divendres, 1 de desembre de 2017

EL RASPALL DE DENTS

Entre les poques manies que tinc, figura la de canviar de raspall de dents cada tres mesos. Així en tinc un per a cada estació de l'any, amb el color més adient per a l'estació, clar. Ara bé, el canvi no el faig en el solstici ni en l'equinocci, no sóc tan primmirat.

Tot este romanç és per a dir que, ara  que toca acomiadar-se del raspall de tardor, sóc conscient que sols han passat tres mesos des del 31 d'agost i se m'ha fet com si hagués passat una eternitat. Deu ser el fet d'haver canviat de lloc de treball en quatre ocasions però els dies d'estiu han quedat ja molt lluny.


divendres, 10 de novembre de 2017

SANT MARTÍ

Hui és 11 de novembre, dia de Sant Martí de Tours, una figura que és celebrada arreu d'Europa , fins i tot en països protestants, que ja sabeu que ells no són molt de conmemorar-ne, de sants. Com ara veurem, Sant Martí no és més que el vestit sota el qual s'amaguen pràctiques mil·lenàries que com tot en la vida, giren al voltant del menjar i de la mort.

Sant Martí a l'església homònima de València. Font: Valencia Plaza


Segons conta la tradició, el pare de Martí era un oficial de l'exèrcit romà destinat a la província de Pannònia (actual Hongria) i allà va nàixer l'any 316. Seguint les passes paternes, ingressà de ben jove a l'exèrcit i 20 anys després, l''hivern del 335 a la Gàl·lia estant, en arribar a les portes de la ciutat de Samarobriva (actual Amiens), hi va trobar un captaire que patia fred. Llavors Martí se n'apiadà, va tallar la meitat de la seua capa i li la va donar perquè es protegira.  Eixe mendic, resultà ser Albert Einstein Jesucrist i de resultes d'això, Martí deixà la carrera militar, es convertí al cristianisme i acabà sent bisbe de la ciutat de Caesarodunum (actual Tours, a la vall del Loira).

Hui trobem commemoracions en honor seu arreu d'Europa, en llocs com Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Àustria, Croàcia, Polònia o Malta. En Alemanya, per exemple la vespra de Sant Martí els xiquets recorren els carrers duent fanalets i canten per les cases perquè els donen dolços o caramels. Si aquest costum ens recorda al famós Halloween, és perquè ambdós beuen de la mateixa tradició.

En Alemanya és tan popular que fins i tot li han dedicat un "clic".

Sant Martí és el darrer dia d'un cicle que s'inicia la vespra de Tots Sants. Antigament les festes més importants, i això ho heretàrem dels romans o de molt abans, duraven entre una setmana i deu dies, normalment huit i per això rebien el nom d'octaves. L'octava de Tots Sants va deixar de ser contemplada en l'església catòlica a mitjans del segle passat però l'església anglicana encara la commemora, és el que anomenen Allhallowstide. Aleshores amb Sant Martí es donava per acabat aquest període de recordar els sants i els difunts i es feia un àpat especial. En Alemanya encara hui s'acostuma a sopar una oca. L'oca és un animal relacionat amb Martí perquè diu una altra llegenda que els habitants de Tours necessitaven un bisbe i el candidat idoni era el nostre protagonista però ell no volia ser-ho, de manera que s'amagà el dia de l'elecció. Tot i això va acabar sent descobert per culpa d'unes oques que delataren el seu amagatall i hagué d'acceptar el càrrec.

Acabat el cicle de Tots Sants, aquest mateix dia comença el carnestoltes a moltes ciutats de la vall del Rin com Colònia, el més conegut, o Düsseldorf, Bonn, Aquisgrà..., com a preludi d'un nou cicle festiu. De Sant Martí fins a l'Epifania, sense comptar dissabtes i diumenges, tenim 40 dies, així començava la Quaresma de Sant Martí, un període de recolliment i rigorisme religiós que preparava els fidels per a la Pasqua de Nadal. Tanmateix ja a l'Edat Mitjana la Quaresma de Sant Martí va ser substituïda per l'Advent.

Sant Martí a la basílica d'Assís per Giotto

Però quina relació té Sant Martí amb la mort i perquè es recorden els difunts precisament en aquesta època de l'any? El cristianisme va haver de fer seues aquelles festivitats paganes que eren massa fortes per a ser eliminades i hagué de donar-los un nou significat. Novembre és el mes en què la vida i la mort s'abracen, els dies s'acurten, els camps deixen de ser fèrtils, els animals inicien la seua hibernació, l'aliment escasseja, la naturalesa s'adorm o a ulls dels antics, moria i per això mateix era l'època de l'any en què els morts visitaven el món dels vius i calia, a banda d'honrar-los, espantar-los perquè no es quedaren rondinant entre nosaltres.

Les famoses carabasses de Halloween o els fanalets de Sant Martí són els descendents de les grans fogueres que preparaven els antics en aquestes dates perquè els esperits temen la llum. Encara hui als països de cultura cèltica es celebra la nit de Samhuinn amb fogueres públiques. En altres llocs aquestes fogueres adquiriren un nou significat. Per exemple la festa de Guyfawkes night que celebren els anglesos el 5 de novembre en commemoració de l'atemptat frustrat al Parlament, potser siga un record d'aquelles fogueres paganes.

Sant Martí del Greco

Així novembre acabat l'estiuet de Sant Miquel o Sant Martí, és el primer mes hivernal i calia preparar-se per a passar l'estació com fóra millor possible. Acabades les collites, finalitzava l'any agrari i era el moment de guardar però també de renovar contractes d'arrendament de la terra o de buscar-ne, de noves. En italià "fare San Martino" s'empra com a sinònim de canviar de faena o de casa. El que podia, ompliria el seu celler de provisions però és clar que hi hauria famílies més desfavorides que dependrien de la caritat dels seus veïns perquè els donaren un poc de les seues reserves,  d'aquí provindria el costum dels xiquets de demanar dolços per les cases.

Un altre acte més profà que té lloc pels volts de Sant Martí és la matança del porc. Ja ho diu el refrany: "a cada porc li arriba el seu Sant Martí". És un refrany que trobem en moltes llengües, per exemple en castellà (A todo cerdo le llega su San Martín), en anglés (his Martinmas will come as it does to every hog), en alemany (Jede Sau hat ihre Martinstag), en italià (Ad ogni porcello, il suo San Martino) o en portugués (A cada bacorinho vem seu Sao Martinho). Un altre animal que ha jugat un paper important en les reserves proteíniques hivernals ha sigut l'oca, l'ocell tòtem de Sant Martí.

Finalment per Sant Martí és quan també es trau el vi que ha estat fermentant després de la verema, un altre refrany ens diu que"Per Sant Martí, mata el porc i trau el vi". No en va, en França conten que fou Sant Martí qui va expandir el conreu de la vinya per aquelles terres, recordant-nos un poc al mite grec del déu Aristeu.

Com a curiositat, la capa de Sant Martí era objecte d'una especial veneració a l'Edat Mitjana. Com que no era la peça sencera, sinó un tros, en deien "la capella" (la capeta). Amb el temps, capella acabà per designar tot el recinte que custodiava la relíquia.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

NAPS I COLS

Sí, ahir els del Ministeri del Temps ho van tornar a fer. Recolzats en la barra d'un bar, amb el furgadents a la boca i el solisombra en la mà tornaren a barrejar naps i cols. Políticament incorrectes, van dir alguns. No, mira, políticament incorrecte no és amollar la primera parida que et passe pel cap, que d'enfants terribles de la societat moderna en tenim a cabassos i no en necessitem tants. Visionaris, diran altres. Tampoc, obri un periòdic, encén la tele o la ràdio, la premsa espanyola fa mesos que gira en bucle sobre els mateixos eixos: independentisme català, Veneçuela i terrorisme islamista i això és el que ens va oferir el capítol d'anit del Ministerio del Tiempo. 

