dimecres, 28 de juny de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA III

حمة   
Hama designa un lloc d'aigües termals i s'hi deriva la paraula hammam que en àrab significa cambra de bany. Com que en català no existeix el so aspirat, trobarem una -f- al seu lloc, així hama es pronuncià fama i amb l'article Alfama. L'Alfama és una partida del terme de Benissa situada a la vora dels barrancs del Fantaixat i del Catnar. Tot i que no s'han trobat restes de canalització d'aigües, la proximitat de la partida del Catnar (qanat- canal) ha dut a pensar a alguns investigadors com Teodoro Crespo i Antoni Banyuls en què efectivament devia haver-n'hi. En la Vall d'Albaida, en terme de Bellús hi ha la Font d'Alfama. Aquestes aigües es convertiren en un balneari impulsat pel  marqués de Bèlgida a principis del segle XIX, malauradament en l'actualitat es troba dins del pantà de Bellús. Fora trobem el Desert d'Alfama a l'Ametlla de Mar (Tarragona) i el barri de l'Alfama a Lisboa (Portugal). En castellà la h aspirada emmudí i així hi ha Alhama, a Múrcia i a Granada.

Pantà de Bellús on descansa el balneari d'Alfama


         ولجة
Walaja es refereix a un meandre del riu o a una planura al costat del riu, o més ben aviat als camps que es conreaven en la terra depositada dels rius.  Al-Walaja o Algoleja és un topònim molt freqüent, apareix en Albalat de la Ribera, Algemesí, Alginet, Alzira, Antella, Beniarbeig, Callosa d'En Sarrià, Calp, Carlet, Castellonet de la Conquesta, el Genovés, Llutxent, Montitxelvo, Murla, la Nucia, Polop, Sumacàrcer, Terrateig, Vallada o Vallés. El poble Alcoleja podria haver sigut Algoleja i canvià la pronúncia per la presència de la torre senyorial (ja en parlaré, d'Alcoleja). És un topònim que apareix sempre al costat de rius o barrancs. Les terres d'algoleja solien ser de propietat comunal i les conreava aquell que volguera car per la seua ubicació, sempre hi havia el risc que alguna vinguda de riu arrasés tota la feina invertida. A l'altra banda de la Mediterrània hi ha Al-Walaja,  una població de Palestina.

L'Algoleja de Calp dóna nom també a una platja en la desembocadura del Quisi. Com a curiositat dues imatges de com ha evolucionat en els darrers cent cinquanta anys.

Platja de l'Algoleja de Calp en un mapa del segle XIX

Platja de l'Algoleja hui amb un elevat grau d'urbanització


بِئْر

Bir, pou. Trobem l'Albir (redundant) a l'Alfàs del Pi. Penyes de l'Albir també és el nom amb què es coneix la Serra Gelada, encara que els pescadors mallorquins, diuen,  ho canviaren per Penyes de l'Arabí i així apareix en certs mapes. A Cortes de Pallás hi ha la partida dels Pous de l'Albir (els pous del pou) i és el nom d'una altra partida de la Iessa (els Serrans). Albir també és el nom d'un barranc i els pous de l'Albir a Cortes de Pallars (Vall d'Aiora). En Eslida (la Plana Baixa), l'Horta de la Font d'Albir i Albir a Alfafara (el Comtat).

 El plural d'Albir és Abiar i l'Abiar és una partida que comparteixen Teulada i el Poble Nou de Benitatxell, fou una antiga alqueria que quedà despoblada a finals de l'Edat Mitjana. En el Repartiment hi ha un rahal abbiar a l'Horta de Gandia.

Finalment dos topònims discutits: un és Biar, a l'Alt Vinalopó, que podria ser els pous amb la pèrdua de la a-encara que altres li donen el significat d'Apiarum (lloc d'abelles) o de Vial (per estar en la Via Augusta). L'altre és el nom de Guadalaviar, nom del riu Túria. Guadalaviar podria ser Wadi al-Abiar o riu dels pous, però també s'interpreta com a Wadi al-Abyad, riu blanc (en favor d'aquesta hipòtesi, riu Blanc és un altre dels noms que rep el riu).

Penyes de l'Albir


مَزْرَعَة
Mazra'a, pot definir una explotació agrícola, una granja o un camp sembrat. En la Safor trobem Almiserà, dit també popularment Miserà. Un topònim semblant fou. Un poc més al sud, en l'Alt Vinalopó, en Almiçra la Corona d'Aragó i el regne de Castella signaren el 1244 el tractat que establia els límits del regne de València. Anant el temps Almiçra o Almirra perdé l'article i es quedà solament com a Mirra i Camp de Mirra (popularment en valencià també es coneix com  el Campet) com es coneix hui en dia. El Camp de Mirra és per tant redundant però ja anem veient que això no és cap problema, observem llavors que els noms perden significat però el sentit es manté al llarg del temps.

Camp de Mirra

فحص
Fahs, és una altra manera de dir camp sembrat. Amb l'article tenim Alfàs i els tenim a la Marina Baixa (l'Alfàs del Pi), l'Alt Palància (Altura-el Alfás), l'Alcoià (el Fondó de l'Alfàs-Castalla) i finalment a la Safor (l'Alfàs a Ador). En Tunísia trobem El Fahs, una ciutat propera a Tunis.
Al-fahs o Alfàs. Alfàs o El Fahs és una ciutat de Tunísia. Hi ha a Altura i el Fondó de l'Alfàs a Castalla i una partida a Ador (un altre topònim àrab en què ja entrarem). 

Abans de seguir voldria fer una reflexió. Altura és un poble castellanoparlant i el mot és el Alfás i no invents com Alfaz que veiem al sud,  això hauria de fer pensar sobre eixa dèria de traduir els mots sense cap sentit per a fer-los menys valencians.

Alfàs del Pi


منية
Munya és una paraula curiosa perquè significa anhel, desig però en la península Ibèrica adquirí el significat de jardí o hort i s'aplicava per a designar sobretot, jardins que pertanyien a membres de la reialesa. D'Almúnies en trobem per tot arreu, el Ràfol d'Almúnia (Marina Alta), l'Almúnia de Castellnou (l'Alt Palància) a Castelló, l'Almúnia d'Alzira (la Ribera Alta) i diverses  Almunia, Almuinha, Almuíña, Almuña escampades per la península. Una evolució d'aquest mot és Almoines, a la Safor encara que la semblança amb el mot almoina fa dubtar-ho. 

El Ràfol d'Almúnia

dimecres, 21 de juny de 2017

ELS VAN SALÉ, PIRATES BERBERISCOS A NOVA YORK

Com en l'entrada anterior vos vaig parlar sobre Jan Janszoon, un pirata holandés convertit a l'islam i que operà des de les costes de Barbaria, hui parlaré sobre un dels seus fills, Antony Janszoon van Salé. Antony fou el fill que tingué Jan amb una dona morisca i va nàixer a Cartagena l'any 1607. La identitat de sa mare és un misteri, alguns diuen que era una princesa, filla del soldà del Marroc però això té més visos de ser llegenda que realitat.

Els primers anys de la seua vida els passà amb la seua família, vivint entre Salé i Alger i dedicant-se al lucratiu negoci de la pirateria. La família es mudà a les Províncies Unides i el 1629 Antony es casà en Àmsterdam amb una alemanya anomenada Grietse Reyniers. L'any següent el matrimoni se n'anà cap al nou continent i s'instal·là com a colons de la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals en Nova Àmsterdam, fundada a penes uns anys abans, el 1625. La ciutat fou conquerida pels anglesos l'any 1664 i rebatejada amb el nom de Nova York.

