dimarts, 18 de juliol de 2017

SOBRE RELATS I HISTÒRIA

Tot relat està format per dos vessants, un és el que l'autor evidencia amb les seues paraules i l'altre, el que amaga a sota. L'autor pot ser-ne més o menys conscient, d'aquesta situació però en allò que escriu sempre deixa la seua ideologia com una marca indeleble. És una de les coses que aprens de la història, que aquesta com a relat no és neutra. Per això cal conéixer molt bé qui hi ha darrere d'aquest relat i quines intencions du, altrament pot ser un cavall de Troia farcit de guerrers bel·licosos que ens envaïsquen.
En la sèrie de la 1 El Ministerio del Tiempo el relat de fons de tota la narració és que la nostra història, la història actual, la historia que nos dimos todos en la Transición©, és la millor que podríem tindre. "La historia es la que es" diu un dels seus personatges quan un altre li comenta que per què no canvien el passat. Que les coses podrien ser diferents és clar i fins i tot millors però Espanya és així amb els seus atavismes i les seues idiosincràsies i per a què calfar-se el cap plantejant alternatives si aquí comptat i debatut el que funciona és la burrera i posar els collons sempre damunt de la taula. La imatge del Spain is different assimilada pel mateix col·lectiu i com a justificació de totes les desigualtats que anem arrossegant.
La idea es veu en el mateix funcionament del ministeri, la principal missió del qual és que no canvie res i que tot seguisca igual. Es podrien evitar les guerres i els genocidis, episodis com el bombardeig de Gernika o les caceres de bruixes per la Inquisició, desllepissar-se de governants corruptes. Però no, les missions del ministeri són entre d'altres, que Goya pinte la Maja desnuda i que Cervantes escriga el Quixot. Les morts innocents no importen tant com eixos típics sobre explotats en el que es complau una identitat de velles glòries. Els episodis més negres són sacrificis necessaris per a arribar a una sana transició de silenci.
Els relats ficticis necessiten les seues pròpies regles per a funcionar i delimitar el seu funcionament, d'això no hi ha cap dubte, però tota eixa idea que s'hi troba a sota fa olor de ranci. Es va veure molt bé en l'últim capítol emés quan un català, per a més inri, intenta assassinar a Alfons XII per a instaurar una República. Català i republicà, per a arrodonir-ho els guionistes l'hagueren pogut fer votant de Podemos o alguna cosa semblant. A més a més l'arc argumental d'aquesta temporada és que hi ha un grup d'extrema dreta que també està viatjant pel temps fent malifetes (esgarrar la Maja per exemple) i uneix amb un altre argumentari de la transició, "els extrems són roïns", què és extrem i qui reparteix carnets d'extremitat són qüestions que no s'hi tracten. Per a la pròxima temporada criticaran els cotxes oficials o les autonomies.
En conclusió és una sèrie interessant dins del repertori actual de ficció espanyola però cal tindre en compte que eixe missatge que converteix la història en una cosa poc més que inevitable li resta molts punts. Deixe al marge una altra qüestió, la invisibilitat del poble valencià en la sèrie després de trenta-quatre capítols.

dimarts, 11 de juliol de 2017

APRENDRRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (IV)

Les paraules de hui tenen en comú que són participis passius, amb la característica de què indiquen també llocs. L'àrab té dos participis, el participi passiu es forma en afegir el prefixe ma- al verb.

عصر
asar- esclafar i d'aquí معصرة (masar) esclafat i també, premsa per a fruits, relacionat amb la premsa d'oli màssera, amb l'article Almàssera. És un municipi de l'Horta Nord. També és un mot d'ús comú, a Mallorca per exemple en diuen tafona, mot que també prové de l'àrab طاحونة (tahuna) . També se'n pot dir trull i en castellà també existeix eixe triplet almazara/tahona/trujal.


Almàssera


ضرب 
darab- colpejar i d'aquí madarab (مضربة) o lloc on es colpeja una cosa, amb l'article Almadrava, és un art de la pesca de la tonyina que consisteix a col·locar xarxes pels llocs de pas i colpejar-les. Com que la tonyina era un peix molt valuós, les almadraves solien ser propietat dels senyors i cobraven pel seu ús, és un nom que apareix a molts indrets de costa com els Poblets-Dénia, el Campello, Alacant, Benicàssim o la Vila Joiosa. Però resulta que també el trobem a llocs allunyats de la mar com a Petrer (on diuen també la Madrava), Beniarbeig o Orxeta, hi pescaven tonyines en aquests llocs també? No, com expliquen a aquest bloc http://almadravaxavierbrotons.blogspot.com.es/2010/05/lalmadrava-la-madrava.html una almadrava també pot ser un lloc de matoll espés que ha de ser esclafat o abatut per a ser netejat.