Dividit el capítol en dos fils argumentals, el primer girava al voltant de la figura de Simón Bolívar i una conspiració per a assassinar-lo. Per a salvar-lo, els agents del ministeri havien de viatjar a la Gran Colòmbia. Se suposa que una de les normes temporals de la mitologia de la série és que sols es pot viatjar a territoris "espanyols" però era molt golós situar l'acció en Veneçuela per a crear alarmisme sobre el règim polític, que total no era prou que els mitjans de comunicació es dedicaren dia i nit a fer això. A més Bolívar no sols és un veneçolà sinó també un independentista! ;) ;) ;) ;)

I en aquest escenari entra el personatge pitjor caracteritzat de tota la série, eixe soldat dels terços de Flandes que per la seua manera de pensar també passaria per ser director del País o del Mundo. Parlant d'honor, traïció, pàtria i orgull nacional, Alonso acusa els llibertadors de no ser més que espanyols (com els catalans) que volen la independència per a fer les seues pròpies mangarrufes i no per a alliberar els indígenes. Espereu que arriba l'indi Pachacútec desd'Espanya a defendre els drets dels indígenes. I fóra graciós si no fóra per l'esclavitud i l'espoli dels temps colonials.

De tota manera el subtext és el següent: com que els criolls són espanyols (qué pone en tu DNI?) tot el moviment emancipador americà queda invalidat perquè sí. Notícies fresques del segle XIX: els llibertadors no eren indígenes americans però tampoc eren espanyols metropolitans i molts d'ells eren burgesos, sorpresa, revolució liberal de principis del segle XIX, com els diputats de Cadis.  Els guionistes del Ministerio haurien de fer-li una llegida a Hobsbawm o a Anderson abans de començar a parlar de nacionalisme. Vull dir, que nacionalisme és molt més que orgull, pàtria i bonobos apallissant la gent pel carrer amb impunitat.

Per cert, que en l'ABC aprofiten el capítol per a recordar-nos que Bolívar és un traidor que ens furtà l'imperi. A vore si més de dos-cents anys després comencen a assumir-ho.

L'altre argument tractava sobre un grup de refugiats moriscos d'Elx que acaben en el segle XXI enganyats per un carlí que pretén infiltrar-se en el ministeri per a fer explotar una bomba. Refugiats musulmans fent de cavall de Troia del terrorisme, espera, d'on trauen els guions? De forocoches? El delegat del govern vol desfer-se d'ells però els agents del ministeri que són molt humanitaris diuen que no, que primer han de ser atesos i després ja els faran fora a patades. Evitar genocidis no entra dins de les missions del ministeri.

Crec que en cap moment es va fer referència a perquè els moriscos eren expulsats, com si fóra d'allò més normal i pareixia com si tot es deguera al caprici de Felip III, el mateix Felip III que entregà el govern a Uceda i a Lerma, vull dir que hi ha una tendència en la història a carregar les responsabilitats sobre individus concrets i a obviar la complicitat de la societat del moment o els grups d'interessos que es troben al darrere d'eixes decisions. El cas és que al final Felip III s'apiada dels refugiats d'Elx i els permet quedar-se en la seua terra  ofereix una nau per a anar-se'n a Itàlia. Dels milers de moriscos que foren expulsats de la seua terra i acabaren morts en la mar o en terra estranya no va haver-hi ni un esment.

I al final tot va lligat, a uns, que volen anar-se'n,  garrot, als que no se'n volen anar, garrot també.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

SETEMBRE BIS

L’últim mes ha sigut molt caòtic. Tot començà fa unes setmanes, llavors tenia un treball estable, això sí amb una data de caducitat a les portes de Nadal. No és la millor època per a quedar-se en l’atur? Sembla el guió d’un telefilm d’antena 3.
Però de sobte vaig emplenar la loteria de les adjudicacions contínues i em va tocar un premi. Vaig haver de deixar-ho tot, fer una maleta i anar-me’n. Havia arriscat i podia eixir-me mal la jugada. De fet el treball era per a tres setmanes però com que ja estic acostumat a cagar-la, no vaig fer cap drama. Al final la vida fa corfa.
L’experiència en Ontinyent ha sigut molt satisfactòria: el centre, els companys i els alumnes. Les coses bones s’acaben i sabia que estava ocupant el lloc d’una altra persona. Vaig acabar dilluns, dimarts de curses administratives per la capital i per sort, m’ha tocat un altre premi en la loteria. Novament, ocupant el lloc d’una altra persona que ha de tornar a reclamar-lo algun dia no molt llunyà. És com dur l’existència d’un liquen paràsit.


Tanmateix, com deia una veïna, que per cert ara per ara faltà fa cinc anys, “no res i avant”, després de tot, ja es veu la llum al final del túnel. 

dijous, 28 de setembre de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (VIII)

En aquesta entrada els mots tenen com a element comú que són colors.

أبيض / بيضاء

Abyad  vol dir blanc. Al Nahr al Abyad és un dels noms que tenia el riu Segura abans de la conquesta. El femení és بيضاء (bayda') i el trobem per exemple en Albaida (la Blanca) pel color de la seua terra o per ser terra de secà. També el nom del riu que travessa Albaida i que dóna nom a la comarca, encara que segurament és el riu el que dóna el nom al poble i no al revés.
En Menorca hi ha una alqueria anomenada S'Albaida. Albaida del Aljarafe és a Sevilla i en Màlaga Canillas de Albaida. Las Albaidas es troba en Albacete i ben a prop, Albaidel que es forma amb el nom àrab més un diminutiu llatí.

El riu Túria és conegut en la seua part inicial com a Guadalaviar, que ve a dir riu blanc (però també hi ha la hipòtesi que signifique wadi al-abiar o riu dels pous).


A fora de la península podem veure el barri de Dar el Beida en Alger, conegut en època colonial com la Maison Blanche. Un municipi d'Algèria s'anomena Zanat el Beida, molt semblant al nostre Adzaneta d'Albaida. En Síria, Minet el Beida, el port blanc. Zawiya el Beida és una de les ciutats més importants de Líbia.  En Marroc, Ad-dar el Beida, anomenada Anfa en llengua tamazight i que nosaltres coneixem pel nom que li donaren els portuguesos, Casablanca. Sense eixir de Marroc també hi ha El Koudia el Beida, el pujol blanc. Finalment a Palestina es situa Ein al-Beida o la Font blanca.



أسود / سوداء

(asud / suda') són respectivament, negre i negra. En tenim un grapat, de topònims que provindrien d'aquest adjectiu: Benimassot, Benissoda, Benissaudet, Busot. L'arabista Mikel Epalza afirmava que el mot era sinònim de "feliç" com un eufemisme per a referir-se a població de pell negra. Llavors la seua hipòtesi era que  aquestes alqueries estaven relacionades amb població d'origen africà i això perquè hi vingueren com a soldats en els darrers anys de la taifa de València i se n'apoderaren d'algunes en previsió d'un pagament que no anaven a rebre. En aquest enllaç es pot llegir la hipòtesi millor detallada: https://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/28_epalza.PDF

D'aquí també prové el nom Sudan amb el significat de País dels negres (bilad as-Sudan).



أحمر / حمراء

Ahmar i el femení hambra' signifiquen roig i roja. 
El femení el vegem per exemple en la partida d'Alfambra, a Ribesalbes, que es repeteix en un municipi i riu de Terol i que significa, la Roja. És l'equivalent d'Alhambra perquè les aspirades esdevenen -f- en terres nostres. També podria ser-hi en Javalambre, de l'àrab djabal, muntanya a pesar que djabal en àrab és masculí i hauria de donar alguna cosa semblant a Jabalimar, de la mateixa manera que tenim el topònim Guadalimar, en Jaén, wadi al-ahmar o riu roig. Finalment també pensava que el castell d'Ambra, a Pego, venia d'aquest mot però hambra haguera donat Fambra i no Ambra.
Fora de la península tenim diversos al Hamra en Tunísia, Oman, Israel, Síria o Aràbia Saudita. 


أزرق / زرقاء

Azraq és el color blau i zarqa' és el femení. El color era el malnom d'un dels cabdills musulmans que lideraren la resistència contra les tropes cristianes al segle XIII. D'azraq també prové, segons Coromines el nom del peix aladroc. La presència en la toponímia és minsa. En Xàbia tenim la partida Benimadrocs que podria estar-ne relacionada. O en la Vila Joiosa, la Torre del Xarco que podria vindre de zarqo.