Amb l'herència acumulada gràcies al pillatge marítim, Antony esdevingué un dels principals terratinents de la colònia. La seua finca es situava en la banda septentrional de l'assentament, on hui es troben Wall Street i Broadway, ja que en aquesta època Nova York es reduïa a una part de l'illa de Manhattan. Però malgrat ser un potentat, ni Antony ni la seua esposa eren ben vistos pels seus conciutadans. Ell era conegut amb el malnom del Turc, en referència a la seua vida anterior. Antony també era musulmà, tal vegada el primer musulmà a xafar el continent americà i la societat colonial era molt conservadora. Ben coneguts són els processos de persecució de bruixes que acabaren en aquells infausts fets de Salem ocorreguts el 1692.

Com a exemple de les difícils relacions dels Van Salé-Reyniers, l'any 1638-1639, una dècada després de la seua arribada, concentraven un 10% dels plets judicials de la colònia. A Grietse Reyniers se l'acusava de ser una dona llibertina i de vida llicenciosa, alguns fins i tot asseguren que va introduir la prostitució en Nord Amèrica. Conten que una nit intentà mesurar amb una vara els penis dels clients d'una taverna, encara que això sembla més invenció malintencionada. Per això les autoritats decidiren expulsar-los. No se n'anaren gaire lluny, adquiriren uns terrenys d'enfront de l'illa i l'anomenaren Nova Utrecht, coneguda hui en dia amb el nom de Brooklyn. Malgrat les adversitats, es mantingué com a gran terratinent, de fet l'illa de Coney Island arribà a ser coneguda amb el malnom de l'Illa del Turc com a mostra de la quantitat de terrenys que hi posseïa.

Tal vegada per la manera com els havien tractat els altres colons, Antony tingué una especial sensibilitat cap a les minories que hi habitaven. L'any 1669 Grietse va morir i Antoni es tornà a casar, ara amb Metje Grevenraet una holandesa però de religió quàquera. Els quàquers representen una vessant del protestantisme que rebutja qualsevol intermediari entre el creient i Déu, per això no accepten les jerarquies sacerdotals i això els comportà molts conflictes amb els calvinistes i els anglicans. Van Salé, que continuà sent musulmà fins que morí l'any 1676, esdevingué padrí de l'església quàquera a Nova York.

Antony i el seu germà menut, Abraham, que també hi vivia, són els iniciadors d'una important nissaga familiar novaiorquesa, els Van Salees. Entre els descendents d'aquesta nissaga trobem el president republicà Warren Harding (1921-1923), l'esposa del president Kennedy, Jacqueline Onassis o l'actor Humphrey Bogart. Abraham Van Salé tingué un fill amb una esclava africana i d'aquesta branca provenia Jacqueline Onassis, llavors conten l'anècdota que durant la presidència de Kennedy i amb tot el conflicte de la lluita pels drets civils dels afroamericans, la Societat Genealògica de Nova York li va proposar a la primera dama que fera gala de la seua sang africana però ella per descomptat va negar que això fos cert. I un d'eixos dubtes que se m'ocorren a mi, quan Humphrey Bogart va rodar Casablanca, en seria conscient de què la ciutat marroquina on se situa l'acció es troba ben a prop de Salé, l'assentament on els seus avantpassats iniciaren la seua fortuna?

I ja està, esa es la noticia.

dimecres, 14 de juny de 2017

MURAT RAIS, UN PIRATA HOLANDÉS A LES COSTES DE BARBARIA

Jan Janzoon va nàixer en el port de Haarlem, al nord de Flandes l'any 1570. A penes dos anys abans havia començat la rebel·lió de les províncies del nord contra Felip II d'Habsburg per aconseguir la independència. Els rebels holandesos empraren el corsarisme per a atacar les embarcacions que navegaven sota el pavelló dels Habsburg i així tenia uns 30 anys quan començà a atacar les naus hispàniques que s'aventuraven vers els ports flamencs. Ben prompte aquestes aventures se li quedaren curtes i descendí cap al sud, cap a les costes de la temuda Barbaria.

El 1595 s'havia casat amb una dona holandesa i havien tingut dos fills, tanmateix en marxar-hi va conéixer una altra dona, una morisca de Cartagena, amb qui tingué altres quatre fills. L'any 1618 mentre es dedicava a assetjar algunes poblacions de l'illa de Lanzarote, fou capturat per una nau barbaresca i dut com a captiu a Alger. Per aquell temps hi vivien tota classe de gents: berbers, àrabs, turcs, jueus, europeus (italians, francesos, anglesos, holandesos...). La Treva dels Dotze Anys entre els rebels holandesos i Felip III i l'entronització dels Estuard en Anglaterra havien deixat sense feina a molts corsaris de la Mar del Nord que llavors decidiren provar fortuna en Àfrica. Com feien molts europeus, Jan es va convertir a l'Islam i es canvià el nom pel de Murat Rais, dit el Jove per distingir-lo del Vell, un pirata albanés ben conegut a la Marina i que esmenten Cervantes i Lope de Vega  en diverses obres.

El negoci de Jan o Murat va ser pròsper fins que el bei d'Alger decidí que la pirateria no era rendible. Acabava de signar un tractat comercial amb el rei Lluís XIII de França i entre les condicions posades, el bei havia de deixar de donar suport als pirates. Per aquell temps el soldà de Marroc havia decidit estimular el port de Salé com una base corsària, justament on s'acabava d'instal·lar una comunitat morisca important. Allà també arribà Jan amb la seua família i alguns hòmens fidels. El 1619 els pirates van prendre el control del port i declararen la República de Salé, independent del soldà del Marroc, el qual acabà per reconéixer més o menys la independència per a evitar enfrontaments i perquè se'n beneficiava igualment de la seua existència gràcies al comerç.

Des de Salé Jan i els seus hòmens es dedicaren a atacar els ports de l'Estret de Gibraltar i eventualment també anaren més cap al nord, més enllà del Canal de la Mànega atacaren ports anglesos, irlandesos i flamencs i fins i tot arribaren a Islàndia. D'Islàndia s'endugueren entre 400 i 900 captius i els veneren en distints mercats del nord d'Àfrica, aquest episodi es coneix com el Tyrkjaránid o Raptes turcs. La tripulació de Jan estava formada per una barreja de barbarescos, turcs, jueus sefardites, moriscos, holandesos renegats i altres, era una mena de coalició de gents agreujades d'una manera o una altra per la monarquia dels Habsburg, cosa que també fa plantejar-se quina classe de política feien els Àustries.

Cap al 1627 les tensions creixents entre els moriscos de Salé i el soldà del Marroc motivaren a Jan a tornar a Alger. Des d'allà es dedicà a llançar atacs sobre les Illes Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília, Creta i altres illes gregues que per aquell temps eren propietat de la República de Venècia. El 1635 fou capturat pels pirates de Malta i romangué com a captiu durant cinc anys i fins que va poder fugir gràcies a l'ajuda del Bei de Tunísia. En recobrar la llibertat, s'instal·là en Marroc com a funcionari del soldà però després de la visita de la seua filla, la que havia tingut en el seu primer matrimoni, decideix tornar a Holanda on morirà anys després.