La platja de l'Almadrava, els Poblets



دَيْن
dyn- significa ordenar, regular i d'ací s'entén, ordre, religió, norma on llei. El lloc on té lloc la llei i l'ordre és  مَدِينَة la madina o ciutat. Medina és una partida d'Ontinyent però no està clar que hi hagués una ciutat, tal vegada prengués el nom d'una casa de camp que pertanyés a algú amb eixe cognom. No he trobat més topònims al País Valencià. Medina és la ciutat on nasqué Mahoma, la ciutat per antonomàsia en un entorn desèrtic. Medina Azahara (la ciutat de les flors) és el palau que manaren fer els Omeia a prop de Córdova, Medinaceli en Sória potser fóra Medina Ocelis, una tribu celtíbera que vivia pels voltants. Hi ha un bon grapat de Medines escampades com Medina del Campo o Medina-Sidónia. Amb l'article trobem Almedina en Ciudad Real. Però el que ens interessa és un derivat de medina, mudayna, la xicoteta ciutat o la ciutadella. Així trobem en el Comtat Almudaina, que és el nom que rep també el palau dels reis de Mallorca i un municipi de Múrcia, Almudema.


Almudaina
.

نزل
Del verb nazal- baixar, descendir (del cavall) i per extensió hostatjar-se, trobem un element molt prolífic manzil, el lloc on hom descendeix del cavall, que seria el mateix que el lloc on hom s'hostatja. De manzil més un nom propi trobem Massanassa, Massarrojos, Massalavés, Massalfassar, Massamagrell, Massalet (Carlet), Massamardà, Massasselí (Alzira), Massasseit (Vilamarxant), Massalarí (Tavernes de la Valldigna) i probablement també ho siguen Mislata, Masserof (Xaló) i Manises. En efecte es troben sempre a la vora de camins i molts d'ells, dels camins que duien a Balansiya. A Catalunya trobem Massalcoreig i  Massaluca i Massalió a Aragó. A Mallorca, Massanella i Maxalari. Menzel Bouzaïne, Menzel Jemil, Menzel Temim, Menzel Burguiba, Menzel Buzelfa a Tunísia o El Menzel al Marroc.                



                     معادن
Ma'dan és un mineral i per antonomàsia, el lloc d'on s'extrau, és a dir, una mina. En Xixona tenim la Serra dels Almaens amb la pèrdua de la -d- intervocàlica característica de l'alacantí. En Ciudad Real trobem Almadén, municipi conegut per les seues mines i en Sevilla, Almadén de la Plata. En Portugal trobem Almada, municipi proper a un ric jaciment d'or.


La serra dels Almaens

ملح
Malah vol dir sal i per extensió, mallaha és el lloc on es recull la sal o una salina. Sols he trobat la partida d'Almalafa entre Castelló de la Plana i Almassora i que era un antic saladar.   La Malahá és un municipi de l'interior de Granada conegut per les seues salines. En Sicília trobem Millaga en la província d'Agrigent, en Malta hi ha Mellieha i en Palestina,  el canal al Mallaha.

نَصْر
Nasar, vol dir véncer i al-massar el lloc de la victòria. En Castelló trobem Almassora i en Almeria el riu Almanzora, que dóna nom a diversos municipis. Pel que fa al poble de Castelló, hi ha moltes interpretacions, des de la poètica (hi tingué lloc una victòria) a d'altres més profanes (es tractaria d'un lloc ben irrigat). 

dimarts, 4 de juliol de 2017

EL MARINER II

Fa un any vaig publicar aquesta entrada  en què em preguntava sobre la relació d'una cançó tradicional valenciana, A la voreta de la mar amb un conte dels germans Grimm El fidel Joan. Com o millor dit per què una cançó oral, documentada almenys des del segle XVII, acaba inserida dins d'un conte alemany del segle XIX? El dubte no podia quedar així, he continuat investigant i aquí, algunes de les coses que he trobat.

Primer que tot, el fet que siga una cançó tradicional no significa que siga exclusiva, ja que també la trobem a molts altres indrets com Suècia, Escòcia, el País Basc i fins i tot a Sud-amèrica. Per exemple en basc s'anomena Nesko Ontziratua (la Xiqueta raptada) i en llocs com Andalusia, Cuba, Argentina o Uruguay es coneix com el Marinero Raptor mentre que en Itàlia rep el nom de Il Marinaio  o Il Marinaro. El filòleg Menéndez Pidal va arreplegar la versió en castellà i digué que moltes cançons tradicionals arriben des de França a través de Catalunya. Pel que fa a les versions escocesa i sueca no les he trobades però resultaria interessant poder comparar-les. Llavors la cançó està tan estesa que no fóra inversemblant pensar que també es conegués en Alemanya i que els germans Grimm l'arreplegaren.

Qui eren els Grimm? Foren dos germans alemanys que visqueren a principis del segle XIX, la invasió napoleònica i l'efervescència del nacionalisme alemany. Llavors es dedicaren a recopilar contes tradicionals, històries que es transmetien oralment de generació en generació buscant les arrels i l'esperit de la nació alemanya. Els Grimm hi inclogueren contes que anant el temps esdevindrien molt populars com la Ventafocs, Blancaneu i la Bella Dorment. En canvi la història que aquí ens interessa, la del Fidel Joan ha sigut menys coneguda.