Asfar i safra, groc i groga. No n'he trobat cap en la toponímia, no obstant tenia la mania que la Safor tenia a veure-hi. Sembla que l'únic rastre que tenim és en el safrà i pot ser, en el sofre, malgrat que en defensen l'origen llatí (sulphurum), la pèrdua de la -l- i l'article que té en castellà (azufre) units al color d'aquest mineral, fan pensar en un origen àrab també.

dimarts, 19 de setembre de 2017

RUTINES, VELLES I NOVES

La setmana passada la meua rutina consistia a què venia un senyor i em deia:
-Explica'm això del penyal.
-Jo: El parc natural està obert tot el dia i l'entrada és gratuïta.
-Senyor: Però a quina obrin?
-Jo: Està obert tot el dia.
-Senyor: Ah, d'acord. I a quina hora el tanquen?
-Jo: No el tanquen perquè està obert tot el dia.
-Senyor: Però si vaig a les 7 del matí, estarà obert?
-Jo: Sí, perquè no el tanquen.
-Senyor: Ah, però fulanet m'ha dit que està tancat i no deixen pujar.
[Jo em visualitze pegant-me cabotades contra el taulell]


Ara la meua rutina consisteix a què entre en classe, explique la lliçó del dia, mane un exercici, el mig faig perquè tinguen un exemple i els mane acabar-lo. Perquè no es distraguen, els done 10 minuts de marge.
[...]
-Comencem tema nou?
-Ho podem fer al llibre?
-Jo no duc la llibreta, ho puc fer en un full?
-Escrivim l'enunciat?
-Puc escriure en roig?
-Fiquem el títol primer?
-Jo no sé què cal fer.
-La pregunta dos també la fem?
-En el llibre hi ha una errada.
-Podem fer-ho en parelles?
-Això ho preguntaràs a l'examen?
-El meu llibre està en castellà.
[...]
-Vos queda un minut.

dimarts, 12 de setembre de 2017

És la història una cadena evolutiva d'esdeveniments que ens han dut a un punt de no retorn, una sort de Xambala on la història es deté i ja no tenim dret a continuar fer-la rodar? L'estat actual de les coses s'ha de mantindre per secula seculorum fins que desaparega l'ésser humà,  i amb ell la història? Sentirem molt en els mitjans que el temps de les revolucions i de les nacions ja ha passat, que tot acabà en la Transició i que ara és el moment de les trivialitats però pretendre que la història deixe d'avançar és com intentar aturar un ferrocarril en marxa amb les mans.

dimarts, 5 de setembre de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (VII)

غَرْب
Garb vol dir oest i prové del verb غَرَبَ garaba, posar-se o anar-se'n.
Llavors el vent que prové de l'oest és el garbí. Algarbia és una alqueria que apareix en documents medievals en terme de Sumacàrcer. Així mateix Xilvella de Lalgarbia era el nom amb què apareixia Xirivella a les fonts medievals.
Segurament del vent garbí provenen altres noms com la Garbina d'Onil, el Garbí d'Estivella i d'Albalat dels Tarongers i el Garbinet d'Alacant.
Algarb era el nom d'una de les quatre quadrelles amb què es dividia l'illa d'Eivissa, justament la situada a la banda occidental. A Màlaga trobem l'Algarbia i Los Algarbes a Córdova i a Tarifa i també a Portugal, l'Algarve, que curiosament és la regió més meridional de Portugal però el nom prové de la seua posició dins d'Al-Andalus.
En una entrada anterior ja vam veure que el prefixe ma- s'empra per a formar participis i adjectius i  sovint per a designar llocs on es desenvolupa una activitat. Doncs bé, quin és el lloc per on és pon el sol? El Magreb. Hui emprem Magreb per a designar els països del Nord d'Àfrica occidental: el Marroc, Algèria i Tunísia però Magreb és el nom àrab del Marroc. El nom de Marroc prové d'una de les seues antigues capitals, Marràqueix. 


شرق
Xarq significa est, nàixer.
L'est Al-Àndalus era anomenat el Xarq-al Andalus en contraposició al Garb al-Andalus. L'Aixarquia era una alqueria del terme de Sumacàrcer. L'Eixarc és una partida de Bocairent i una séquia d'Alfafar. A la Todolella hi ha el Mas d'Eixarch però aquest ha de provindre del cognom més que de la seua orientació geogràfica. També l'Eixarc era el quadrell oriental de l'illa d'Eivissa. A Màlaga l'Aixarquia es troba a llevant de la ciutat. En Aragó trobem sengles poblacions anomenades Exarc, Exarc de Moncayo en Saragossa i Exarc de la Val, Mezquita d'Exarc i Finollosa d'Exarc en Terol. Alguns d'aquests és l'origen probable del cognom Eixarc, Eixarch.


قبلة
Qibla a banda de designar el mur de la mesquita des del qual l'imam dirigeix l'oració, també vol dir direcció i per extensió en la península Ibèrica, la direcció vers on es troba la Meca, el sud-est. N'estan relacionats mots com cabila, tribu del nord d'Àfrica, i càbala, una doctrina religiosa hebrea i un càlcul o pensament supersticiós en valencià. Encara hi ha una altra paraula relacionada, la gabella, un impost sobre articles de primera necessitat com l'oli o la sal.

Pel que fa a la toponímia, Alquibla és una partida de Beniarjó i de Castellnou, també ho era en l'Alzira medieval. La séquia d'Alquibla rega diverses alqueries del Baix Segura fins a Múrcia. Trobem l'Alquible en Alfarb i l'Hort d'Alquible en Navaixes. No és clar però Alcubles i Cubla, aquest en Terol, podrien vindre de la forma plural de qibla. En Osca hi ha la Plaça d'Alquibla, una de les antigues portes de la ciutat medieval.


كدية
Kudia o kedia és un mot de l'àrab dialectal marroquí i el trobem ben estés a la península i significa puig o tossal. 
L'Alcúdia a la Ribera Alta, l'Alcúdia de Crespins a la Costera i l'Alcúdia de Veo a la Plana Baixa són municipis. També trobem diverses partides Alcúdia com a Elx, la Vall de Gallinera, Cocentaina, Callosa d'En Sarrià, Fontanars dels Alforins, el Ràfol de Salem, Miramar, Nules, Xilxes, Vilamalur, Algímia d'Almonacid i Fanzara. A Villalonga hi ha una séquia de l'Alcúdia i també a Guardamar de Segura i Rojals. 
Pel que fa als derivats, trobem el diminutiu Alcudiola a Tavernes de la Valldigna, Rafelcofer, Navarrés. En la forma plural trobem els Alcudions a Xilxes, les Alcúdies a Benidoleig, i les Alcudioles a Xilxes.
Fora del País Valencià hi ha l'Alcúdia a Mallorca, l'Alcudia a Granada, l'Alcudia de Monteagud a Almeria. En Ciudad Real hi ha Valle de Alcudia a Ciudad Real.  Finalment trobem a Menorca Sa Cudia amb l'article adaptat a la pronúncia balear i Navalcudia en Albacete.

dimecres, 30 d’agost de 2017

SOBRE FÒBIES I AL·LÈRGIES

Enguany, la paraula que s'han tret de la màniga els mitjans de comunicació per a pixar-nos damunt i dir-nos que plou és turismefòbia. Segons els mitjans, que sempre en saben més que per això han estudiat i tu no, turismefòbia és qualsevol crítica als efectes negatius que se'n deriven de l'activitat turística. Si critiques les emissions de fums d'una fàbrica, supose que diran que tens industriafòbia o algun mot semblant. Res de nou sota el sol llavors, els mitjans que sempre han sigut d'amo, intenten criminalitzar qualsevol lluita social. L'efecte papallona, en Barcelona es fan unes pintades clamant contra els lloguers turístics que dificulten l'accés a l'habitatge i en Benidorm una empresa obliga els seus treballadors a regalar clavells i fer abraçades als turistes.Uns han entés el problema, els altres prefereixen tancar els ulls, matar el missatger i millorar l'arc de les seues reverències mentre diuen sí, bwana.

L'activitat turística a banda de resultar beneficiosa, comporta una sèrie d'efectes secundaris sobre els quals cal parlar-ne. Acusar les veus crítiques de fer apologia del terrorisme és detestable i una actitud que s'està tornant massa habitual en els mitjans de comunicació i certs sectors de la societat i no és un fenòmen nou però com passa amb molts, fins que no arriben a determinades ciutats, no existeixen. El fet positiu de tot és que comence a parlar-se d'eixa vaca sagrada que ha sigut el turisme.

Entre les qüestions que més hi afecten trobem l'habitatge, que s'ha convertit en un objecte especulatiu més. Se'n construeixen de nous per a reinvertir els beneficis en la construcció de nous habitatges dins d'una espiral-bambolla que tornarà a esclatar-nos. Però encara és pitjor que malgrat l'abundància d'habitatges, molts d'ells estan buits i hi ha molta gent que no pot accedir-ne a un bé perquè els preus dels lloguers representen entre un 40% i un 70% d'un salari, bé perquè no es lloguen a llarg termini i es prefereix deixar-los per al lloguer estacional que és molt més rendible. Municipis com Xàbia o com Calp ja tenen més habitatges de segona residència que de primera i elevats percentatges d'habitatges buits.

Un altre problema se'n deriva de l'afluència d'un gran nombre de població en poques hores. Municipis que veuen créixer la seua població tres vegades sense que s'acompanye en una millora corresponent dels serveis ni de les infraestructures. Segons les dades que ofereix la Secretaria d'Estat per a les Administracions Territorials, Calp multiplica per 6 la seua població, dels 28.000 habitants empadronats, passa als 164.000 habitants. Xàbia ho fa quasi per quatre, dels 32.000 als 113.000 habitants i Dénia quasi per cinc, en passar dels 42.000 als 200.000 habitants. Són xifres que fan pensar sobretot en embossaments, pressió sobre els recursos i serveis sanitaris que es queden curts.

Tot això ha alimentat una construcció excessiva que ha esgotat el sòl urbanitzable i ha hipotecat el futur de molts municipis costaners, condemnats a fer malabarismes en el futur si necessiten terreny disponible. Això ja s'ha vist en Calp, l'última gran bossa de sòl disponible estan atacant-la ja, això sí ara amb una construcció vertical que intente rendibilitzar el sòl disponible. Allò crític és que el sòl es troba en un terreny inundable, on hi ha les Salines, i que repercutirà negativament sobre la biodiversitat d'aquest espai. Xàbia ha anat ratant els penya-segats mentre llança globus sonda, adés un macroprojecte en el Saladar, ara un complex en la falda del Montgó, per veure com respon la societat mentre un sector defensa que s'ha de continuar construint perquè això és menjar per a hui. Sempre el mateix amb l'etiqueta que estiga de moda en el moment, com eixe altre complex per a turisme gay del Campello.

Un altre problema que en va de la mà és la precarització del treball en el sector serveis. En zones on s'ha apostat tot pel turisme la tònica general és una forta estacionalitat i elevades taxes d'atur, a banda de condicions laborals pèssimes amb jornades que superen el límit, hores extres no retribuïdes, salaris baixos i drets laborals que no es respecten. La sorpresa és que Alacant on s'aposta tant pel turisme, és de les províncies més empobrides de l'Estat Espanyol.

Tot plegat són assumptes molt a tindre en compte abans de censurar qualsevol crítica i si és cert que no en són una conseqüència del turisme, també ho és que s'ha emprat per sistema el turisme com a justificant.

dimarts, 22 d’agost de 2017

DE TORNADA A MACONDO

Sempre havia tingut per costum no llegir un llibre dues vegades. I dic havia perquè en passar la barrera dels trenta anys, crec que és moment per a deixar enrere velles manies i que així quede espai per a noves. Llavors aquest estiu he decidit tornar a visitar els carrers de Macondo i reviure les vicissituds de la família Buendía. La primera vegada que vaig llegir Cent Anys de Solitud em va agradar molt tot i que la genealogia dels personatges es feia difícil de seguir a vegades, em deixà un bon sabor de boca. Tanmateix aquesta bona impressió és la que m'impel·lia a no tornar-hi, no fóra cas que em decebera la relectura. Per sort no ho ha fet i ha sigut com tornar a un lloc conegut on tot segueix com sempre, amb l'afegit de trobar nous matisos que en la primera lectura no vaig veure. Per descomptat que no es llig igual amb vint-i-pocs anys que amb trenta i ara he comprés que m'agrada perquè empatitze molt amb eixa solitud que acompanya i arrosseguen tots els membres de la família. En definitiva el temps passa, però no tant.

dimarts, 15 d’agost de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (VI)

Els topònims de hui tenen en comú que són construccions defensives. 

قصر
Qasar significa castell. És un mot pres del llatí castrum, de manera que és cognat del mot castell.
Apliquem el nom d'alcàsser a un palau fortificat situat als afores d'una població important i on habitava bé el rei, bé el governador del lloc. És un concepte provinent del Nord d'Àfrica i per tant el trobem als països del Magreb i la península Ibèrica i també a Sicília. L'alcàsser de València hui ja no existeix, es trobava al voltant de la plaça de l'Almoina. A la península els exemples millor conservats són els de Sevilla i Còrdova mentre que el nom acabà passant també a la cultura cristiana i per això trobem també alcàssers a Toledo i Segovia. 

 En la toponímia trobem un bon grapat d'alcàssers com Alcázar de San Juan a Ciudad Real o Alcácer do Sal al baix Alentejo. A casa nostra el més destacat és el municipi de l'Horta Alcàsser. També tenim una partida del Poble Nou de Benitatxell, fitant amb Teulada, anomenada Alcassar (Ascassar en la pronúncia local) i que l'horteritat urbanitzadora ha transformat en El Alcázar. Fora de la península trobem l'alcàsser o Cassaro (sense l'article) de Palerm, Kasr al-Kabir o Alcàsser Quibir al Marroc, Ksar al Boukhari en Algèria, Ksar Hellal a Tunísia, etc.

No està clara l'etimologia d'Albocàsser però pot ser, hi estiga relacionada. El diminutiu de qasar és qusayr, d'on tenim Alcosser, sengles municipis de la Plana i del Comtat. 


قصبة,
Qasaba  és la part fortificada dins d'una ciutat coneguda també com a ciutadella o acròpolis. Del diminutiu qossaib tenim l'Alcossaiba a Borriana i Alcossebre a Alcalà de Xivert. També tenim el mot casba referit al nucli històric de les ciutats del nord d'Àfrica.


قلعة 
Qal'a
Vol dir castell i és un mot que prové del persa. A la toponímia en tenim un bon grapat: Alcalà de Xivert al Baix Maestrat, Alcalà de la Jovada (que forma part de la Vall d'Alcalà i que dóna nom a un riu) a la Marina, el Barranc d'Alcalà entre Estivella i Serra al Camp de Morvedre, sengles partides Alcalà al Castell de Guadalest i a Olocau.

Pel que fa al riu d'Alcalà hi ha un fet curiós. El riu naix a pocs quilòmetres del riu de Castells. Ambdós tenen el mateix nom però en llengües diferents, mentre que el riu d'Alcalà desemboca a Dénia amb el nom de riu Girona (i pel camí també se'l coneix com a riu Bolata), el riu de Castells desemboca a Xàbia amb el nom de Gorgos (i pel camí rep el nom de riu Xaló). A la Marina tenim rius curts però de molts noms.

Després d'aquest excurs, per la península abunden els Alcalà: Alcalà de Fenars i Alcalà de Xúquer a Castella, Alcalà d'Ebro i de la Selva a Aragó, Alcalá de Guadaíra i de los Gazules a Andalusia. Altres semblants són Calataiud (o Qal'at al-Ayyud), Calatrava (Qal'at Rabah), Calamocha (Qal'at Musa) o La Calahorra que tanmateix i malgrat l'homografia, el municipi de la Rioja Calahorra no ve en aquest cas de l'àrab el mateix origen. En Sicília també en trobem però el Qal'at s'ha convertit en Qalt'a: Caltanissetta, Caltabellotta, Caltagirone...

El diminutiu de Qala és Qulay'a i llavors tenim Vilanova d'Alcolea a la Plana i la Pobla d'Alcolea a Morella. En Alcolea de Còrdova tingué lloc el 1868 la victòria dels contraris a Isabel II contra els seus partidaris. Alcoleya de Zinca a Osca o Alcolea de Calatrava a Castella són d'altres exemples.

Finalment hi ha un fenomen curiós de l'àrab, l'existència del gènere dual. És a dir, en àrab els mots poden ser singular, plural o dual quan són dues coses que formen una parella. El dual de qal'a és qal'atayn d'on tenim el nom de la comarca de l'Alcalatén.


برج
Burkh significa torre i no està clar l'orígen d'aquest mot que no és àrab. Podria vindre del persa burga, del grec pirgos o del germànic burgz amb el significat sempre de torre o fortalesa. Com que l'antecedent de les tres llengües és el protoindoeuropeu berg, sens dubte aquest és l'orígen, amb el sentit de lloc elevat i per extensió, ben protegit (en alemany per exemple hi ha el duet Burg (castell) i Berg (muntanya). I afirmen els lingüistes, el mot berg evolucionà a fortis en les llengües itàliques de manera que el nostre fort o fortalesa en seria cognat. 

Tornant a l'àrab, en la toponímia deixà Burjassot o Borj as-sad, la torre de l'assut. En Sueca, el Borx i en Alzira, Alboix. En Catalunya va donar nom a un tipus d'edifici de pedra seca, la borja i dos topònims Borges Blanques i Borges del Camp. En Aragó tenim el poble de Borja d'on prové el nom homònim del llinatge papal.

El diminutiu de burkh és burakhi d'on tenim Alboraig a la Foia de Bunyol. 


رباط 
Un ribat pot ser un hospici o hospital per atendre viatgers i acabà per designar un edifici característic del nord d'Àfrica i la península Ibèrica, el ribat, una mena d'institució monàstica que al mateix temps s'encarregava de la vigilància del territori especialment en la frontera (incloent-hi la frontera marina). Així abunden les ràbites o ràpites com a Guardamar de Segura (on s'ha trobat l'únic ribat conservat de la península), Benissa, Cullera, Xérica o Algímia d'Almonacid. A Pilar de la Foradada tenim el Rebate i entre l'Alqueria de la Comtessa, Rafelcofer i la Font d'En Carròs a la Safor hi ha el Rabat. 
En Catalunya és ben conegut Sant Carles de la Ràpita, el Monestir de la Rábita de Huelva on s'hostatjà Cristòfol Colom, la Rábita de Granada o Arrabida en l'Alentejo. Rabat és la capital del Marroc i també un municipi de Malta. Com a curiositat el ribat més important que se'n conserva es troba a la ciutat de Tunísia anomenada Monastir, un intercanvi lingüístic de direcció contrària.

Derivat de ribat és el mot morabit, un ermità i també una ermita. Els morabits eren santons i en morir les seues ermites esdevenien centres de pelegrinatge. A Marxuquera conservem el Moràbit tot i que del segle XVII. A Finestrat i a Teulada hi ha sengles partides anomenades Moràbit i al Poble Nou de Benitatxell tenim el Roabit, encara que no està clar el seu significat. Uns monjos-cavallers molt coneguts foren els almoràvits (els ermitans) que acabaren per aconseguir el poder i contruir un imperi que abraçava el Magreb i la península Ibèrica amb capital a Marràqueix. De la paraula almoràvit tenim el morabatí, un impost d'època foral que s'aplicava a les monedes. En el regne de Castella donaren nom a una moneda, el maravedí.  

dimarts, 8 d’agost de 2017

DIARI D'UN DIARI

Fa anys vaig començar a escriure un diari, era l'últim any de carrera i clar, hi havia moltes coses a contar. També va ser un any dur per altres motius. Hi vaig escriure intermitentment durant tres anys i mig i després el vaig abandonar en un calaix. Ara l'he retrobat i el que llig em fa sentir un poc de vergonya i un poc, d'haver perdut el temps en aquells anys. També és cert que la vida és com un camí, cap avant cobert per la boira densa del futur i cap enrere com una senda lògica. No sé si conservar-lo o cremar-lo en sacrifici a alguna divinitat. Però per altra banda he recordat coses que ja havia oblidat, com que quasi em donen una beca per a anar a Suïssa o que vaig sopar en un restaurant grec de València.

dimarts, 1 d’agost de 2017

EL PAÍS VALENCIÀ EN EL LLIBRE DE NAVEGACIÓ DE PIRI REIS

Fa uns anys, escarbant entre mapes antics de la web, vaig trobar el Kitab al Bahriye, un llibre de navegació atribuït al geógraf turc Piri Reis. Fou creat a principis del segle XVI per al soldà Solimà el Magnífic com a regal de coronació.  En el llibre s'hi representen les costes de la Mediterrània així com de la Mar Negra, tot i que no representa molt fidedignament la realitat com veureu. En aquell temps a penes podia identificar res del mapa però gràcies a investigar sobre els benis i la toponímia d'origen àrab, he guanyat agilitat en llegir l'escriptura aràbiga per això vaig decidir mamprendre el mapa i aquí deixe algunes imatges referents a la costa del País Valencià. Les imatges que he tret corresponen a una versió ampliada de finals del segle XVII i principis del segle XVIII i provenen de la web del Walters Art Museum, una institució nord-americana: http://art.thewalters.org/detail/19195/book-on-navigation/.
Gràcies a @neusnius que m'ha ajudat a resoldre alguns trenca-closques.


En el primer mapa es mostra la costa entre Múrcia i la ciutat de València amb el sistema Ibèric.


En el descriptor del mapa es pot llegir: 
SUAHL MAMLAKA(T) ANDULUSE  TABEH ISPANIA
La costa del regne d'Andalus pertanyent a Hispània.
(Preferisc emprar el terme romà per no dur a confusions amb l'estat actual)


NHR WARDMAR / NHRWA
En la costa del Baix Segura veiem en la part superior el riu de Guardamar (Nehir Wardamar).  La part inferior és un misteri, ja que apareix un riu no identificat (Nehir Wa) que desemboca prop de tres illots que no existeixen. Podria tractar-se de la Mar Menor però aquesta apareix un poc més avall.  No apareixen en altres mapes de l'època. 


                                                      QL'E  ALAQANT / JZIRA ?

El castell (ql'e) d'Alacant amb el seu port i una illa propera que és Tabarca. Mentre que la ciutat es llig bé, l'illa du més dificultats. La primera part diu jzira (illa) però la segona no l'identifique. Podria ser Ghalka (i llavors, illa pròxima) o també Khalka, Falqa, Salqa, Dalqa, Talqa i altres combinacions. Pel que es veu en el mapa, l'autor es limità a transcriure els noms locals per tant hauria de ser algun dels noms de l'illa: Illa de Santa Pola, Illa Plana o Illa de Sant Pau. El nom de Tabarca és del segle XVIII per tant queda descartat. Vaig buscar el nom de l'illa en àrab, no fóra cas que fóra la resposta, però en àrab actual s'anomena Ablanasa (أبلناصة), nom que recorda al nom clàssic Planèsia.




MURAIRA / QALE QAZIM / QALVIM   / PNDURM / JIUZA / ARG/FANTIE

Aquí trobem la Marina. De nord a sud veiem Moraira (Muraira), un nom no identificat, el cap d'Albir (Qav dlbir) Benidorm (Pndurm), la Vila Joiosa (Jiuza) i un altre nom no identificat. El primer nom no identificat, per la seua posició, hauria de ser el castell de Calp, ja que és un castell entre Moraira i Benidorm tanmateix el nom no l'identifique, hi diu q'le més un nom que podria ser tazim. 

L'altre nom no identificat es situa entre La Vila Joiosa i Alacant i hi llig arhantie. 



QAV DLBR

Li he fet la volta a la part del cap perquè es puga llegir. El Cap d'Albir amb l'illot de Benidorm un poc desplaçat. Curiós que cap aparega com a Cav i no traduït a l'àrab o turc.


