dimecres, 28 de juny de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA III

حمة   
Hama designa un lloc d'aigües termals i s'hi deriva la paraula hammam que en àrab significa cambra de bany. Com que en català no existeix el so aspirat, trobarem una -f- al seu lloc, així hama es pronuncià fama i amb l'article Alfama. L'Alfama és una partida del terme de Benissa situada a la vora dels barrancs del Fantaixat i del Catnar. Tot i que no s'han trobat restes de canalització d'aigües, la proximitat de la partida del Catnar (qanat- canal) ha dut a pensar a alguns investigadors com Teodoro Crespo i Antoni Banyuls en què efectivament devia haver-n'hi. En la Vall d'Albaida, en terme de Bellús hi ha la Font d'Alfama. Aquestes aigües es convertiren en un balneari impulsat pel  marqués de Bèlgida a principis del segle XIX, malauradament en l'actualitat es troba dins del pantà de Bellús. Fora trobem el Desert d'Alfama a l'Ametlla de Mar (Tarragona) i el barri de l'Alfama a Lisboa (Portugal). En castellà la h aspirada emmudí i així hi ha Alhama, a Múrcia i a Granada.

Pantà de Bellús on descansa el balneari d'Alfama


         ولجة
Walaja es refereix a un meandre del riu o a una planura al costat del riu, o més ben aviat als camps que es conreaven en la terra depositada dels rius.  Al-Walaja o Algoleja és un topònim molt freqüent, apareix en Albalat de la Ribera, Algemesí, Alginet, Alzira, Antella, Beniarbeig, Callosa d'En Sarrià, Calp, Carlet, Castellonet de la Conquesta, el Genovés, Llutxent, Montitxelvo, Murla, la Nucia, Polop, Sumacàrcer, Terrateig, Vallada o Vallés. El poble Alcoleja podria haver sigut Algoleja i canvià la pronúncia per la presència de la torre senyorial (ja en parlaré, d'Alcoleja). És un topònim que apareix sempre al costat de rius o barrancs. Les terres d'algoleja solien ser de propietat comunal i les conreava aquell que volguera car per la seua ubicació, sempre hi havia el risc que alguna vinguda de riu arrasés tota la feina invertida. A l'altra banda de la Mediterrània hi ha Al-Walaja,  una població de Palestina.

L'Algoleja de Calp dóna nom també a una platja en la desembocadura del Quisi. Com a curiositat dues imatges de com ha evolucionat en els darrers cent cinquanta anys.

Platja de l'Algoleja de Calp en un mapa del segle XIX

Platja de l'Algoleja hui amb un elevat grau d'urbanització


بِئْر

Bir, pou. Trobem l'Albir (redundant) a l'Alfàs del Pi. Penyes de l'Albir també és el nom amb què es coneix la Serra Gelada, encara que els pescadors mallorquins, diuen,  ho canviaren per Penyes de l'Arabí i així apareix en certs mapes. A Cortes de Pallás hi ha la partida dels Pous de l'Albir (els pous del pou) i és el nom d'una altra partida de la Iessa (els Serrans). Albir també és el nom d'un barranc i els pous de l'Albir a Cortes de Pallars (Vall d'Aiora). En Eslida (la Plana Baixa), l'Horta de la Font d'Albir i Albir a Alfafara (el Comtat).

 El plural d'Albir és Abiar i l'Abiar és una partida que comparteixen Teulada i el Poble Nou de Benitatxell, fou una antiga alqueria que quedà despoblada a finals de l'Edat Mitjana. En el Repartiment hi ha un rahal abbiar a l'Horta de Gandia.

Finalment dos topònims discutits: un és Biar, a l'Alt Vinalopó, que podria ser els pous amb la pèrdua de la a-encara que altres li donen el significat d'Apiarum (lloc d'abelles) o de Vial (per estar en la Via Augusta). L'altre és el nom de Guadalaviar, nom del riu Túria. Guadalaviar podria ser Wadi al-Abiar o riu dels pous, però també s'interpreta com a Wadi al-Abyad, riu blanc (en favor d'aquesta hipòtesi, riu Blanc és un altre dels noms que rep el riu).

