ELS DE DALT I ELS DE BAIX

Vaig començar a veure Downton Abbey en versió original perquè volia ser un hyspters d'eixos pretenia millorar l'anglés, sobre tot la comprensió oral,  encara que ben prompte em vaig adonar que l'anglés d'una família aristocràtica de l'època eduardiana no anava a ser-me útil, a no ser que tornara a viatjar en el temps. Però tot indica que és molt difícil caure dues vegades en la mateixa època en els viatges intertemporals. Tanmateix em van enganxar l'ambientació, els diàlegs, les actuacions. Downton podria ser una telenovel·la a l'anglesa però no ho és en el sentit meridional. És cert que hi ha plantacions, morts dramàtiques, accidents, lluita de classes. Però tot amb mesura i flema britànica i sense gent sobre actuada ni pauses dramàtiques ni abús del zoom.

En principi la història girava al voltant de la manca d'un hereu mascle per al títol de comte de Grantham i totes les seues terres juntament amb la gran casa abadia en Yorkshire. L'actual comte sols té tres filles i havia planejat casar la primogènita amb un cosí que havia de ser l'hereu. D'aquesta manera tot quedaria en família i els Grantham no haurien d'abandonar les seues propietats i buscar un treball en el lidl quan ell morís. Ja sabem com són de reticents els anglesos a canviar de costums i mentre en països com Finlàndia les dones podien votar, en el UK no podien heretar títols nobiliaris (ni poden en el segle XXI, benvinguts a la civilitzada Europa, far del món). Aquest atado y bien atado se'n va en orris quan el cosí mor en el viatge inaugural del Titanic. Llavors la condició d'hereu recau en un cosí llunyà, advocat, de classe mitjana i del cercle industrial de Manchester.  Ara bé com tota sèrie que s'allarga ad nauseam  per a tindre més rèdits comercials pel gust de continuar contant-nos coses, tota la qüestió hereditària queda ben prompte en un segon plànol. Aleshores Downton passa a ser la vida diària d'una família aristocràtica en un món que estava canviant.  Es desenvolupa entre els anys 1912 i 1925, acabant en el millor moment, just abans del crac del 29, l'auge del feixisme, la Segona Guerra Mundial i la voladura final de l'Imperi Britànic que hagueren donat molt més joc. Supose que eixa relació ambigua de l'aristocràcia britànica amb el nazisme encara alçarà polseguera.

Ara bé, l'ambientació i els diàlegs no haurien d'ocultar la realitat, que la sèrie té una visió molt edulcorada de la societat. Els capítols sempre es desenvolupen en dos plànols, upstairs on viu la família i els seus convidats (en cada capítol organitzen un tinglao) i downstairs, on viu tot l'exèrcit de criats: el majordom, la dona de claus, l'ajudant de càmera, les minyones, el majordom auxiliar, la cuinera, la cuinera auxiliar, els lacais, el xòfer, les criades, el jardiner, la institutriu, la mainadera i un munt d'altres empleats domèstics sense frase i que fan bulto. La majoria d'empleats reflecteixen sempre un estat de felicitat i satisfacció respecte al seu treball, com si els haguera tocat la loteria (supose que comparant-ho amb l'alternativa treballar en la mina) i també com els senyors són molt respectuosos i es preocupen pel seu benestar. Quan els criats es porten bé, els amos els fan alguna gràcia i si es porten mal, sempre s'enduen un cop als morros amb el periòdic i un Toby, no. En un dels capítols el comte diu que la funció dels aristòcrates en la societat és oferir feina a les classes baixes per tal que estes puguen menjar. Serà que els francesos no van saber entendre aquest matís quan arrossegaren Lluís XVI a la guillotina. Trencant la tendència en l'última temporada es fa molt d'èmfasi en la importància de l'educació com a tiquet d'entrada a l'ascensor social però per l'evidència que en el futur no hi havia oportunitats laborals en el sector domèstic. Del mite i frau de la meritocràcia ja hem parlat en una entrada anterior.