QAV MARTIN / QL'E DNIA

El marquesat de Dénia amb el castell de Dénia (Ql'e Dnie) i una representació del seu port que podria assenyalar les seues característiques: un port natural que dibuixa per sota l'aigua corredors que cal conéixer per a no encallar les naus. Al costat trobem el Cap Martí (Qav Martin). Aquest és el nom que apareix fins a gairebé el segle XVIII quan és substituït pel de Cap de la Nau. Hui en dia la forma Cap Martí assenyala un sol cap, que també rep el nom de Prim, mentre que antigament designava tot el sistema de caps de Xàbia: el Cap Prim, el Cap Negre i el Cap de la Nau. El nom de Cap Martí és un misteri, pareix que no té res a veure amb el nom propi i per això la traducció Cabo de San Martín és errònia. Pense que podria ser una derivació de Cap Matí per allò del trenc d'alba.


JZIRA MADKURA SU AIIPNLR BRNHRA (MIN BIR CHAHRADAR)/ QULARA KULF/ ALBUQAR

Aquí veiem tota la costa central del Regne de València. Trobem el riu Xúquer i l'Albufera. En la part superior observem la ciutat d'Alzira. En el text posa Jzira madkura i un text que no he desxifrat. Jzira és l'illa o Alzira i madkura significa "esmentat, mencionat" per tant la part final hauria de ser el nom de qui menciona o on es menciona. A baix hi ha la badia de Cullera (Kulara Kulf). Al costat de l'Albufera vegem escrit Albuqar. No hi ha cap població que reba aquest nom però en el mateix mapa, més al sud, trobem el mateix nom a la vora de la Mar Menor.


QALE ULNSA

Finalment arribem a la ciutat de València (Ql'e Ulnsa) amb el riu Túria.



Passem ara a l'altre mapa que representa la costa des de Benidorm fins al Cap de Creus.

                                            ULAYAT KADALAN TABEH A/ISPANIA
La wilaya (territori administratiu) de Catalunya (Kadalan) que pertany a Hispània.



BNDURMI / MURAIRA / QVMARTIN / DNIA /JZIRA MZKUR SUAKPNDAR BRSHHAR / /QULAR / QALE ULNSA/ BURANA /
Trobem de nou: Benidorm (aquí escrit amb B i no amb P com al mapa anterior), Moraira, el Cap Martí, Dénia, Alzira amb els seus missatges críptics, Cullera i València. Apareix també el riu Millars amb Borriana (Burana).

BSHKUL(R)A  / JALQATAM / QAV TURTUZA
Finalment trobem la costa de Castelló. El tómbol de Peníscola (Bnshkla), les illes Columbretes, que no he identificat que hi posa i el cap de Tortosa (Qav Turtuza) amb el delta en la desembocadura de l'Ebre, ambdós ja en Catalunya. Sobre les Columbretes, el nom més freqüent que apareix als mapes és el de Mons Colobrer però no hi llig això.

Espere fer-me algun dia amb alguna de les versions transcrites (que les hi ha) i resoldre els misteris pendents.

dimarts, 25 de juliol de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (V)

L'element comú que tenen els topònims de hui és que estan relacionats amb vies de comunicació: camins, carreteres...

منصف 
(Mansaf) L'última vegada vaig parlar del verb nasal, que volia dir "descendir del cavall" i que per derivació havia acabat per designar hostatjar-se. Aquest mot hi està relacionat i vol dir més o menys "a la meitat del camí". Just a meitat camí entre les medines de Balansiya i Al-Yazirat o València i Alzira, hi ha la població d'Almaçaf que amb el temps es pluralitzà com a Almussafes. La caseria de Masserof en Xaló també podria provindre'n, ja que es troba en el camí que puja a la serra de Bèrnia. En Castella-la Manxa trobem Almansa que significa això mateix i recordem que la població es troba en una de les vies que comunicaven la Mediterrània amb l'interior de la península. 


بلاط
Un balat és una manisa o llosa i per extensió, un camí empedrat. El camí empedrat o al-Balat dóna nom a molts pobles o llocs valencians: Albalat de la Ribera (Ribera Baixa), Albalat de Sorells (Horta Nord), Albalat dels Tarongers (Camp de Morvedre), Albalat dels Ànecs (Cabanes, Plana Alta), el Mas d'Albalat (Vall d'Alba),  Albalat de Sogorb (Alt Palància), l'Albalat (Xixona, l'Alacantí) i Albalat d'Altea (Altea, Marina Baixa). En Antella trobem la variant Albalà. Per tant aquests mots són cosins dels altres que tenen l'element Llosa i que també es refereixen a camins empedrats, com la Llosa de Ranes, la Llosa de Camatxo o la Llosa de la Plana. Segurament aquests camins empedrats foren les antigues calçades romanes. 

A fora de València trobem també alguns albalats, per exemple Albalate del Arzobispo en Terol, Albalat de Cinca a Osca, Albalate de las Nogueras en Conca, Albalate de Zorita a Guadalajara, Higuera de Albalat a Cáceres, un despoblat anomenat Albalat a Calataiud (Saragossa) i un Albalá a Cáceres. Encara més, la principal via que comunicava les terres de Galícia i Lleó amb Andalusia, la Via de la Plata, és una deformació de Al-Balata, la via. 

Més lluny trobem Balat en Egipte, Balata en Aràbia Saudita, un camp de refugiats palestins del mateix nom i el Raqaq Albalat, un famós carrer de Beirut per citar-ne uns pocs. 

Abans de continuar, és curiosa l'etimologia de balat perquè es tracta d'un préstec del grec, de plateia que vol dir ample i que passà al llatí i d'on provenen entre d'altres, els mots plaça, plat, plàtan o plató. Amb el significat de pla, trivial ha passat a l'alemany com a platt i Platt o Plattdeutsch és el nom que se li dóna al Baix Alemany, un mot de connotacions un poc despectives, per cert.


سكّةسُوق
Sikka i suq, dues paraules que estan relacionades. Sikka significa camí principal i d'aquí se'n deriva suq, mercat, segurament perquè els mercats sempre es celebraven en llocs on s'encreuaven diversos camins. De sikka també tenim el diminutiu sokak que ens ha donat el nostre atzucac (també en turc carrer es diu sokak). Una altra paraula que se n'ha derivat és seca, el lloc on s'encunyen les monedes, el perquè no l'he trobat. De fet sikka també vol dir moneda, tal vegada per què les monedes són molt corredores? 

Derivat de suq trobem l'Assoc, coneguda també amb el nom d'Alqueria de Martorell, un despoblat a prop de Gandia. El nom de Sueca podria derivar d'un diminutiu de suq o del mot sikka perquè al cap i a la fi es troba en el ramal de la Via Augusta que descendia cap a Dianium. És un topònim semblant al d'Azuqueca de Henares, en Guadalajara. 


صراط
Sirat, el camí elevat, és el pont que tot creient musulmà ha de creuar per arribar al Paradís, tan prim com un pèl i tan afilat com un ganivet. En la toponímia sembla haver donat nom al poble de l'Alt Millars Cirat perquè es troba en un pas elevat sobre el riu. El mot en àrab sembla provindre del llatí strata. 


شريعة

Xaria significa també camí o via i per extensió és la llei que els musulmans han de seguir. A València trobem el barri de la Xerea que es trobava en el camí que des de la mesquita major anava cap a llevant. 

diumenge, 23 de juliol de 2017

POSTALS ESTIUENQUES

Diumenge, la platja ressacosa i endormiscada. Ella arriba amb la mirada perduda, desorientada, amb esforç manté les parpelles obertes, els ulls clucs. Li fan mal els peus, diu, no troba el seu apartament. No sap on està, s'acomiada, tens un bonic somriure, s'allunya pel passeig fent tombs. Ensopega amb Soca, el venedor de cupons, parla i parla i parla, i decideix comprar-li. Li cau la bossa de mà a terra i sobre les lloses escampades, caixes de medicaments. Es perd darrere d'un carreró.

Reapareix amb els cabells mullats, els ulls desperts i un nou pareo, du el barret a la mà i es venta sense parar. No sap què fer, què busca o de qui fuig, escapa del sol i s'amaga a l'aixopluc de la minsa ombra que ofereix la caseta, no m'agrada el sol, no sé ni per a què vinc a la platja. Al mig del passeig la troba un home, on estaves? Estàvem buscant-te. No contesta, parla coses sense sentit, li cau tot a terra, l'home intenta fer-li un bes, una vegada, dues vegades, al tercer intent fa diana. L'agafa de la mà i s'allunyen.