Un altre dia vos contaré la història d'un dels fills de Murat Rais, que té una biografia igual o més interessant.

dimecres, 7 de juny de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA II

Aquí vos presentaré, com vaig fer en l'anterior entrada, topònims que deriven de l'àrab i que en l'àrab estàndard encara guarden un significat.

Abans de res, en l'anterior entrada vaig dir que no havia trobat topònims valencians amb l'element jabal (muntanya) llevat del Cavall Verd (i se li donen altres interpretacions). Però com quan no busques, trobes, l'altre dia encara vaig ensopegar amb dos a la Valldigna: Gebalcobra i Gebalsogra. Amb l'element جبل (jabal= muntanya) més كبير (kabyr)  gran i صغير (saguyr) petit en el comparatiu superlatiu tenim "la muntanya major i la muntanya menor, els dos promontoris que formen la foia on es va desenvolupar la vila de Tavernes.

La Valldigna.
Font: By Espencat - Treball propi, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3846849



 رَمْل
Ramla s'empra per a designar un terreny on sol dipositar-se l'arena. També pot emprar-se per a anomenar l'arena o el mateix curs d'aigua que la diposita. Amb aquest sentit nosaltres hem heretat la paraula rambla. De rambles hi ha moltes, les més conegudes, les de Barcelona. A casa tenim de nord a sud un rosari de rambles, rambletes, ramblaretes, ramblíssos o ramblars. A Xàbia justament tenim els Ramblars, a la riba sud del Gorgos i més conegut per ser l'abocador del fem. Exceptuant els noms obvis, un altre ramla és el del nom Guardamar que provindria de Wadi ar-Ramla o Riu de l'Arena, ambdós Guardamar es troben en la desembocadura de sengles rius (el Segura i el Riuet de Daimús) i hi ha dunars. Fora del País Valencià, un topònim semblant al de Guardamar és el del riu Guadarrama.

Abans de continuar cal comentar una cosa per a entendre la formació de certs mots. En àrab les lletres es poden classificar en dos grups, solars i lunars en funció de si l'article determinat al es manté íntegre en la pronúncia o si la l es fon amb la consonant següent. En castellà, que ha conservat major quantitat d'arabismes amb l'article, es veu millor aquest fenomen, pel qual es diu atún i no altún, azúcar i no alzúcar, arrabal i no alrabal, aceite i no alceite, etc. Per això, Guadarrama i no Guadalrama.

Dunes i desembocadura del riu Segura a Guardamar.




خندق

Khandaq, pronunciat amb la j castellana suau. En àrab modern significa trinxera o solc fet en el sòl però antigament, o almenys en àrab andalusí, també podia donar nom a una depressió del terreny en forma de barranc. Així trobaríem la Vall d'Alfàndec (un altre nom redundant) que anant el temps canvià el nom pel de Valldigna. A Jesús Pobre trobem un Miralfàndec en què mira- podria ser binna (penya arabitzat) en referència a algun tossal al costat d'un dels barrancs que baixen del Montgó. Alfinac el trobem a la Llosa de la Plana i a Puçol  Finalment trobem la partida de Benissa coneguda com a Fanàdics (escrit Fanàdix). Si handaq és barranc, hanadiq n'és el plural i si coneixeu la zona, sabreu per què. Sobre Fanàdics vaig considerar un temps que vingués de l'àrab fanàdiq, que és el plural de funduq o lloc d'allotjament (d'on ve el nostre mot "fonda") però la zona no és un lloc de pas que justifiqués alguna edificació d'aquest tipus.

Igual que les f- llatines en castellà acabaren aspirant-se fins a desaparéixer, en català les h aspirades es convertiren en f- per això diem Alfàndec i no Alàndec.


عين
'In, la primera lletra no es transcriu però és una barreja entre una a i un so gutural. Significa brollador d'aigua o font i a la Serra d'Espadà en trobem un, d'Aín. És un topònim freqüent que trobem als Emirats Àrabs Units, Oman, Tunísia, el Líban o Algèria.




وادي

Wadi significa vall i en la península Ibèrica acabà designant els rius per si mateixa. D'exemples n'hi ha molts i són molt coneguts: Guadiana (el riu Anas), Guadalquivir (quivir= kabir, el riu gran), Guadalaviar, l'antic nom del Túria i com es coneix encara en Terol (Wadi al-Abiar, el riu dels pous, o Wadi al-Abyad, el riu blanc), Guadalupe (Wadi al-Luben, el riu amagat), Guardamar i Guadarrama que ja he esmentat abans. Guadasséquies (Wadi as-Sakiyas) és el riu de les séquies (i com la lletra sin és solar, és Guadasséquies i no Guadalséquies). Guadassuar, el riu negre (Wadi as-Swad) o Guadalest, un nom format amb l'element aràbic wadi més un element que probablement és mossàrab o preromà. 

Una altra característica de l'àrab és que el complement directe (un mot que completa un altre) s'expressa juxtaposant ambdós elements sense cap preposició (el riu les séquies= el riu de les séquies), mentre que en valencià necessitaríem la preposició de (el riu de les séquies). Tanmateix en l'àmbit oral el valencià també prescindeix d'eixa de per exemple quan diem me cague'n la cara'l dimoni (i no del dimoni) o la figa ta tia (i no, la figa de ta tia).



فوارہ
Fawara vol dir font i el tenim també ben representat en el poble de la Ribera Baixa, també dit Favareta i en partides, llocs o barris diversos a Beniardà, la Nucia, Pego, València, Benetússer, Llaurí. En el Matarranya en trobem una altra i també en Sicília. No és un topònim però té idèntic significat l'editorial Alfaguara.


La font de Favara a la Nucia


بحر
Bahar significa mar, riu o un cos d'aigua, però m'interessa més el seu  diminutiu بحيرة (buhaira) d'on ve l'Albufera o la petita mar. A banda de la de València, en trobem d'altres a Mallorca, a Menorca, a Adra (Almeria) i a Portugal, Albufeira. A més en Alacant tenim l'Albufereta (una doble redundància= la la mar xicoteta xicoteta) i també hi ha una altra a Pollença. 



L'Albufera de València


جزيرة 
Finalment tenim Jazira que vol dir illa. A casa nostra la més coneguda és Alzira, l'illa del Xúquer. A Andalusia trobem Algesires i en altres llocs trobem Gzira en Malta o l'illa de Gezira a Egipte. Aljazira, a banda del canal de notícies àrab, també és el nom amb què es coneix l'Alta Mesopotàmia perquè la posició dels rius Tigris i Eufrates fa una mena de terra rodejada d'aigua. En època andalusina Madina al Jazira (la ciutat de l'illa) era el nom amb què els àrabs conegueren Ciutadella de Menorca. El plural de Jazira és Jazair, d'on rep el nom la ciutat d'Alger i per extensió, el país sencer Algèria.

La muralla d'Alzira. Els dipòsits del riu han anat fent-les xates.
Font: unedvalencia.es

dimecres, 31 de maig de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA

Arran d'anar mirant cosetes sobre etimologia aquests mesos, vaig trobar que hi ha nombrosos noms d'origen àrab i que en l'actualitat continuen tenint un significat en l'àrab estàndard. D'altres no, bé perquè s'han perdut eixos mots o perquè els topònims serien d'origen àrab hispànic, unes varietats de l'àrab que ja no existeixen. Per això voldria posar aquí algunes d'eixes paraules perquè la toponímia també pot ser una ferramenta per aprendre llengües.

Davant de tot cal fer un breu apunt gramatical. En àrab l'article determinat (el nostre el, la) és al, per això hi ha tants arabismes que comencen per eixes dues lletres perquè en passar a la nostra llengua, l'article va quedar fossilitzat en el mot. Això és sobretot més freqüent en castellà i en portugués que en català, per exemple: algodón < cotó; azúcar > sucre; albornoz > barnús; alcachofa > carxofa (i en menys casos succeeix al revés: berenjena > albergínia).

غار 
Ghar significa cova  i tenim el riu Algar (al-ghar, la cova) que naix en la Serra de Bèrnia i desemboca en Altea, o el municipi d'Algar de Palància en el Camp de Morvedre. Altres Algars els trobem a Montaverner, Beneixama, Benassal, Tuéjar o Gandia. A les Illes Balears també trobem diversos S'Algar (amb la redundància de l'article definit). A fora del país també trobem Algars a Guadalajara i a Cadis.  Es diu  sovint que el topònim Laguar ve d'aquest mot, essent el plural i volent dir les coves però personalment no em convenç perquè coves en àrab es diu ghiran.

Les fonts d'Algar, font: enciclopedia.cat


        غور
Ghur (pronunciat també ghaur) significa vall profunda o depressió, podria ser d'on vinguera el topònim de la Vall de Laguar en referència al Barranc de l'Infern que la recorre. A tots els registres apareix Laguar com a plural de gar cova però com ja he esmentat abans, el plural de gar no és gwar. Pel que fa a aquesta interpretació hi ha el problema de com ghaur es converteix en ghuar i que el topònim siga Laguar (antigament Alauar) i no Alguar.

Barranc de l'Infern a la Vall de Laguar.
Font: By Joanbanjo (Own work) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons


عُقاب
Uqab (pareix que depenent del dialecte pot pronunciar-se aqab, auqab, oqab) significa altura, lloc elevat i per assimilació, també àguila. D'al-uqab trobem dos topònims valencians, Olocau i Olocau del Rei, ambdós construïts en alt, el primer en la Serra d'Espadà i el segon als Ports. D'uqab se'n derivaria el diminutiu uqayba, donant com a resutlat Olocaibe o Ocaive, el castell de Pedreguer que controla l'accés des de Dénia cap a les valls de l'interior. 

Olocau des del jaciment del Puntal dels Llops.
Font: By Alcavó (Own work) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons

جَبَل

Jabal, muntanya. Al País Valencià sols tenim dos exemples, Benigebel, una partida de Tàrbena i que voldria dir la penya de la muntanya i possiblement el Cavall Verd en què cavall és una adaptació de jabal feta pels cristians i per un fenomen en què s'intenta donar un sentit a un topònim que ja no diu res. Fora tenim Javalambre, la muntanya roja, el riu Jabalón, Gibraltar i Gibraleón. En Sicília també apareix, per exemple en Mungibeddu (gibeddu > jabal), el nom sicilià del volcà Etna, nom que es recupera a partir del Renaixement. En català antic el volcà encara s'anomenava Montgibell.

Serra de Javalambre.
Font: Sierra_de_Chabalambre {{Flickr by-nc-sa|http://www.flickr.com/photos/depredator007/6291773467}}



كَومة
Kuma, elevació de poca alçada, coma. És un nom bastant prolífic, a tots els pobles hi ha una coma o una cometa.


مرج
    
Marj, marjal, lloc on s'estanca l'aigua. És un topònim també molt prolífic: el barri de Marxalenes a València, on antigament s'estancarien les aigües que baixaven del Túria, la Marjaleria a Castelló de la Plana, Marjaletes a Alacant, la Marjal que uneix Pego i Oliva, la Marjaleta de Daimús...A Finestrat hi ha L'Almarjalet, un altre cas de topònim amb l'article redundant. També tenim l'Almorig a Faura, l'Almaig a Callosa d'En Sarrià i l'Almoraig a Xixona, nom que es repeteix al Poble Nou de Benitatxell en la cala del Moraig o de l'Almoraig.
Altres dos que podrien ser-ne derivats són la Marxuquera i el Marxucal, ambdós a la Safor. Encara que es discuteix aquesta etimologia.
Tornant breument a Marxalenes, no sé si caldria que el nom oficial fos amb j, és a dir Marjalenes, ja que com està ara sembla una valencianització del castellà Marchalenes o una transcripció de la pronúncia local.
Marjal dels Moros a Montcada.
Font: http://www.paisatgesculturals-rsm.org/01V/la-marjal-dels-moros/


       قلة
Qola, cim o petita muntanya. Tenim al Maestrat Culla i a la Ribera, el diminutiu Cullera o el redundant Benicull, la penya de la muntanyeta. A Granada hi ha dos Cúllar i a Almeria trobem Escúllar. A fora de la península el trobem en Síria, Marroc o Malta. Aquí en concret trobem Colla Safra, una muntanyeta de color groguenc, nom que trobem en la nostra paraula safrà (asfar> groc).

La muntanya de Cullera que dóna el nom a la població.
Font: CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=236790


dijous, 25 de maig de 2017

DE VISITA PER L'ILLA

El darrer cap de setmana vaig estar a Mallorca amb amics i he de dir que em va recordar molt al País Valencià pel que fa al paisatge. La impressionant Serra de Tramuntana amb les cales, els barrancs i els penya-segats em va semblar com estar a la Marina però tot molt millor conservat. Ajuda a imaginar com seria el litoral de la Marina si no estigués plagat de xalets. Al cap i a la fi és la continuació del sistema Bètic, les nostres muntanyes emergides de nou després de precipitar-se a la mar en el Montgó i el Cap de la Nau.

En canvi, en l'arquitectura sí que hi vaig trobar diferències. Lluny de les cases emblanquinades, totes les façanes estan recobertes amb pedra de tova, en un estil molt semblant al d'altres illes mediterrànies com Sicília o Malta. A més a més hi ha les omnipresents mallorquines.

Una altra cosa que em va cridar l'atenció fou l'ampla presència del mallorquí per tot arreu, fins i tot a Palma. En altres llocs s'invisibilitza la llengua pel turisme. Al principi pot costar fer-se al mallorquí, conseqüències de la quasi inexistent presència del balear als mitjans del País Valencià. Però únicament cal acostumar-se a la diferent flexió verbal, a la desaparició de les -r finals, com fan a Xàbia, a l'ús de l'article salat i a algunes diferències lèxiques. A baix de tot deixaré algunes paraules que diuen diferents.

La visita fou molt curta, tot i això poguérem visitar uns quants llocs. Estiguérem a Palma on tenen una llotja com la de València però més menuda i un centre comercial molt punk. També passàrem per davant del Palma-Arena i la rampa dels jutjats de la ciutat. Després pujàrem cap a la Serra de Tramuntana. Valldemossa és un xicotet poble de la serra i és conegut perquè hi visqueren una temporada Chopin i l'escriptora francesa George Sand. En realitat s'anomenava Amandine però havia d'escriure sota el pseudònim d'un home per tal que li publicaren obres. A Valldemossa totes les cases tenen mallorquines verdes i una maniseta amb la santa local Caterina Tomàs, es veu que si no la tens, et pugen l'IBI.