Els Crawley són la família típica del període. El pater familias paternalista que, sense tindre idea d'administrar, gasta una fortuna que pertany a la dona. Una dona d'origen burgés i nord-americà que aporta els diners a la família. Era prou corrent que famílies riques nord-americanes casaren les filles amb nobles anglesos sense fortuna.  Tenen tres filles: la primogènita que al principi tracten de vendre al millor postor i que pretén mostrar-se com a femme fatale desafiant la societat encara que el seu concepte de desafiar la societat és fer-se un pentinat nou i tindre sexe prematrimonial;  la filla amargada i puritana que acaba tenint un fill fora del matrimoni i dirigint una editorial heretada i la filla revolucionària que acaba morint oportunament davant l'esgotament del personatge. Completa el quadre un cosí llunyà fill de la Passionària i la matriarca del clan que em sembla un àlter ego de la reina Victòria i que s'endú la gran majoria de minuts salvables.

Cada personatge mereixeria una entrada però per no ser cruel, destacaré breument la figura del xòfer que representa tot el que aspira la classe mitjana, enriquir-se mitjançant una pardalà.  D'origen irlandés, el xòfer s'incorpora a la casa en un dels primers capítols i en cap moment oculta les seues simpaties pels moviments anarquistes i comunistes, així com el seu desig de què Irlanda fora una nació independent, a més li agrada llegir, necessita més atributs per a ser un monstre? Que isca menjant-se un xiquet? Com que no és un revolucionari de saló, introdueix la filla menuda de la família en el món del feminisme que demanava el sufragi universal.  Tanmateix esclata la Primera Guerra Mundial, gran catalitzador de les dinàmiques socials europees, i es deixa eixa línia de banda. De sobte l'important ja no és la democràcia o la justícia, no, el que realment importa és l'honor d'Anglaterra. Així que la filla canalitza la seua vena revolucionària cap a l'infermeria i cuida de soldats ferits. En el transcórrer de la guerra s'enamora del xòfer i encara no s'havia assecat la tinta de la Pau de Versalles quan ambdós fugien a una Irlanda en plena lluita per la seua independència. El fet que la filla es fugue amb un empleat domèstic, de classe baixa, comunista, irlandés i catòlic haguera hagut de suposar una bomba atòmica per a la família però sorprenentment en uns 45 minuts ho accepten. La mateixa família que estava disposada a vendre una filla en lloc de plantejar el dret de les dones a heretar. En fi, la màgia de la televisió, supose.

Una vegada la filla mor, semblava que no tardarien a desfer-se del xòfer però contra tot pronòstic acaba quedant-se com a administrador de les propietats i iniciar un procés de domesticació. Tindrà una breu relació amb la mestra del poble però es desfarà d'ella perquè és massa revolucionària. Marxa un temps als Estats Units i torna adonant-se que sent una gran devoció a la família, amb una conversió plena que ni la de Sant Pau pel camí de Damasc. Acabà convertint-se en un moderat, una mena de membre del PSOE anglès de l'època, una metàfora dels grans revolucionaris reconvertits en senyors de poltrona. Serà l'edat o la domesticació de la classe obrera. Si això ho escriuen els fills dels d'escales avall, que no escriuran els que viuen a sobre?

Comentaris

  1. Uf menudo panorama, yo me había planteado verla también por lo del inglés pero siempre me daba pereza. Habrá que echarle un ojo, aunque sea solo por la fotografía y escenarios creo que merece la pena :)

    Series inglesas a mi me gustaron mucho Utopía e In the flesh, ambas están acabadas a medias (acabaron cancelándolas por razones inexplicables). Ahora estaba empezando a ver Black Mirror.

    ResponElimina
  2. Val la pena per l'ambientació i les actuacions (li pega moltes voltes a qualsevol drama hispanic, sense tants histrionismes) ah i per la comtessa-vídua, que és la professora de Harry Potter!

    In the flesh i Black Mirror les tinc en la llista, ara que he acabat Downton i que a Mad Men li queden 4 capitols, estava pensant en començar una d'eixes. Utopia no sé de que va.

    ResponElimina
  3. Utopía es... Utopía. No sabría describírtela. Empieza con dos asesinos que buscan la segunda parte de un cómic que un loco escribió en el manicomio. Y con un grupo de fans de se hacen con el cómic. Es una serie llena de conspiranoias. A mi me encantó.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL