LLIBRES DE 2015

Tot el que ha portat el 2015 en matèria literària. No he llegit tot el que voldria sobretot en la darrera part de l'any en què ja és molt difícil trobar-ne temps. Tampoc ha sigut bon any per al bloc, he escrit la meitat que l'any passat i el que menys en els 5 anys de vida.

-Moments estel·lars de la humanitat (gener, 2015), de l'austríac Stefan Zweig (1881-1942). És un conjunt de petits relats que narren esdeveniments històrics, des de la caiguda de Constantinoble a les negociacions que conduïren a la Pau de Versalles. La narració està feta des d'un punt de vista molt historicista, la història feta a colps de grans personatges i decisions personals i deixant de banda la gran massa social. Eixa és la història que es feia a principis de segle XX. Malgrat tot alguns dels relats són entretinguts però altres com l'expedició a l'Antàrtida em van resultar més avorrits. 

-El color de la màgia (gener, 2015),  de l'escriptor anglés Terry Pratchett (1948-2015). És la primera de 41 novel·les sobre l'univers del Discmón o Discworld, un disc que descansa sobre quatre elefants que reposen sobre una tortuga que vaga per l'espai. Aquesta obra inicial tracta d'un turista que apareix per casualitat en el món dels mags i com el mag Rincewind ha de dur-lo de nou al seu lloc d'origen mentre fuig de la Mort. Tot això amb molta flema britànica i una sàtira de les novel·les de fantasia a l'estil de Tolkien. Com a curiositat, la Disney amenaça fa anys de destruir d'adaptar un dels seus llibres.

-Dos anys de vacances (gener, 2015) d'un dels pares de la ciència ficció, el francés Jules Verne (1828-1905). Un grup d'escolars de Nova Zelanda es perd en la mar i acaba en una illa deserta del Pacífic. Si recorda  en moltes coses al Senyor de les Mosques, però més light, és perquè William Golding s'hi inspirà. Al seu torn Verne s'inspirà en Stevenson i el seu Robinson.  Una novel·la hereva de la Il·lustració amb els mites de la civilització i la barbàrie enfrontats i amb eixe toc racista de la França vuitcentista.  No és la més coneguda de les obres de Verne i s'allunya bastant del seu estil de ciència-ficció, tampoc és de les més memorables. 

-Gens, pobles i llengües (febrer, 2015), del genovés Luca Cavalli-Sforza (1922). Professor de genètica de la Universitat de Stanford ha estudiat els gens de més d'una centena de persones per elaborar un arbre genètic de la humanitat, amb l'objectiu de traçar un mapa de les migracions humanes, relacionant-hi gens i llengües. La humanitat és una barreja de races en què, sorpresa, els europeus són dels pobles més barrejats.

-La muntanya de l'ànima (febrer-març, 2015), del premi Nobel xinés Gao Xinjian (1940). És un conjunt de relats per la Xina rural, amb personatges anònims que el protagonista va trobant-se pel camí. Una manera d'endinsar-se en els secrets i les misèries que amaga la Xina actual. 

-El jardí dels Déus (març-abril, 2015) del naturalista anglés Gerald Durrell (1925-1995). El jardí amb La meua família i altres animals i Ocells, bèsties i familiars completa la trilogia sobre les aventures de la família Durrell en Corfú. Hi apareix també el novelista Lawrence Durrell, autor del Quartet d'Alexandria. El naturalista es dedica a descriure la fauna que pobla l'illa grega, incloent-hi sa mare, els seus germans i els amics, tot amb un relat divertit i molt irònic. També ens parla d'una Mediterrània idíl·lica, anterior a  la Segona Guerra Mundial. 

-Cinquanta ombres d'En Gray (abril, 2015) de l'escriptora anglesa E.L.James (1963). D'aquest ja em vaig estendre quan tocà, en aquest enllaç.

-Ciutats a l'Edat Mitjana (abril, 2015): de l'historiador belga Herny Pirenne (1862-1935). Parla sobre l'evolució de les ciutats a Europa des de la caiguda de l'Imperi Romà fins al renaixement del món urbà durant la Baixa Edat Mitjana. Encara que s'han matisat moltes de les seues afirmacions és una obra bàsica per a l'estudi d'aquesta temàtica. Aquí també anuncia la seua tesi, revolucionària en el seu moment, segons la qual fou l'expansió de l'Islam sobre la Mediterrània i no la irrupció dels pobles germànics el que provocà un vertader trencament amb el món antic, minimitzant així el paper rupturista dels bàrbars que en molts casos continuaren amb les tradicions romanes del Baix Imperi. En conseqüència proposava situar l'origen de l'Edat Mitjana cap al 800 i no el clàssic any 476. També és cert que tenia una visió molt burgesa de la història, utilitzant el comerç i la seua evolució com a vara de mesurar per parlar d'èpoques d'esplendor i crisi així com el típic i tòpic europeu de fòbia a l'Islam que tant d'actualitat està. 