Penyes de l'Albir


مَزْرَعَة
Mazra'a, pot definir una explotació agrícola, una granja o un camp sembrat. En la Safor trobem Almiserà, dit també popularment Miserà. Un topònim semblant fou. Un poc més al sud, en l'Alt Vinalopó, en Almiçra la Corona d'Aragó i el regne de Castella signaren el 1244 el tractat que establia els límits del regne de València. Anant el temps Almiçra o Almirra perdé l'article i es quedà solament com a Mirra i Camp de Mirra (popularment en valencià també es coneix com  el Campet) com es coneix hui en dia. El Camp de Mirra és per tant redundant però ja anem veient que això no és cap problema, observem llavors que els noms perden significat però el sentit es manté al llarg del temps.

Camp de Mirra

فحص
Fahs, és una altra manera de dir camp sembrat. Amb l'article tenim Alfàs i els tenim a la Marina Baixa (l'Alfàs del Pi), l'Alt Palància (Altura-el Alfás), l'Alcoià (el Fondó de l'Alfàs-Castalla) i finalment a la Safor (l'Alfàs a Ador). En Tunísia trobem El Fahs, una ciutat propera a Tunis.
Al-fahs o Alfàs. Alfàs o El Fahs és una ciutat de Tunísia. Hi ha a Altura i el Fondó de l'Alfàs a Castalla i una partida a Ador (un altre topònim àrab en què ja entrarem). 

Abans de seguir voldria fer una reflexió. Altura és un poble castellanoparlant i el mot és el Alfás i no invents com Alfaz que veiem al sud,  això hauria de fer pensar sobre eixa dèria de traduir els mots sense cap sentit per a fer-los menys valencians.

Alfàs del Pi


منية
Munya és una paraula curiosa perquè significa anhel, desig però en la península Ibèrica adquirí el significat de jardí o hort i s'aplicava per a designar sobretot, jardins que pertanyien a membres de la reialesa. D'Almúnies en trobem per tot arreu, el Ràfol d'Almúnia (Marina Alta), l'Almúnia de Castellnou (l'Alt Palància) a Castelló, l'Almúnia d'Alzira (la Ribera Alta) i diverses  Almunia, Almuinha, Almuíña, Almuña escampades per la península. Una evolució d'aquest mot és Almoines, a la Safor encara que la semblança amb el mot almoina fa dubtar-ho. 

El Ràfol d'Almúnia

dimecres, 21 de juny de 2017

ELS VAN SALÉ, PIRATES BERBERISCOS A NOVA YORK

Com en l'entrada anterior vos vaig parlar sobre Jan Janszoon, un pirata holandés convertit a l'islam i que operà des de les costes de Barbaria, hui parlaré sobre un dels seus fills, Antony Janszoon van Salé. Antony fou el fill que tingué Jan amb una dona morisca i va nàixer a Cartagena l'any 1607. La identitat de sa mare és un misteri, alguns diuen que era una princesa, filla del soldà del Marroc però això té més visos de ser llegenda que realitat.

Els primers anys de la seua vida els passà amb la seua família, vivint entre Salé i Alger i dedicant-se al lucratiu negoci de la pirateria. La família es mudà a les Províncies Unides i el 1629 Antony es casà en Àmsterdam amb una alemanya anomenada Grietse Reyniers. L'any següent el matrimoni se n'anà cap al nou continent i s'instal·là com a colons de la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals en Nova Àmsterdam, fundada a penes uns anys abans, el 1625. La ciutat fou conquerida pels anglesos l'any 1664 i rebatejada amb el nom de Nova York.

Amb l'herència acumulada gràcies al pillatge marítim, Antony esdevingué un dels principals terratinents de la colònia. La seua finca es situava en la banda septentrional de l'assentament, on hui es troben Wall Street i Broadway, ja que en aquesta època Nova York es reduïa a una part de l'illa de Manhattan. Però malgrat ser un potentat, ni Antony ni la seua esposa eren ben vistos pels seus conciutadans. Ell era conegut amb el malnom del Turc, en referència a la seua vida anterior. Antony també era musulmà, tal vegada el primer musulmà a xafar el continent americà i la societat colonial era molt conservadora. Ben coneguts són els processos de persecució de bruixes que acabaren en aquells infausts fets de Salem ocorreguts el 1692.