No sé com, torna a aparéixer per la caseta. Li han aparegut unes ulleres de sol gruixudes. Xampa per davant una parella de policies en bicicleta i els diu que s'ha barallat amb algú, amb unes xiquetes franceses que li han fet fotos i s'han rist del seu cul gros. Je parle vous français també i I speak English, sap? Sóc professora d'anglés, això diu, parla mal l'anglés a propòsit, això diu. Parla d'una infantesa esguitada de bullying, acompanya el seu monòleg amb cops de ventall, jo faig por, però no sóc mala. Per què vinc a la platja si ni m'agrada? Parla en un argot dels huitanta. 

Amagada sota l'ombra, una cambrera fuma i descansa mentre veu telenovel·les romaneses en la diminuta pantalla del seu mòbil. Passa pel seu costat, li cau el barret, l'arreplega, li cau una bossa, l'arreplega, la cambrera s'apiada d'ella, mal fet, adéu al descans i ella s'acobla al seu costat, s'autoconvida al cigarret i li forada les oïdes amb el relat inconnex de la seua vida. La cambrera s'alça, prefereix mil vegades un treball on l'exploten a força d'alcoholitzar turistes. 

No es queda gaire temps a soles, camina i desapareix en el xiringuito de Paqui, la cubana, els millors mojitos de la platja i cervesa Mahou, on es reuneix el més selecte de cada casa, els cabells oxigenats, la cubana impostada, més del poble que el campanar. S'ajunten la fam i les ganes de menjar. 

dimarts, 18 de juliol de 2017

SOBRE RELATS I HISTÒRIA

Tot relat està format per dos vessants, un és el que l'autor evidencia amb les seues paraules i l'altre, el que amaga a sota. L'autor pot ser-ne més o menys conscient, d'aquesta situació però en allò que escriu sempre deixa la seua ideologia com una marca indeleble. És una de les coses que aprens de la història, que aquesta com a relat no és neutra. Per això cal conéixer molt bé qui hi ha darrere d'aquest relat i quines intencions du, altrament pot ser un cavall de Troia farcit de guerrers bel·licosos que ens envaïsquen.
En la sèrie de la 1 El Ministerio del Tiempo el relat de fons de tota la narració és que la nostra història, la història actual, la historia que nos dimos todos en la Transición©, és la millor que podríem tindre. "La historia es la que es" diu un dels seus personatges quan un altre li comenta que per què no canvien el passat. Que les coses podrien ser diferents és clar i fins i tot millors però Espanya és així amb els seus atavismes i les seues idiosincràsies i per a què calfar-se el cap plantejant alternatives si aquí comptat i debatut el que funciona és la burrera i posar els collons sempre damunt de la taula. La imatge del Spain is different assimilada pel mateix col·lectiu i com a justificació de totes les desigualtats que anem arrossegant.
La idea es veu en el mateix funcionament del ministeri, la principal missió del qual és que no canvie res i que tot seguisca igual. Es podrien evitar les guerres i els genocidis, episodis com el bombardeig de Gernika o les caceres de bruixes per la Inquisició, desllepissar-se de governants corruptes. Però no, les missions del ministeri són entre d'altres, que Goya pinte la Maja desnuda i que Cervantes escriga el Quixot. Les morts innocents no importen tant com eixos típics sobre explotats en el que es complau una identitat de velles glòries. Els episodis més negres són sacrificis necessaris per a arribar a una sana transició de silenci.
Els relats ficticis necessiten les seues pròpies regles per a funcionar i delimitar el seu funcionament, d'això no hi ha cap dubte, però tota eixa idea que s'hi troba a sota fa olor de ranci. Es va veure molt bé en l'últim capítol emés quan un català, per a més inri, intenta assassinar a Alfons XII per a instaurar una República. Català i republicà, per a arrodonir-ho els guionistes l'hagueren pogut fer votant de Podemos o alguna cosa semblant. A més a més l'arc argumental d'aquesta temporada és que hi ha un grup d'extrema dreta que també està viatjant pel temps fent malifetes (esgarrar la Maja per exemple) i uneix amb un altre argumentari de la transició, "els extrems són roïns", què és extrem i qui reparteix carnets d'extremitat són qüestions que no s'hi tracten. Per a la pròxima temporada criticaran els cotxes oficials o les autonomies.
En conclusió és una sèrie interessant dins del repertori actual de ficció espanyola però cal tindre en compte que eixe missatge que converteix la història en una cosa poc més que inevitable li resta molts punts. Deixe al marge una altra qüestió, la invisibilitat del poble valencià en la sèrie després de trenta-quatre capítols.

dimarts, 11 de juliol de 2017

APRENDRRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (IV)

Les paraules de hui tenen en comú que són participis passius, amb la característica de què indiquen també llocs. L'àrab té dos participis, el participi passiu es forma en afegir el prefixe ma- al verb.

عصر
asar- esclafar i d'aquí معصرة (masar) esclafat i també, premsa per a fruits, relacionat amb la premsa d'oli màssera, amb l'article Almàssera. És un municipi de l'Horta Nord. També és un mot d'ús comú, a Mallorca per exemple en diuen tafona, mot que també prové de l'àrab طاحونة (tahuna) . També se'n pot dir trull i en castellà també existeix eixe triplet almazara/tahona/trujal.


Almàssera


ضرب 
darab- colpejar i d'aquí madarab (مضربة) o lloc on es colpeja una cosa, amb l'article Almadrava, és un art de la pesca de la tonyina que consisteix a col·locar xarxes pels llocs de pas i colpejar-les. Com que la tonyina era un peix molt valuós, les almadraves solien ser propietat dels senyors i cobraven pel seu ús, és un nom que apareix a molts indrets de costa com els Poblets-Dénia, el Campello, Alacant, Benicàssim o la Vila Joiosa. Però resulta que també el trobem a llocs allunyats de la mar com a Petrer (on diuen també la Madrava), Beniarbeig o Orxeta, hi pescaven tonyines en aquests llocs també? No, com expliquen a aquest bloc http://almadravaxavierbrotons.blogspot.com.es/2010/05/lalmadrava-la-madrava.html una almadrava també pot ser un lloc de matoll espés que ha de ser esclafat o abatut per a ser netejat.

La platja de l'Almadrava, els Poblets



دَيْن
dyn- significa ordenar, regular i d'ací s'entén, ordre, religió, norma on llei. El lloc on té lloc la llei i l'ordre és  مَدِينَة la madina o ciutat. Medina és una partida d'Ontinyent però no està clar que hi hagués una ciutat, tal vegada prengués el nom d'una casa de camp que pertanyés a algú amb eixe cognom. No he trobat més topònims al País Valencià. Medina és la ciutat on nasqué Mahoma, la ciutat per antonomàsia en un entorn desèrtic. Medina Azahara (la ciutat de les flors) és el palau que manaren fer els Omeia a prop de Córdova, Medinaceli en Sória potser fóra Medina Ocelis, una tribu celtíbera que vivia pels voltants. Hi ha un bon grapat de Medines escampades com Medina del Campo o Medina-Sidónia. Amb l'article trobem Almedina en Ciudad Real. Però el que ens interessa és un derivat de medina, mudayna, la xicoteta ciutat o la ciutadella. Així trobem en el Comtat Almudaina, que és el nom que rep també el palau dels reis de Mallorca i un municipi de Múrcia, Almudema.


Almudaina
.

نزل
Del verb nazal- baixar, descendir (del cavall) i per extensió hostatjar-se, trobem un element molt prolífic manzil, el lloc on hom descendeix del cavall, que seria el mateix que el lloc on hom s'hostatja. De manzil més un nom propi trobem Massanassa, Massarrojos, Massalavés, Massalfassar, Massamagrell, Massalet (Carlet), Massamardà, Massasselí (Alzira), Massasseit (Vilamarxant), Massalarí (Tavernes de la Valldigna) i probablement també ho siguen Mislata, Masserof (Xaló) i Manises. En efecte es troben sempre a la vora de camins i molts d'ells, dels camins que duien a Balansiya. A Catalunya trobem Massalcoreig i  Massaluca i Massalió a Aragó. A Mallorca, Massanella i Maxalari. Menzel Bouzaïne, Menzel Jemil, Menzel Temim, Menzel Burguiba, Menzel Buzelfa a Tunísia o El Menzel al Marroc.                