-Allò que el vent s'endugué (abril-maig, 2015), de l'escriptora nord-americana Margaret Mitchell (1900-1949). Una de les històries més famoses immortalitzades per Hollywood que tracta sobre la desintegració del món del sud dels EUA en el context de la Guerra Civil i l'emancipació dels esclaus així com el dia de després de l'emancipació.  Ens conta la versió des de la banda dels confederats i tot i que idealitza el món del sud, també reflexiona molt sobre les causes de l'emancipació, els desequilibris econòmics entre el nord i el sud i com la societat ianqui no tenia un pla per a després de l'alliberament dels esclaus, com bé sabem que havien de vindre quasi cent anys de segregació racial. No és d'estranyar que acabada la Guerra de Secessió, els EUA abandonaren un aïllament i abraçaren la intervenció en l'exterior com a cortina de fum dels problemes interns. A banda d'això és també una història amb un missatge molt feminista, Scarlett és un personatge proactiu, encara que la cague habitualment no espera en casa a què li solucionen la vida i per això és respectada i odiada per la seua societat, viu entre les dues societats. Finalment la novel·la ens ha deixat frases immortals: "S'acaba la guerra i s'acaba el nostre món","A Déu pose per testimoni que mai més passaré fam", "La terra, la terra és l'única cosa per què paga la pena lluitar", "De què tens por? De què la vida siga massa real","Francament estimada, m'importa un rave" o "Al cap i a la fi, demà serà un altre dia". Llàstima que un taxista l'atropellara mortalment i ens deixara sense més aventures de Tara i Scarlett.

-Déus i herois de l'Antiga Grècia (maig, 2015) del novel·lista anglès Robert Graves (1895-1985). Es tracta d'una introducció de l'autor  de Jo, Claudi a la mitologia grega. És un compendi dels mites més famosos de l'antiga Grècia,  contats de manera amena i didàctica.  Em va agradar més la seua obra de Mitologia Grega en què intenta donar explicació històrica als mites grecs.

-Viatge a l'Oest (octubre, 2011- maig, 2015). És un relat anònim xinés del segle XVI o millor dit, conjunt de relats, que relaten el viatge del monjo budista Xuanzang, que visqué al segle VII, a les terres de l'Oest (algun lloc de l'Índia) per a recollir els sutres sagrats per a l'emperador de la Xina. Per ajudar-lo, li assignen la missió a Sun-Wokung el rei dels micos, que vola sobre un núvol i té un bastó que s'estira a voluntat. Pel camí trobaran altres ajudants, com el monstre-porc Zhu Wuneng o el monstre aquàtic Sha Wujing. Pel seu impacte i influència en Orient, seria l'equivalent a l'obra d'Homer en Occident. Entre el gran nombre d'adaptacions destaca el manga japonés dels anys 80 Bola de Drac, malgrat que és una inspiració molt vaga, diria que únicament són els primers capítols els que s'inspiren. No hi ha ni tornejos d'arts marcials, ni races extraterrestres, ni androides assassins. És un llibrot de més de 1000 pàgines que vaig tardar quasi tres anys a llegir perquè és difícil. Té una estructura molt repetitiva, la majoria de capítols consisteixen a dir què el monjo Xuanzag es busca problemes amb algun esperit que se'l vol menjar i els seus acompanyants li han de resoldre el dia, tot això amb molts ensenyaments budistes i de la civilització xinesa.  

-Obra biològica (maig, 2015), Aristòtil (384-322 a.C). El filòsof d'Estageira no ha passat a la posteritat pels seus coneixements biològics però el ben cert és que tingué un interés pel naturalisme i va dedicar molt de temps a investigar molts mamífers, peixos, ocells i insectes, sobretot durant el seu exili  en Calcis. Malgrat no crear una escola, la seua visió immobilista de la naturalesa, a través del cristianisme, va influir en la biologia europea fins a l'arribada de Darwin al segle XIX. Té la curiositat de mostrar què es pensava sobre el moviment o la gestació fa 2300 anys.

-Cançó d'un somnàmbul (maig-juny, 2015), Nathalie Delorgne (1989). És la primera novel·la d'una escriptora de Calp que tracta sobre un personatge amb un treball avorrit i que pot viure en els seus somnis. En una d'eixes excursions nocturnes descobrirà que hi ha més persones amb eixa habilitat. Aquesta novel·la ens demostra tres coses: Que la fantasia no és un terreny vedat a professors barbuts amb limitacions socials, que la fantasia no tracta únicament de mags i regnes pseudomedievals i que les dones no han d'escriure sobre drames romàntics per a poder publicar. 