Més tard anàrem a Deià que és encara més menut i està a la vora d'un barranc. Hi visqué l'escriptor anglés Robert Graves, conegut per la seua obra Jo, Claudi i que també escrigué un diccionari de mitologia grega molt recomanable. A sobre del poble hi ha un xicotet cementeri des del qual s'albira la vall que baixa fins a la mar. Fou curiós perquè a les tombes hi havia alguns cognoms de la Marina com Rosselló o Vives. Visitàrem la Cala de Deià i després veiérem la posta de sol des de la Foradada. És impressionant veure com el sol es pon dins de la mar, al País Valencià no hi ha llocs on poder veure una posta així. Ara bé, al voltant s'hi ha construit una mena de baret amb música chill-out i música d'Andrea Boccelli sonant en el moment climàtic de l'ocàs, coses del turisme.

A la nit tinguérem un sopar mallorquí: pamboli, que és pa amb oli i tomaca i de fet hi ha fins i tot pamboleries, camaiot, sobrassada i trempó. Estava tot molt bo, molt bo, jo no sé què li posen però estava tot molt bo.

Al sendemà visitàrem Manacor que és on nasqué el pare Alcover, creador del Diccionari Català-Valencià-Balear. De Manacor marxaren molts emigrants al segle XVII per a instal·lar-se en pobles de la Marina com Alcalalí, Llíber, Murla, Ondara, Orba, Pedreguer o Xaló. En acabant tornàrem a Palma i visitàrem el Castell de Bellver, on estigué presoner el ministre Jovellanos. És un edifici del segle XIV i fou la residència dels reis de Mallorca (compartida amb Perpinyà) entre els segles XIII i XIV.

Finalment visitàrem S'Arenal que és com Benidorm però pitjor. Hordes d'alemanys bufats pel carrer bevent i fent cas omís de les normatives municipals, una imatge del que som per a Europa, un bordell gegant on fer el que no s'atrevirien a fer en casa. En definitiva ha sigut una visita molt agradable. Hi tornarem.


Bonus track:
L'exic mallorquí-valencià
Horabaixa - vesprada
Berenar - esmorzar (o berenar)
Padrins - avis
Moix - gat
Ca - gos
Al·lot - xiquet
Tomàtiga - tomaca




dimecres, 17 de maig de 2017

LES OLORS DE L'ESTIU

De què fa olor l'estiu? zimzum zimzum, de què fan olor els núvols?

Hi ha una sèrie d'olors que relacione amb l'estiu, l'olor de lleixiu, per exemple o el del clor, la gespa acabada de tallar, la crema solar, la suor, les algues en descomposició, l'arena, el fregitório en cadena dels bars. L'arena fa olor? Sí, fa olor de sol, a vidre i a terra. En canvi l'olor de la mar no és un que em recorde a l'estiu perquè t'acompanya tot l'any. Tot i que no és la mateixa mar la de l'hivern que la de l'estiu. No, va canviant amb les estacions i mostra un color diferent. Però el que sí que em recorda a l'estiu és l'olor de la panotxa dels pins, és una olor que t'omple el nas i que et satura els conductes respiratoris i quasi sempre va associada al cant de les xitxarres. No vos passa que en sentir una xitxarra fa com més calor? Les xitxarres també em recorden a eixes llarguíssimes vesprades d'estiu, caloroses, avorrides, mortes en què si tens sort, pots passar-te-les vegetant en qualsevol racó fresc i si no, et toca pencar i et costa lluitar contra l'amodorramenta que provoca la calor.

dimarts, 2 de maig de 2017

AMOR D'AMO

Darrerament he estat llegint la novel·la de Carme Miquel Aigua en Cistella, que és una expressió que sempre diu ma mare: Amor d'amo, aigua en cistella. I què vol dir? Bé, agafa una cistella d'eixes de llata o de vímet i ompli-la d'aigua. Al principi vessarà alegre però tan bon punt com deixe de rajar la font, l'aigua anirà colant-se ràpidament entre les vetes fins a no quedar-ne ni rastre. I em recorda a moltes situacions de la vida laboral, als cafés gratis, als colpets a l'esquena, a les felicitacions, als dinars de Nadal, als dies de permís, a les propines, als dons que concedeixen graciosament els caps però que sempre tenen una cara B. Ah sí! En la majoria de caps totes les accions tenen una cara B, especialment pel que fa a allò de declarar els ingressos. Colpets a l'esquena i salari mínim, felicitacions i si estàs malalt no cobres, café gratis però vine a treballar els dissabtes sense cobrar i quan deixes de ser necessari, patada i a casa. I no intentes alçar el cap perquè llavors ja tens a la tropa mediàtica parlant de sacrifici i de capital emocional i que "és que hui en dia la gent no vol treballar (sense cobrar)" Conegueu cap ricot que done duros a pessetes? I nosaltres sí que hauríem de fer-ho?  També et diuen que això de protestar està molt bé però és del passat, que marxisme, sindicalisme, lluita obrera, tot això ja està superat, no com el feixisme  que sembla cada dia més viu i de color de rosa.

Encara que la novel·la parla més dels senyorets que sempre buscaven xiques de classe baixa, sovint empleades amb les quals gitar-se, sense compromís,  m'ha recordat a moltes situacions de la vida laboral i és que el treball i el sexe sempre acaben trobant-se. I que treballem per diners, que el café i els colpets estan molt bé però són accessoris i no substitueixen els diners, que fins a on jo conec, encara no he vist a ningú fer-se ric treballant debades, que debaes els frares peguen cabotaes, i que sí que n'he vist fer-se'n a costa dels treballadors.


dimarts, 18 d’abril de 2017

TANTALITZAT

Passat el primer trimestre de l'any és moment de revisar la llista de propòsits anuals. L'únic que tenia jo enguany era escriure més i mireu, han passat gairebé quaranta dies des de l'última entrada, ja puc passar a 2018. Cert és que en determinats moments he oblidat l'existència d'aquest diari interactiu  i també en part l'última entrada em va deixar extenuat i en part perquè la meua vida és tan interessant com un quilo de creïlles. No es pot negar que aquest blog ha viscut la seua època daurada vivint fora i com eixa etapa ja està tancada eixos dies no tornaran. És com si aquella època d'esplendor fora l'imperi romà i aquesta decadent, l'imperi bizantí. Però ei, l'imperi bizantí va durar el doble en el temps així que poseu-vos còmodes.

Per a explicar el títol he de contar una historieta de la mitologia grega així que esperaré mentre recolliu les vostres coses i fugiu...

...bé, per als supervivents, Tàntal era rei dels frigis i fill de Zeus i per això freqüentava els sopars dels déus de l'Olimp. Però va ocórrer que no era gens discret i contava a tot aquell que volguera escoltar-lo, les coses de què els déus parlaven. A més resulta que sempre baixava de l'Olimp amb les butxaques carregades de nèctar i ambrosia del rebost olímpic. No era Tàntal llavors, una persona estimada en els dominis celestials però clar per molt Zeus que fóra Zeus i anés fent fills a tiri bandiri, havia de respectar el règim de visites i tocava aguantar un convidat tan peculiar.