És interessant conéixer que la majoria dels contes els arreplegaren d'un territori al voltant de l'actual estat d'Hesse, en el centre-oest de l'actual Alemanya. La banda nord, al voltant de la ciutat de Kassel havia sigut un refugi per a hugonots, protestants francesos que havien hagut de fugir a causa de les persecucions que realitzà Lluís XIV. De fet algunes de les dones informants dels Grimm eren d'aquest entorn hugonot, un detall sense importància però que explica perquè alguns d'aquests contes ja els havia recollit a finals del segle XVII Charles Perrault.

Perrault fou un escriptor francés que visqué en l'entorn de la cort de Versalles. Va escriure un llibre anomenat Contes de ma mare l'oca en què recollia moltes històries que es contaven en aquest ambient cortesà. Aquests contes tenen indubtablement un origen oral perquè els els contaven als aristòcrates les dides i criades que provenien d'ambients rurals de França. Tal vegada podria establir-se alguna mena de relació entre la França rural i les tradicions hugonotes que arriben a Alemanya. De fet, que algunes històries siguen iguals apunten a aquesta idea o a què els Grimm s'inspiraren en Perrault amb molt de detall.

Retrocedim encara un poc més arrere en el temps per a conéixer a Giambattista Basile, un escriptor napolità que visqué entre el 1566/1575 i el 1632. A banda d'escriptor també fou militar i treballà com a mercenari de la República de Venècia que per aquell temps tenia possessions al llarg de la costa Adriàtica fins a l'illa de Creta (l'illa de Creta fou una possessió veneciana entre 1212 i 1669 aproximadament). Entre 1634 i 1636 va escriure en napolità  Lo cunto de li cunti oveor lo trattenemiento de peccerille o Conte dels contes per a l'entreteniment dels més menuts. S'inspirà en l'estructura del Decameró de Boccaccio i per això l'obra també rep el nom de Pentameró i malgrat el títol, l'escriu per a l'entreteniment de la cort napolitana, fent una arreplega de contes i històries que havia sentit pel regne de Nàpols i durant els seus viatges per la mar Adriàtica. En els seus contes trobem històries com la de Ventafocs (la Gatta Cenerentola), la Bella Dorment (Sole, Luna e Talia), el Gat amb botes (Cagliuso) o Rapunzel (Petrosinella).

Així doncs, una d'aquestes històries s'anomena Il Corvo o el Corb i conta com Milluccio, rei de Fratta Ombrosa era un addicte a la caça. Un dia va trobar sobre una pedra de marbre un corb que acabaven de matar. La sang del corb amerava la pedra i Milluccio va demanar tindre algun dia una esposa amb els cabells tan negres com el plomatge del corb i roja com la sang i blanca com el marbre. Aquest pensament el tenia tant a dins que la seua família començà a preocupar-se'n. El seu germà Jennariello llavors va decidir recórrer el món i trobar eixa dona. Disfressat de mercader es va embarcar en Venècia rumb a El Cairo on trobà una xica anomenada Liviella. Es va fer passar per comerciant i li oferí mostrar-li totes les mercaderies que guardava en la seua nau. Allà i mentre la jove s'encantà mirant mercaderies, Jennariello va salpar i se l'endugué raptada de retorn  al seu regne. El conte continua en una manera similar al dels germans Grimm però la història del rapte és essencialment idèntic al de la cançó.

És llavors el Mariner una tradició oral de Nàpols o d'algun indret de la Mediterrània? Podria ser però si fem un pas més enrere, trobem que la cançó que ens ocupa fou posada per escrit en el poema Lo Mariner, abans que Basile publiqués el seu llibre, per un rector tortosí anomenat Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (1578-1623). Garcia i Ferrandis fou un dels principals representants de la literatura catalana barroca i a qui també se l'acusa injustament de ser l'iniciador de la decadència literària catalana. Malgrat tot, de ben segur que el poema era una tradició oral que ell es limità a recopilar. Caldrà continuar investigant.

Finalment deixe aquí la versió piemontesa.


Il marinaro.

—Son leva'-me na matin—bin da bonora.
Son andajta ant' ël giardin—cöje d' rosëte.
Mi rivolto anver al mar,—i' e' tre barchëte;
una l' era carià d' or—e l' auta d' seda,
una l' era d' röse e fjor,—l' e' la pi bela.
—Oh veni, bela, sül mar—à eampre' d' seda.
—Mi sül mar n' a vöj pa 'nde',—ch' i hai nen de moneda.

—Oh veni, bela, sül mar—faruma credit.
Cuand la bela l' e' sül mar,—largo la vela.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a riva!
—A riva pös pa tire',—che 'l mar s' artira.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a sponda!
—A sponda pös pa tire',—l' mar s' asprofonda.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a gjajra!
—A gjajra pös pa tire',—che 'l mar s' aslarga.
—Se me pare al lo savejs,—faria la guera.
—Se vos pare lo savejs—faria pa guera;
che mi son e' l fjöl dël re—de l' Inghiltera.