-El vell i la mar (juny, 2015), de l'escriptor nord-americà Ernest Hemingway (1899-1961). Un relat breu sobre un pobre pescador que s'enfronta braç a braç contra un peix per demostrar el seu valor davant el poble. Una faula sobre les grans gestes i el valor que tenen de cara la societat. 

-Les crisàlides (juny, 2015) de l'escriptor anglés John Whyndham (1903-1969). Canadà, en algun moment del futur, la civilització ha col·lapsat i algunes societats han tornat a vides més primitives, en aquestes comunitats tancades i religiosament extremistes algunes persones, animals i vegetals naixen amb mutacions i han de viure amagats per a no acabar en la foguera. Escrita a principis de la Guerra Freda un futur hipotètic després d'una guerra nuclear. A mesura que llegia vaig recordar que ja l'havia llegit en l'institut, però en anglés i en una d'eixes versions resumides així que va pagar la pena rellegir-lo. 

-La reina descalça (juny-juliol, 2015) de l'escriptor barceloní Ildefonso Falcones (1958). Aquest me'l vaig llegir quasi íntegre en el tren entre Calp i Alacant per a fer les opos. Quan hom llig una obra de Falcones ja sap que va a trobar: minories perseguides, personatges molt bons i d'altres molt roïns, lliçons de "mira tot el que sé sobre esta temàtica" i telenovel·la, molta telenovel·la. Així que en eixe aspecte no defrauda. Respecte a les primeres novel·les, aquí els personatges principals tenen més matisos i no són tan maniqueus. Els antagonistes però, semblen haver eixit d'un culebró veneçolà a l'estil de la Dama de Rosa. A més a més hi destaca per l'ambient coral que ha volgut donar a la història. L'inconvenient? Que es nota al final que no sabia com acabar-ho tot i té un desenllaç prou descafeïnat. Aquí els jueus i moriscos deixen pas als gitanos i esclaus africans. L'univers de les catedrals i els traginers ara és el del contraban de tabac. I si, Ildefonso ha estudiat molt sobre el tema del tabac en el segle XVIII. 

-La nit en què Frankenstein llegí el Quixot (juliol, 2015) del valencià Santiago Posteguillo (1967). És un llibre de relats breus sobre curiositats literàries de novel·les i escriptors.

-L'Egipcíaca (juliol, 2015) del sacerdot egipci Manetó (s.III a.C). Feia anys que anava d'aquesta obra. Durant la carrera el professor d'Egipte Antic la venia com bàsica per al coneixement de la història antiga del país del Nil. Ara bé, el resultat és decebent, ja que són  llistes de faraons de diverses fonts de l'antiguitat.  No hi ha història crítica ni relat ni anàlisi, és la història que es feia abans que nasquera la història com a ciència.

-El crisantem i l'espasa (juliol-agost, 2015) de l'antropòloga nord-americana Ruth Benedict (1887-1948). El 1943 els EUA estaven en guerra contra el Japó i volien saber contra qui s'enfrontaven de cara a una futura i hipotètica gestió del país a conquerir. Malgrat que interessant per conéixer aquesta cultura, també és cert que el punt de vista de Benedict és molt determinista, com si les persones es comportaren sempre segons uns patrons estrictes marcats per la seua cultura, sense possibilitat de lliure albir. Tanmateix tant durant la Revolució Meiji (1868) com acabada la Segona Guerra Mundial el Japó va viure enormes transformacions en la seua mentalitat col·lectiva, de manera que aquest determinisme no té sentit. A més a més no deixa de ser la visió d'un occidental sobre una altra cultura del món i cal agafar-la amb pinces.

-1984 (agost-setembre, 2015) de l'escriptor anglés George Orwell (1903-1950). Un dels clàssics de la literatura contemporània i de la literatura distòpica. El periodista imaginà una societat futura controlada per un govern omnipresent, la dictadura del Gran Germà, en guerra continua contra un enemic invisible. Després de la seua experiència en la guerra civil (que relatà en Homenatge a Catalunya) Orwell va acabar decebut amb el sistema soviètic i aquest sentiment es reflecteix en la seua obra. Escrita als anys 40 una novel·la que mai perd actualitat en la societat de la por en què vivim, amb  mitjans de comunicació manipulats, la societat controlada, la història reescrita i una amenaça constant sobre nosaltres que ens indueix a renunciar a drets fonamentals. 

-El jardiner nocturn (setembre, 2015) de l'escriptor nord-americà George Pelecanos (1957). Washington, la mort d'un adolescent sembla obrir un antic cas d'assassinats en sèrie, al capdavant de la investigació hi ha un policia afroamericà amb la típica família de sitcom. En algun moment algú va dir que una bona obra realista ha d'incloure fins i tot la marca de roba interior que els personatges fan servir i així pareix que estigues en un anunci continu. Els personatges beuen Coca-cola, duen sabates Nike i renten la roba amb Ariel i per si no fóra prou, també has de saber-ho tu, sofrit lector. El protagonista sembla ser un Carl Winslow a l'ús i en cada pàgina vius amb por que s'òbriga la porta i aparesca el veí insofrible i furta-escenes. Massa tensió.