Conten també que en una altra ocasió els déus havien eixit a fer bolos per Frígia i van decidir hostatjar-se en Ca Tàntal. Bé fóra perquè els déus menjaven més que una revolta de riu i els rebosts ja tremolaven de buits com estaven o perquè volia impressionar els seus convidats, Tàntal va decidir matar el seu fill Pèlops i clavar-lo dins de l'olla del sopar. Arribats a aquest punt ja tinc la sensació de repetir-me i és que part d'aquest mite ja l'he contat abans: clica ací. Al final es va descobrir el crim i Zeus va traure el xiquet viu, van haver de reconstruir-li una espatlla amb ivori perquè la seua se l'havia menjada Demèter, qui tenia el cap en la seua filla Persèfone raptada per Hares. Un crim d'eixa magnitud mereixia una pena exemplar però Posidó s'enamorà de Pèlops, se l'endugué al seu palau submarí i tots contents.

Finalment Tàntal acabà veient-se involucrat en el segrest d'un dels gossos de Zeus i ara sí que sí, el senyor de l'Olimp el va matar i el va enviar de cap al Tàrtar, on fou sotmés a diverses tortures. Fou condemnat a passar l'eternitat lligat dins d'un llac amb aigua que li arribava fins a la barbeta i sobre ell penjaven les branques d'un arbre carregades de fruits. Cada vegada que Tàntal intentava beure, l'aigua es retirava i quan intentava agarrar un fruit per a menjar, les branques s'elevaven, així el condemnaren a perpetuïtat a patir gana i set. I per allà deu continuar encara.

Tot això és per a dir que els anglesos, que tenen paraules per a tot, van inventar el verb tantalize. Tantalitzar consisteix a turmentar algú amb la visió de quelcom desitjat però fora d'abast o també, burlar-se despertant unes expectatives que són repetidament defraudades. Així m'he vist jo els darrers mesos, cada setmana tantalitzat, a les portes d'aconseguir una adjudicació que em tragués del pou de l'atur  però quedant-me cada setmana com la nóvia de Pinet, amb la cara llavà i el monyo fet, aka despagat. Jejeje, haber estudiao. Clar, cada setmana es reincorporen aquells companys que han acabat la seua substitució i van per davant per tindre experiència. I és molt frustrant tot això perquè al cap i a la fi la posició que ocupes en la bossa la determina com puntua el tribunal i l'atzar i no hi ha res que pugues fer durant l'any per a millorar-la  i et quedes amb la sensació de ser un simple número.

Però jo no pense passar-me l'eternitat esperant i darrers esdeveniments en les últimes setmanes m'han permés aconseguir per fi un treball, temporal, això sí però a diferència de Tàntal jo podré fugir del Tàrtar, més que siga uns mesos.

dijous, 9 de març de 2017

U D'URBANISME

En aquesta entrada no parlaré de la manera en què s'ordena el territori xabienc ni els problemes que comporta, ja ho vaig tractar un poc en parlar del turisme. Ara però, preferisc parlar de la vessant patrimonial i sobretot, d'un breu resum de l'arquitectura xabienca dels darrers dos segles (i poc). 

Si haguérem de definir l'arquitectura contemporània de Xàbia (i de la Marina Alta) amb poques paraules, diríem que és una arquitectura conservadora i desconnectada d'allò que es fa a les grans ciutats properes com València o Alacant. Això no vol dir que no trobarem exemples però sí que aquests destaquen per la seua singularitat. Aquest conservadorisme es deu primer al tradicional aïllament respecte a la resta del país per la xarxa de transport i l'orografia i més endavant per les mateixes dinàmiques del Franquisme.

El primer estil que vull mostrar és el neoclassicisme. Aquest estil nascut a França al segle XVIII apareix per un esgotament del Barroc i també pel desig de tornar al món clàssic que tenien el seu paral·lel en la Il·lustració i en el liberalisme polític. No menys important, la descoberta de les runes de Pompeia en aquest temps també esperonà un revival del classicisme. Per no intimidar amb una llista infinita de característiques, diré breument que és un art que recupera les característiques de l'art clàssic grec i romà: línies rectes, ornamentació sòbria, llindes en compte d'arcs, etc. Com veurem a Xàbia, més que una arquitectura neoclàssica plena trobem elements parcials. Donat que l'art gòtic es troba vigent fins al segle XVII, aquest neoclassicisme bé podria ser una evolució de caràcter acadèmic per la forta influència que exerceix l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. 

L'Ajuntament de Xàbia és l'antiga Sala de Jurats i Justícia que se situa davant de l'església de Sant Bartomeu. L'interior està molt transformat però l'exterior manté els trets del segle XVIII i començaments del XIX, una façana simètrica amb pedra tosca, omnipresent a l'arquitectura xabienca, tres plantes i una portalada amb dues pilastres, arquitrau, fris i frontó amb l'escut municipal i coronat per dues esferes. Trenca la simetria eixa línia de tosca que en realitat uneix dos edificis, l'Ajuntament i l'antiga ermita de Sant Cristòfol que feia de capella del fossar medieval. Per la banda de darrere trobem quatre arcs cegats que formaven una antiga llotja a l'estil de les que hi havia al Regne de València i que hui podem veure encara a Benissa o a Teulada. El cinqué arc comunica la Plaça de Baix i la de Dalt mitjançant una escala.

 

 a) By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=21127077
 b) www.javea.com

La Capella del Santíssim s'afegeix a finals del segle XVIII en la banda nord de l'església de Sant Bartomeu. Malgrat l'ús de la pedra tosca, no és difícil veure aquesta edificació annexada que destaca per la seua portada amb llinda, encoixinat lateral i un frontó rematat amb esferes. Té ressemblances amb la portalada de l'església del convent franciscà de Jesús Pobre i la porta de l'església de Santa Caterina de Teulada que són contemporànies. 

By Joanbanjo (Own work) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)

L'Ermita del Calvari es construeix a mitjans del segle XIX sobre una anterior del segle XVIII per a guardar la imatge del Nazareno (veure: N de Nazareno). La façana apareix com una pantalla que oculta un edifici de planta grega, per sobre del qual destaca la cúpula octogonal sobre petxines i amb ceràmica vidrada de color blau, per cert molt característica de les esglésies valencianes de l'època.

By CTHOE - Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=20141185

Abandonem el neoclassicisme i abans de prosseguir, no podríem deixar de fer una ullada al riurau un dels edificis més característics de la Marina i símbol de l'època de la pansa. Els riuraus consten d'una sola planta i poden trobar-se exempts o annexats a una casa, amb coberta d'una o dues aigües i una sèrie d'ulls que en les primeres èpoques eren amb llindes i després esdevingueren adovellats. Sobre el nombre d'arcs o d'ulls, trobarem des de riuraus amb un únic arc fins a d'altres que arriben a tindre'n 14. S'orienten cap al migdia i pocs cap a l'orient, mai cap a ponent o cap al nord, ja que la seua funció era preservar la pansa de la humitat de la nit o dels dies de mal oratge. Destaquen el dels Català d'Arnauda, el dels Cabrera, el dels Cruanyes o el dels Colomer. 

Passat el temps de la pansa, el riurau exercirà una influència posterior en la definició de la naia, una terrassa porticada característica de les cases de camp i dels xalets. Aquesta naia va tindre un gran predicament als anys 60 i 70 per a algunes construccions turístiques que buscaven l'element local com a exotisme a vendre. En les imatges següents tenim el riurau dels Cabrera, el de Benitzaina (tècnicament no està en terme de Xàbia) i el d'Arnauda. 