Com a exemple de les difícils relacions dels Van Salé-Reyniers, l'any 1638-1639, una dècada després de la seua arribada, concentraven un 10% dels plets judicials de la colònia. A Grietse Reyniers se l'acusava de ser una dona llibertina i de vida llicenciosa, alguns fins i tot asseguren que va introduir la prostitució en Nord Amèrica. Conten que una nit intentà mesurar amb una vara els penis dels clients d'una taverna, encara que això sembla més invenció malintencionada. Per això les autoritats decidiren expulsar-los. No se n'anaren gaire lluny, adquiriren uns terrenys d'enfront de l'illa i l'anomenaren Nova Utrecht, coneguda hui en dia amb el nom de Brooklyn. Malgrat les adversitats, es mantingué com a gran terratinent, de fet l'illa de Coney Island arribà a ser coneguda amb el malnom de l'Illa del Turc com a mostra de la quantitat de terrenys que hi posseïa.

Tal vegada per la manera com els havien tractat els altres colons, Antony tingué una especial sensibilitat cap a les minories que hi habitaven. L'any 1669 Grietse va morir i Antoni es tornà a casar, ara amb Metje Grevenraet una holandesa però de religió quàquera. Els quàquers representen una vessant del protestantisme que rebutja qualsevol intermediari entre el creient i Déu, per això no accepten les jerarquies sacerdotals i això els comportà molts conflictes amb els calvinistes i els anglicans. Van Salé, que continuà sent musulmà fins que morí l'any 1676, esdevingué padrí de l'església quàquera a Nova York.

Antony i el seu germà menut, Abraham, que també hi vivia, són els iniciadors d'una important nissaga familiar novaiorquesa, els Van Salees. Entre els descendents d'aquesta nissaga trobem el president republicà Warren Harding (1921-1923), l'esposa del president Kennedy, Jacqueline Onassis o l'actor Humphrey Bogart. Abraham Van Salé tingué un fill amb una esclava africana i d'aquesta branca provenia Jacqueline Onassis, llavors conten l'anècdota que durant la presidència de Kennedy i amb tot el conflicte de la lluita pels drets civils dels afroamericans, la Societat Genealògica de Nova York li va proposar a la primera dama que fera gala de la seua sang africana però ella per descomptat va negar que això fos cert. I un d'eixos dubtes que se m'ocorren a mi, quan Humphrey Bogart va rodar Casablanca, en seria conscient de què la ciutat marroquina on se situa l'acció es troba ben a prop de Salé, l'assentament on els seus avantpassats iniciaren la seua fortuna?

I ja està, esa es la noticia.

dimecres, 14 de juny de 2017

MURAT RAIS, UN PIRATA HOLANDÉS A LES COSTES DE BARBARIA

Jan Janzoon va nàixer en el port de Haarlem, al nord de Flandes l'any 1570. A penes dos anys abans havia començat la rebel·lió de les províncies del nord contra Felip II d'Habsburg per aconseguir la independència. Els rebels holandesos empraren el corsarisme per a atacar les embarcacions que navegaven sota el pavelló dels Habsburg i així tenia uns 30 anys quan començà a atacar les naus hispàniques que s'aventuraven vers els ports flamencs. Ben prompte aquestes aventures se li quedaren curtes i descendí cap al sud, cap a les costes de la temuda Barbaria.

El 1595 s'havia casat amb una dona holandesa i havien tingut dos fills, tanmateix en marxar-hi va conéixer una altra dona, una morisca de Cartagena, amb qui tingué altres quatre fills. L'any 1618 mentre es dedicava a assetjar algunes poblacions de l'illa de Lanzarote, fou capturat per una nau barbaresca i dut com a captiu a Alger. Per aquell temps hi vivien tota classe de gents: berbers, àrabs, turcs, jueus, europeus (italians, francesos, anglesos, holandesos...). La Treva dels Dotze Anys entre els rebels holandesos i Felip III i l'entronització dels Estuard en Anglaterra havien deixat sense feina a molts corsaris de la Mar del Nord que llavors decidiren provar fortuna en Àfrica. Com feien molts europeus, Jan es va convertir a l'Islam i es canvià el nom pel de Murat Rais, dit el Jove per distingir-lo del Vell, un pirata albanés ben conegut a la Marina i que esmenten Cervantes i Lope de Vega  en diverses obres.

El negoci de Jan o Murat va ser pròsper fins que el bei d'Alger decidí que la pirateria no era rendible. Acabava de signar un tractat comercial amb el rei Lluís XIII de França i entre les condicions posades, el bei havia de deixar de donar suport als pirates. Per aquell temps el soldà de Marroc havia decidit estimular el port de Salé com una base corsària, justament on s'acabava d'instal·lar una comunitat morisca important. Allà també arribà Jan amb la seua família i alguns hòmens fidels. El 1619 els pirates van prendre el control del port i declararen la República de Salé, independent del soldà del Marroc, el qual acabà per reconéixer més o menys la independència per a evitar enfrontaments i perquè se'n beneficiava igualment de la seua existència gràcies al comerç.