-L'efecte del vol d'una papallona al Japó (setembre-octubre, 2015) de l'escriptora, directora de cine i sacerdotissa budista nord-americana i ascendència japonesa però no biòloga Ruth Ozeki (1956). Una dona en el Canadà troba en la platja un diari d'una xica japonés llançat pel tsunami de 2011. A través de les pàgines del diari va unint els fils d'una història personal que retracta la societat japonesa i com influeix en la vida de la canadenca. Una història molt interessant llevat pel final que em va recordar a una eixida cap endavant a l'estil El món de Sofia, l'aparició del realisme màgic quan ningú l'esperava ni l'havia convidat, així i tot salva els mobles i és una novel·la entretinguda de llegir.

-La conjura dels necis (octubre, 2015) de l'escriptor nord-americà John Kennedy Tool (1937-1969). El llibre més divertit que he llegit aquest any. Tracta sobre un fracassat ni-ni que viu amb sa mare i que sempre troba pretextos per a no treballar justificant-ho amb els més alts valors morals. El problema és que la gent que l'envolta no està molt millor del cap. Em va agradar perquè retracta una altra vista de l'estil americà de vida i de la ciutat de Nova Orleans, despullada del gòtic, dels francesos i del jazz, elements que l'han immortalitzada. Després que un editor rebutjara l'obra, l'escriptor va caure en una depressió i acabà suïcidant-se amb trenta anys escassos, una gran pèrdua per a la història de la literatura, qui sap quines obres més s'hagueren publicat. 

-La història m'absoldrà (octubre, 2015). Fidel Castro (1926). Un llibre que aparegué al meu ebook encara no sé com i que és part de l'al·legat que féu Fidel Castro davant del tribunal que el jutjava per la seua participació en uns assalts contra el govern de Batista el 1953. És una síntesi dels problemes que arrossegava Cuba i una declaració d'intencions de les tasques a realitzar que volia fer Castro.

-El fill del cònsol (octubre-novembre, 2015) de l'escriptor ja esmentat Santiago Posteguillo. No és el primer que llig d'aquest autor, ja he llegit abans Els Assassins de l'Emperador i es nota molt l'evolució en la manera d'escriure. A Posteguillo li agraden molts els experiments literaris, per exemple canviar habitualment la veu del narrador del passat al present i al futur o en l'esmentat dels Assassins un capítol narrat des de la perspectiva d'un gos. Ara bé, amb llibres tan grossos al final es nota que hi ha molta brossa, com en aquest del Cònsol tot fet relacionat amb Plaute que no acaba de trobar-se amb la trama principal i es queda despenjada. Això sí, té l'habilitat d'entretindre perquè partint de la idea que tots sabem com acabà la Segona Guerra Púnica, tota la intriga se'n va per l'aire. Molts personatges són plans i el protagonista insofrible moltes vegades: tanta saviesa, tant de saber estar, tanta perfecció d'Escipió avorreix. M'he fixat també que les dones tenen un paper testimonial, el seu paper queda reduït a tres: mares, esposes o putes però no juguen cap paper. El personatge d'Hanníbal acaba diluint-se en la trama i finalment, tampoc m'ha agradat el paper dels ibers, poc més que uns bàrbars d'opinió voluble, venent-se ara als cartaginesos, ara als romans. 

-Musashi. El camí de l'espasa (novembre-desembre, 2015) del novel·lista japonés Eiji Yoshikawa. Aquesta és la segona part d'una sèrie de novel·les sobre Miyamoto Musashi un famós guerrer que visqué entre els segles XVI i XVII en el context de l'establiment del Shogunat Tokugawa.

-La catedral (desembre, 2015) del valencià Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928). Tot el que he llegit de Blasco Ibáñez m'ha agradat però en aquesta ja vaig pel 50% del llibre i no para de presentar personatges, no hi ha cap trama i ja vaig per la data curiosa sobre la catedral de Toledo número 1000. No li augure un bon final.

-Una nova història de l'Alta Edat Mitjana: Europa i el món Mediterrani entre el 400 i el 800 (maig, 2015 - ?) de l'historiador anglés Christopher Wickham (1950). L'Alta Edat Mitjana s'estén entre els segles V i X, entre la desaparició de l'Imperi Romà i la consolidació del feudalisme, una època fosca i mal coneguda. Wickham compara la diversa evolució de diferents regions dins del solar romà i fora, Egipte, Dinamarca, Hispània o Anglaterra són alguns dels espais tractats, analitza l'estructura de govern, la societat i l'economia d'un període més conegut per les seues llegendes que pels seus fets.