                     معادن
Ma'dan és un mineral i per antonomàsia, el lloc d'on s'extrau, és a dir, una mina. En Xixona tenim la Serra dels Almaens amb la pèrdua de la -d- intervocàlica característica de l'alacantí. En Ciudad Real trobem Almadén, municipi conegut per les seues mines i en Sevilla, Almadén de la Plata. En Portugal trobem Almada, municipi proper a un ric jaciment d'or.


La serra dels Almaens

ملح
Malah vol dir sal i per extensió, mallaha és el lloc on es recull la sal o una salina. Sols he trobat la partida d'Almalafa entre Castelló de la Plana i Almassora i que era un antic saladar.   La Malahá és un municipi de l'interior de Granada conegut per les seues salines. En Sicília trobem Millaga en la província d'Agrigent, en Malta hi ha Mellieha i en Palestina,  el canal al Mallaha.

نَصْر
Nasar, vol dir véncer i al-massar el lloc de la victòria. En Castelló trobem Almassora i en Almeria el riu Almanzora, que dóna nom a diversos municipis. Pel que fa al poble de Castelló, hi ha moltes interpretacions, des de la poètica (hi tingué lloc una victòria) a d'altres més profanes (es tractaria d'un lloc ben irrigat). 

dimarts, 4 de juliol de 2017

EL MARINER II

Fa un any vaig publicar aquesta entrada  en què em preguntava sobre la relació d'una cançó tradicional valenciana, A la voreta de la mar amb un conte dels germans Grimm El fidel Joan. Com o millor dit per què una cançó oral, documentada almenys des del segle XVII, acaba inserida dins d'un conte alemany del segle XIX? El dubte no podia quedar així, he continuat investigant i aquí, algunes de les coses que he trobat.

Primer que tot, el fet que siga una cançó tradicional no significa que siga exclusiva, ja que també la trobem a molts altres indrets com Suècia, Escòcia, el País Basc i fins i tot a Sud-amèrica. Per exemple en basc s'anomena Nesko Ontziratua (la Xiqueta raptada) i en llocs com Andalusia, Cuba, Argentina o Uruguay es coneix com el Marinero Raptor mentre que en Itàlia rep el nom de Il Marinaio  o Il Marinaro. El filòleg Menéndez Pidal va arreplegar la versió en castellà i digué que moltes cançons tradicionals arriben des de França a través de Catalunya. Pel que fa a les versions escocesa i sueca no les he trobades però resultaria interessant poder comparar-les. Llavors la cançó està tan estesa que no fóra inversemblant pensar que també es conegués en Alemanya i que els germans Grimm l'arreplegaren.

Qui eren els Grimm? Foren dos germans alemanys que visqueren a principis del segle XIX, la invasió napoleònica i l'efervescència del nacionalisme alemany. Llavors es dedicaren a recopilar contes tradicionals, històries que es transmetien oralment de generació en generació buscant les arrels i l'esperit de la nació alemanya. Els Grimm hi inclogueren contes que anant el temps esdevindrien molt populars com la Ventafocs, Blancaneu i la Bella Dorment. En canvi la història que aquí ens interessa, la del Fidel Joan ha sigut menys coneguda.

És interessant conéixer que la majoria dels contes els arreplegaren d'un territori al voltant de l'actual estat d'Hesse, en el centre-oest de l'actual Alemanya. La banda nord, al voltant de la ciutat de Kassel havia sigut un refugi per a hugonots, protestants francesos que havien hagut de fugir a causa de les persecucions que realitzà Lluís XIV. De fet algunes de les dones informants dels Grimm eren d'aquest entorn hugonot, un detall sense importància però que explica perquè alguns d'aquests contes ja els havia recollit a finals del segle XVII Charles Perrault.

Perrault fou un escriptor francés que visqué en l'entorn de la cort de Versalles. Va escriure un llibre anomenat Contes de ma mare l'oca en què recollia moltes històries que es contaven en aquest ambient cortesà. Aquests contes tenen indubtablement un origen oral perquè els els contaven als aristòcrates les dides i criades que provenien d'ambients rurals de França. Tal vegada podria establir-se alguna mena de relació entre la França rural i les tradicions hugonotes que arriben a Alemanya. De fet, que algunes històries siguen iguals apunten a aquesta idea o a què els Grimm s'inspiraren en Perrault amb molt de detall.

Retrocedim encara un poc més arrere en el temps per a conéixer a Giambattista Basile, un escriptor napolità que visqué entre el 1566/1575 i el 1632. A banda d'escriptor també fou militar i treballà com a mercenari de la República de Venècia que per aquell temps tenia possessions al llarg de la costa Adriàtica fins a l'illa de Creta (l'illa de Creta fou una possessió veneciana entre 1212 i 1669 aproximadament). Entre 1634 i 1636 va escriure en napolità  Lo cunto de li cunti oveor lo trattenemiento de peccerille o Conte dels contes per a l'entreteniment dels més menuts. S'inspirà en l'estructura del Decameró de Boccaccio i per això l'obra també rep el nom de Pentameró i malgrat el títol, l'escriu per a l'entreteniment de la cort napolitana, fent una arreplega de contes i històries que havia sentit pel regne de Nàpols i durant els seus viatges per la mar Adriàtica. En els seus contes trobem històries com la de Ventafocs (la Gatta Cenerentola), la Bella Dorment (Sole, Luna e Talia), el Gat amb botes (Cagliuso) o Rapunzel (Petrosinella).

Així doncs, una d'aquestes històries s'anomena Il Corvo o el Corb i conta com Milluccio, rei de Fratta Ombrosa era un addicte a la caça. Un dia va trobar sobre una pedra de marbre un corb que acabaven de matar. La sang del corb amerava la pedra i Milluccio va demanar tindre algun dia una esposa amb els cabells tan negres com el plomatge del corb i roja com la sang i blanca com el marbre. Aquest pensament el tenia tant a dins que la seua família començà a preocupar-se'n. El seu germà Jennariello llavors va decidir recórrer el món i trobar eixa dona. Disfressat de mercader es va embarcar en Venècia rumb a El Cairo on trobà una xica anomenada Liviella. Es va fer passar per comerciant i li oferí mostrar-li totes les mercaderies que guardava en la seua nau. Allà i mentre la jove s'encantà mirant mercaderies, Jennariello va salpar i se l'endugué raptada de retorn  al seu regne. El conte continua en una manera similar al dels germans Grimm però la història del rapte és essencialment idèntic al de la cançó.

És llavors el Mariner una tradició oral de Nàpols o d'algun indret de la Mediterrània? Podria ser però si fem un pas més enrere, trobem que la cançó que ens ocupa fou posada per escrit en el poema Lo Mariner, abans que Basile publiqués el seu llibre, per un rector tortosí anomenat Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (1578-1623). Garcia i Ferrandis fou un dels principals representants de la literatura catalana barroca i a qui també se l'acusa injustament de ser l'iniciador de la decadència literària catalana. Malgrat tot, de ben segur que el poema era una tradició oral que ell es limità a recopilar. Caldrà continuar investigant.

Finalment deixe aquí la versió piemontesa.


Il marinaro.

—Son leva'-me na matin—bin da bonora.
Son andajta ant' ël giardin—cöje d' rosëte.
Mi rivolto anver al mar,—i' e' tre barchëte;
una l' era carià d' or—e l' auta d' seda,
una l' era d' röse e fjor,—l' e' la pi bela.
—Oh veni, bela, sül mar—à eampre' d' seda.
—Mi sül mar n' a vöj pa 'nde',—ch' i hai nen de moneda.

—Oh veni, bela, sül mar—faruma credit.
Cuand la bela l' e' sül mar,—largo la vela.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a riva!
—A riva pös pa tire',—che 'l mar s' artira.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a sponda!
—A sponda pös pa tire',—l' mar s' asprofonda.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a gjajra!
—A gjajra pös pa tire',—che 'l mar s' aslarga.
—Se me pare al lo savejs,—faria la guera.
—Se vos pare lo savejs—faria pa guera;
che mi son e' l fjöl dël re—de l' Inghiltera.