Des de Salé Jan i els seus hòmens es dedicaren a atacar els ports de l'Estret de Gibraltar i eventualment també anaren més cap al nord, més enllà del Canal de la Mànega atacaren ports anglesos, irlandesos i flamencs i fins i tot arribaren a Islàndia. D'Islàndia s'endugueren entre 400 i 900 captius i els veneren en distints mercats del nord d'Àfrica, aquest episodi es coneix com el Tyrkjaránid o Raptes turcs. La tripulació de Jan estava formada per una barreja de barbarescos, turcs, jueus sefardites, moriscos, holandesos renegats i altres, era una mena de coalició de gents agreujades d'una manera o una altra per la monarquia dels Habsburg, cosa que també fa plantejar-se quina classe de política feien els Àustries.

Cap al 1627 les tensions creixents entre els moriscos de Salé i el soldà del Marroc motivaren a Jan a tornar a Alger. Des d'allà es dedicà a llançar atacs sobre les Illes Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília, Creta i altres illes gregues que per aquell temps eren propietat de la República de Venècia. El 1635 fou capturat pels pirates de Malta i romangué com a captiu durant cinc anys i fins que va poder fugir gràcies a l'ajuda del Bei de Tunísia. En recobrar la llibertat, s'instal·là en Marroc com a funcionari del soldà però després de la visita de la seua filla, la que havia tingut en el seu primer matrimoni, decideix tornar a Holanda on morirà anys després.

Un altre dia vos contaré la història d'un dels fills de Murat Rais, que té una biografia igual o més interessant.

dimecres, 7 de juny de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA II

Aquí vos presentaré, com vaig fer en l'anterior entrada, topònims que deriven de l'àrab i que en l'àrab estàndard encara guarden un significat.

Abans de res, en l'anterior entrada vaig dir que no havia trobat topònims valencians amb l'element jabal (muntanya) llevat del Cavall Verd (i se li donen altres interpretacions). Però com quan no busques, trobes, l'altre dia encara vaig ensopegar amb dos a la Valldigna: Gebalcobra i Gebalsogra. Amb l'element جبل (jabal= muntanya) més كبير (kabyr)  gran i صغير (saguyr) petit en el comparatiu superlatiu tenim "la muntanya major i la muntanya menor, els dos promontoris que formen la foia on es va desenvolupar la vila de Tavernes.

La Valldigna.
Font: By Espencat - Treball propi, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3846849



 رَمْل
Ramla s'empra per a designar un terreny on sol dipositar-se l'arena. També pot emprar-se per a anomenar l'arena o el mateix curs d'aigua que la diposita. Amb aquest sentit nosaltres hem heretat la paraula rambla. De rambles hi ha moltes, les més conegudes, les de Barcelona. A casa tenim de nord a sud un rosari de rambles, rambletes, ramblaretes, ramblíssos o ramblars. A Xàbia justament tenim els Ramblars, a la riba sud del Gorgos i més conegut per ser l'abocador del fem. Exceptuant els noms obvis, un altre ramla és el del nom Guardamar que provindria de Wadi ar-Ramla o Riu de l'Arena, ambdós Guardamar es troben en la desembocadura de sengles rius (el Segura i el Riuet de Daimús) i hi ha dunars. Fora del País Valencià, un topònim semblant al de Guardamar és el del riu Guadarrama.

Abans de continuar cal comentar una cosa per a entendre la formació de certs mots. En àrab les lletres es poden classificar en dos grups, solars i lunars en funció de si l'article determinat al es manté íntegre en la pronúncia o si la l es fon amb la consonant següent. En castellà, que ha conservat major quantitat d'arabismes amb l'article, es veu millor aquest fenomen, pel qual es diu atún i no altún, azúcar i no alzúcar, arrabal i no alrabal, aceite i no alceite, etc. Per això, Guadarrama i no Guadalrama.

Dunes i desembocadura del riu Segura a Guardamar.




خندق

Khandaq, pronunciat amb la j castellana suau. En àrab modern significa trinxera o solc fet en el sòl però antigament, o almenys en àrab andalusí, també podia donar nom a una depressió del terreny en forma de barranc. Així trobaríem la Vall d'Alfàndec (un altre nom redundant) que anant el temps canvià el nom pel de Valldigna. A Jesús Pobre trobem un Miralfàndec en què mira- podria ser binna (penya arabitzat) en referència a algun tossal al costat d'un dels barrancs que baixen del Montgó. Alfinac el trobem a la Llosa de la Plana i a Puçol  Finalment trobem la partida de Benissa coneguda com a Fanàdics (escrit Fanàdix). Si handaq és barranc, hanadiq n'és el plural i si coneixeu la zona, sabreu per què. Sobre Fanàdics vaig considerar un temps que vingués de l'àrab fanàdiq, que és el plural de funduq o lloc d'allotjament (d'on ve el nostre mot "fonda") però la zona no és un lloc de pas que justifiqués alguna edificació d'aquest tipus.

Igual que les f- llatines en castellà acabaren aspirant-se fins a desaparéixer, en català les h aspirades es convertiren en f- per això diem Alfàndec i no Alàndec.


عين
'In, la primera lletra no es transcriu però és una barreja entre una a i un so gutural. Significa brollador d'aigua o font i a la Serra d'Espadà en trobem un, d'Aín. És un topònim freqüent que trobem als Emirats Àrabs Units, Oman, Tunísia, el Líban o Algèria.




وادي

Wadi significa vall i en la península Ibèrica acabà designant els rius per si mateixa. D'exemples n'hi ha molts i són molt coneguts: Guadiana (el riu Anas), Guadalquivir (quivir= kabir, el riu gran), Guadalaviar, l'antic nom del Túria i com es coneix encara en Terol (Wadi al-Abiar, el riu dels pous, o Wadi al-Abyad, el riu blanc), Guadalupe (Wadi al-Luben, el riu amagat), Guardamar i Guadarrama que ja he esmentat abans. Guadasséquies (Wadi as-Sakiyas) és el riu de les séquies (i com la lletra sin és solar, és Guadasséquies i no Guadalséquies). Guadassuar, el riu negre (Wadi as-Swad) o Guadalest, un nom format amb l'element aràbic wadi més un element que probablement és mossàrab o preromà. 

Una altra característica de l'àrab és que el complement directe (un mot que completa un altre) s'expressa juxtaposant ambdós elements sense cap preposició (el riu les séquies= el riu de les séquies), mentre que en valencià necessitaríem la preposició de (el riu de les séquies). Tanmateix en l'àmbit oral el valencià també prescindeix d'eixa de per exemple quan diem me cague'n la cara'l dimoni (i no del dimoni) o la figa ta tia (i no, la figa de ta tia).



فوارہ
Fawara vol dir font i el tenim també ben representat en el poble de la Ribera Baixa, també dit Favareta i en partides, llocs o barris diversos a Beniardà, la Nucia, Pego, València, Benetússer, Llaurí. En el Matarranya en trobem una altra i també en Sicília. No és un topònim però té idèntic significat l'editorial Alfaguara.


La font de Favara a la Nucia


بحر
Bahar significa mar, riu o un cos d'aigua, però m'interessa més el seu  diminutiu بحيرة (buhaira) d'on ve l'Albufera o la petita mar. A banda de la de València, en trobem d'altres a Mallorca, a Menorca, a Adra (Almeria) i a Portugal, Albufeira. A més en Alacant tenim l'Albufereta (una doble redundància= la la mar xicoteta xicoteta) i també hi ha una altra a Pollença. 



L'Albufera de València


جزيرة 
Finalment tenim Jazira que vol dir illa. A casa nostra la més coneguda és Alzira, l'illa del Xúquer. A Andalusia trobem Algesires i en altres llocs trobem Gzira en Malta o l'illa de Gezira a Egipte. Aljazira, a banda del canal de notícies àrab, també és el nom amb què es coneix l'Alta Mesopotàmia perquè la posició dels rius Tigris i Eufrates fa una mena de terra rodejada d'aigua. En època andalusina Madina al Jazira (la ciutat de l'illa) era el nom amb què els àrabs conegueren Ciutadella de Menorca. El plural de Jazira és Jazair, d'on rep el nom la ciutat d'Alger i per extensió, el país sencer Algèria.

La muralla d'Alzira. Els dipòsits del riu han anat fent-les xates.
Font: unedvalencia.es