 By Joanbanjo - Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=16137132

By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=39545022
www.xabia.org

Continuem ara amb l'eclecticisme, un moviment arquitectònic del segle XIX que més aviat és una barreja i suma d'estils diferents. Pren elements de l'arquitectura clàssica però també de la historicista i de l'oriental i és un paraigua sota el qual s'amaguen molts neos: neogòtic, neoromànic, neobizantí, neobarroc, neoàrab...a banda d'arquitectures exòtiques com l'àrab, la persa o l'índia. Per eixe caràcter divers no adopta una forma única i trobem moltes escoles regionals. També caldria afegir a l'eclecticisme la utilització de nous materials com el ferro de forja o el vidre. 

A Xàbia, com que coincideix amb l'auge de la pansa el trobem sobretot en cases de la burgesia i en l'arquitectura popular que acabà per imitar aquest art. En les cases burgeses trobem en el seu interior tots els refinaments de l'època: sales de ball, menjadors, despatxos. Exemples els trobem a la Casa Bolufer, la Casa Primícies, la Casa Montalban, la Casa Arnauda o de la Senyoreta Josefina, la Farmàcia de Tena, la Casa Badia (la casa del rector). Són cases amb façanes simètriques i austeres, amb plantes dividides per motllures de pedra tosca i com ja he dit, presenten molta diversitat, així en la Casa de la Senyoreta Josefina trobem motllures de guix de l'arquitectura romàntica i en la Farmàcia de Tena, trets neoclàssics. O els trets orientalitzants amb eixos arcs lobulats de la finca La Sultana. En les imatges trobem la Casa Bolufer, la Casa de la Senyoreta Josefina, la Farmàcia de Tena i la finca La Sultana.

Bolufer By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=37208102
www.construccionscholbi.com

www.xabia.org

By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=21767727
El desig modernitzador que es viu en este període condueix a l'enderrocament de les muralles i la construcció del camí de la mar que havia de comunicar la vila amb el port. Com una prolongació de la vila apareix l'avinguda d'Alacant a l'estil d'un bulevard francés o una arbreda, un espai ample per a passejar en temps d'oci, bé a peu, bé en carruatge i amb altres elements com el teatre,  les restes del qual  es poden veure en un solar buit. A ambdós costats trobem petits palaus, com per exemple el de la casa on hi ha la Creu Roja. 



Dins de l'eclecticisme faré una menció especial al neogòtic. El neogòtic, no cal dir-ho, recupera els elements característics de l'estil gòtic com els arcs apuntats, les rosasses, les nervadures, etc. A Xàbia trobarem dues execucions diferents, una d'estil gòtic europeu com l'Asil dels Germans Cholbi. Aquesta institució de caritat es construeix entre finals del segle XIX i principis del segle XX i destaca pel seu cos central, on hi ha la capella. Hi veiem els dos petits campanars a la capçalera amb pinacles, la rosassa, l'arc apuntat (que és més decoratiu que sustentant) i a l'interior fins i tot trobarem arcs flamígers. Com ja he dit és un gòtic europeu, estrany a aquell que s'havia desenvolupat aquí. 


Per altra banda trobem el mercat municipal. Sobre el seu solar hi havia un convent de monges carmelitanes que fou enderrocat durant la guerra del 1936-1939. Acabat el conflicte, les monges foren traslladades a l'antic convent de monjos mínims en el Raval de la Ferreria mentre que en aquest solar es va construir el mercat municipal. Convé l'aclariment perquè es pot llegir en certs llocs que el mercat era un antic convent i no ho era. Per fortuna es va tindre la idea de fer un edifici que casés bé amb la resta de l'arquitectura de la vila i el resultat és aquest edifici neogòtic inspirat en el gòtic català del país.

By Joanbanjo - Own work, Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=10956484
www.montgoradio.es
No deixarem aquest estil sense comentar breument el xalet El Castell. Aquest edifici no té res a veure amb el gòtic valencià i salta a la vista que pareix més aviat tret d'un conte de fades centreeuropeu. Aquesta casa que era propietat d'una família d'Albaida s'inspirava en el Palau de Ripalda de València i en la Torre dels Brunos d'Albaida. Per desgràcia cap de les tres construccions existeix ja. 

www.construccionescholbi.com

Abans de prosseguir amb el tercer gran estil, ens detindrem breument en les Cases Noves o Cases Barates del Freginal, un tipus d'habitatge social que emparat en la Llei de Cases Barates desenvolupa un tipus d'edificació de baix cost. Són cases de dues plantes amb pati exterior davanter que es disposen sobre un plànol hipodàmic al voltant d'un espai central que vertebra i afavoreix les interrelacions del veïnat. Es va construir el barri als anys 60 després que la riuada del 57 destruís part del Raval Nou o Ravalet. L'expansió de la vila de Xàbia ha anat integrant el barri en la trama però durant molts anys es va trobar aïllat, separat per un barranc i més modernament per la carretera CV-734.




Ara sí, passem al racionalisme, un corrent arquitectònic que naix en Europa als anys 20 i que a Xàbia arriba als anys 60. Això és degut al fet que  tota aquella efervescència arquitectònica que es vivia a València als anys 20 i 30 queda detinguda per la guerra i després pel franquisme. El racionalisme, els majors exponents del qual foren Le Corbusier i Mies Van der Rohe, busca la funcionalitat de l'edifici per sobre de l'estètica, prefereix les formes geomètriques simples com el cub o el prisma, la decoració és escassa i  empra nous materials constructius com el vidre, el formigó i l'acer. També cal esmentar que es caracteritza per una integració de l'edifici en la trama urbana, és a dir que el mateix edifici esdevé un element de pas per això abunden les plantes baixes porticades i obertes. 

En Xàbia trobem els Apartaments La Nao de l'arquitecte Santiago Artal i que va treballar sobre una obra anterior que havia fet a València, l'edifici de la cooperativa Santa Micaela de València. Es tracta d'una illa oberta, amb corredors que s'aboquen a l'exterior. Fou l'última obra d'aquest arquitecte qui després d'acabada, va renegar d'ella. L'ús de materials barats ocasiona que aquest tipus d'edificacions envellisquen mal, fet que se suma al cert estat d'abandó que presenta la zona. 


El racionalisme també el trobem en edificacions individuals, com la caseta Ca l'Avi d'una família de Carcaixent. Aquesta casa que es desenvolupa en dues plantes vertebrades per l'espai exterior, ha estat a punt de ser enderrocada per a construir una promoció d'apartaments turístics. En l'actualitat és un restaurant però ara que torna a començar la dèria constructiva, qui sap quant de temps més durarà en peu? Segons l'arquitecte Josep Ivars aquest edifici és molt original perquè no presenta continuació en l'arquitectura de Xàbia, motiu més encara per a què fóra protegit per la seua singularitat. No he trobat una imatge millor que aquesta.


D'estil similar i ja en un context en què el règim franquista volia mostrar-se com a modern, trobem la Finca de San Rafael o Xalet del Ministre, del ministre Navarro Rubio i el Parador Nacional de Turisme. Ambdós construïts sobre la punta de l'Arenal i el jaciment romà. En la finca de San Rafael veiem de nou eixa funcionalitat i preferència per les figures geomètriques.

By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=40091271

Finalment no podem acabar aquest viatge sense esmentar l'església de la Mare de Déu del Loreto del grup GO.DB. Ja hem abandonat el racionalisme (no és cert, la Casa Badia annexa és continuadora de Le Corbusier) perquè estem davant d'un edifici de planta el·líptica, sense capelles laterals i amb parets de formigó que es corben cap al cel sostingudes per uns pilars de formigó gegants. Es construeix com una metàfora nàutica gegant, el sostre de fusta representa la quilla d'una embarcació, els murs són les ones i els pilars, els àngels que sostenen la nau. Es va construir a finals dels 60 en una línia en què la jerarquia eclesiàstica buscava la modernització mitjançant l'adopció d'un nou llenguatge. En aquest sentit guarda semblances amb l'església de Sant Nicolau del Grau de Gandia. 


De Joanbanjo - Trabajo propio, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=24233573

I per acabar vos deixe una casa de la qual a penes he aconseguit informació però que m'encanta, Villa Consuelo situada sobre la caleta del port de Xàbia.



Per si voleu saber un poc més sobre arquitectura contemporània a la Marina Alta i a la Safor, vos deixe aquest article de Josep Ivars: http://www.raco.cat/index.php/Aguaits/article/viewFile/66217/85627

dimecres, 1 de març de 2017

ESMIRNA

No acostume a llegir dues vegades el mateix llibre, és una de les manies que tinc. Però darrerament estic rellegint-ne un que vaig llegir fa tres anys i que m'encisa, La Gran Mar una història de la Mediterrània per David Abulafia. Abulafia és un historiador anglés descendent de sefardites i tot i que la seua història se centra sobretot en les ciutats i en els intercanvis comercials és una de les obres sobre aquesta temàtica que més m'agrada. Com que Marx deia que la història sempre acaba per repetir-se, vull dur aquí una d'eixes històries tristes que caracteritzen el segle XX i que hui en dia tornen a estar d'actualitat, la massacre d'Esmirna.

Esmirna era el nom que rebia antigament la ciutat turca d'İzmir, situada a la vora de la Mar Egea, en la costa occidental de la península d'Anatòlia. Des que fóra colonitzada per immigrants eolis allà pels remots temps del 1000 aC, havia sigut una ciutat de cultura grega, fins i tot encara després de ser conquerida pels turcs en el segle XIV. Des del segle XVII s'havia desenvolupat com un important centre comercial portuari i a principis del segle XX a banda dels turcs i dels grecs també hi vivia una gran comunitat sefardita, armenis, àrabs i comerciants europeus: francesos, italians, britànics, etc. Esmirna era juntament amb Alexandria, Salònica i Jaffa una relíquia d'un altre temps, les últimes ciutats multiètniques que hi havia en Europa i en la Mediterrània. Curiosament, o no, totes en territoris de l'Imperi Otomà, un gegant que Europa mantenia amb vida de manera artificial perquè temia que en apagar-se l'estel de la Porta Sublim, Europa i la Mediterrània serien arrossegades a l'abisme de la destrucció, tal com acabaria passant. 

Molts estats es disputaven les despulles de l'Imperi Otomà, entre ells el regne de Grècia que poc abans de la Gran Guerra es reduïa al territori comprés entre el Peloponès i la planura de Tessàlia. Entre els grecs era popular la Megali Idea o unificació de tots els territoris de cultura grega. Poc després foren conquerides l'illa de Creta i Macedònia on hi havia Salònica. Ambdós territoris es caracteritzaven per una població musulmana nombrosa, en Creta però aquests musulmans eren d'ètnia grega, situació que no impedí que foren convidats a abandonar l'illa després de la incorporació.  També els grecs musulmans, turcs i búlgars de Salònica acabaren per marxar de la ciutat, la Megali Idea sols tenia en compte els grecs ortodoxos.

La Gran Grècia també incloïa l'illa de Xipre, llavors sota domini britànic, i la part occidental d'Anatòlia, la qual li havia de ser concedida d'acord a acords secrets amb el Regne Unit. Per als britànics una Grècia gran era interessant per poder mantenir l'equilibri a la Mediterrània Oriental i protegir l'eixida dels oleoductes que arribaven des de l'interior del Pròxim Orient a la mar. Tanmateix les comunitats d'Esmirna no eren partidaris d'aquesta integració, car temien perdre els privilegis imperials que havien afavorit la seua prosperitat. També influiria la manera com eren tractades les comunitats no gregues que anaven quedant integrades dins de Grècia. Així mentre el govern britànic recolzava la idea d'una Anatòlia dividida entre Grècia i l'Imperi Otomà, els britànics que residien en Esmirna s'hi oposaven. 

Contra l'oposició dels seus habitants i de la comunitat internacional, el Regne Unit va autoritzar l'annexió a Grècia el 1919. Ben prompte es va veure que els grecs no respectarien els tractes acordats i la Creu Roja va denunciar la neteja ètnica que estaven realitzant en el territori. El govern otomà que estava immers en una profunda crisi internacional, va restar impassible. El 1920 el moviment liderat per Atatürk es féu amb el poder i l'imperi és abolit. La nova Turquia renunciava a l'imperi i a tot allò que tingués a veure amb ell.

Turquia va organitzar la contraofensiva i va fer retrocedir les tropes gregues. El 1922 les tropes d'Atatürk entraven en Esmirna mentre actuaven amb la mateixa brutalitat que els invasors. Els barris grec i armeni de la ciutat foren arrasats i incendiats mentre més de 700.000 refugiats de tota la regió intentaven fugir-ne. Molts d'ells acabaren en camps de concentració mentre que la resta s'amuntegava en les plates d'Esmirna, atrapats entre el foc i l'aigua. Embarcacions de guerra del Regne Unit, França, Itàlia i els Estats Units romanien prop de la costa i es mantenien neutrals. En aquells temps ser neutral implicava mantenir-se al marge de tot, veure i callar. Es diu que el capità de l'armada britànica va ordenar que bandes de música tocaren dia i nit per a ofegar els crits esgarrifosos dels refugiats i evitar incomodar els seus soldats. 

Fou un buc japonés el primer a trencar la neutralitat i es va endur tants refugiats com va poder al Pireu, en una situació que es repetiria quasi vint anys després en el port d'Alacant i tots els refugiats de la Segona República que intentaven fugir de les tropes franquistes, nazis i feixistes. Vora 100.000 refugiats d'Esmirna van morir, entre els supervivents hi havia un xiquet Aristòtil Onassis. El 1922 Turquia i Grècia van signar la pau i el 1923 pel Tractat de Lausana es produí un enorme traspàs de població entre ambdues costes de la mar Egea, més d'un milió de grecs abandonaren Anatòlia i mig milió de turcs deixaren Grècia. Després de sis-cents anys d'història comuna era molt difícil determinar qui era grec i qui era turc així que s'emprà com a criteri la religió: eren grecs tots els ortodoxos i turcs, tots els musulmans. I encara no havia d'acabar aquí la qüestió, car els refugiats van ser tractats com estrangers pels seus compatriotes. Més de dos mil anys d'història es tancaven així, de manera barroera per uns protagonistes als quals la situació els havia superat. Grècia i Turquia encara no han sabut o pogut tancar les ferides cent anys després i això condiciona les relacions entre ambdós, tampoc cap dels dos s'ha fet responsable dels sengles genocidis i el més comú és el negacionisme. Mentrestant Occident no va saber gestionar una situació que en bona part era culpa seua i el seu imperialisme i acabà optant per una vergonyosa neutralitat. Cent anys després la història es repeteix.