RETROSPECTIVA DE MITJA DÈCADA (II)

La tardor de 2011 em va sorprendre preparant-me oposicions. No es que fora la il·lusió de la meua vida, ser funcionari, tindre un treball per sempre i una vida predissenyada, problemes del primer món en definitiva, és cert, però no per això menys més mereixedors de ser ignorats. Continuava sense saber què fer amb la meua vida i llavors era una manera més de procastinar eixa decisió. No sé si esperava a què s'obrís el cel i baixés entre els núvols en forma d'epifania, però quasi. 

 El preu d'actuar per inèrcia fou un estiu perdut entre el pressupost municipal i el procediment administratiu. Una festa. Això després d'estar una jornada suportant wannabes en el supermercat. "No saber què fer amb la teua vida no et dóna permís per a fer malgastar-la alegrement, hauria d'haver-me dit algú".  "Haver estudiat" diran alguns, "haver anat al club de camp adequat", voldran dir. El cas és que jo anava a vore si sonava la flauta i l'atzar decidí que sonaren unes quantes notes, això sí, insuficients per a completar la melodia. Tanmateix el soroll del concert m'impedí adonar-me'n de què estava construint-me un castell d'arena. Òbviament l'ona no tardà a arribar i arrasà torres, merlets i barbacanes, deixant-me una lliçó valuosa impresa sobre l'arena: No vengues la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat. O com dirien els alemanys, que sobre óssos han de saber-ne més que nosaltres, encara no hem mort l'ós i ja estem disputant-nos la seua pell. Aquests refranys els ha de crear per força el gremi de pelleters.

Vaig caure en l'última prova i dies més tard xafava per primera vegada sòl alemany, en l'estació de Düsseldorf, entre un grup d'alemanys que fumaven amb ànsia després de 24 hores de viatge en tren i comentaven la mort de Gaddafi. Novament era la vida la que em conduïa  a mi. Fins aquell moment Alemanya no m'havia interessat gaire, o no més que qualsevol país de l'Europa Central, l'Europa plana, gris i monòtona. Si m'hagueren donat a elegir, haguera triat el Canadà. Però bé, el destí m'havia dut a la ribera del Rin, de les ciutats de Colònia i Aquisgrà i més important, encara estava dins dels limits de l'Imperi Romà.

En molts sentits 2011 va ser l'any de viure amb vides no viscudes com què haguera passat si haguera triat una carrera amb eixida (TM) per sobre d'una carrera que m'interés. Com que mai vaig fer l'Erasmus, era una bona manera d'experimentar-ho. Ara que ho pense, sense mili i sense Erasmus! No sé de què parlaré quan tinga 70 anys.  Me n'haguera anat a un país europeu a no aprendre la llengua local, a viure en un gueto d'estudiants, a passar el primer dia per classe i no tornar-hi més i m'haguera obert un bloc per abandonar-lo poques setmanes després de tornar-hi. Sembla un relat de Lovecraft. Sense tanta promiscuïtat i amb més treball dur, aquell any alemany podrien convalidar-me'l per l'Erasmus. 

Poc després d'arribar-hi,  vaig trobar treball en una fàbrica. Sobre aquest tema no m'estendré més, ja li he dedicat prou línies. El treball en una fàbrica és rutinari, desmoralitzant i en un exercici d'història empàtica acabes comprenent els artesans ludites, si bé el meu enemic no eren les màquines de filar, sinó els braços. Encara gràcies que eixa fàbrica no era un antre tret d'una novel·la de Dickens. He fet una referència a Lovecraft i una altra a Dickens, amb una tercera em faran columnista d'El País Setmanal. 

D'eixa experiència m'enduc que la societat industrial és la pitjor cosa que li ha passat a la humanitat, juntament amb el feudalisme, l'esclavisme, el neolític...fa 4000 anys que estem cagant-la amb un llaç escorredor que ens asfixiarà tard d'hora. Ei però els pilars de la nau estaven pintats de taronja i groc i les bigues de verd i blau perquè algun buròcrata del Reichstag d'alguna família de classe mitjana-alta va tindre la brillant idea que eixa era la gran solució als problemes de la societat industrial.

El clima tampoc era bo, pluja un dia sí, un dia també, núvols perpetus, fred...És el preu a pagar per tindre una vegetació verda i exuberant. I sabeu una altra cosa bona de tindre un clima penós? Que l'especulació urbanística és menor, no hi ha constructors regint ajuntaments ni cases en qualsevol barranc i penya-segat, tampoc hi ha un excés de capital provinent del rajol invertit en milers de locals de restauració i treball precari.

M'està quedant una entrada amb molts tocs nihilistes però no vull fer la impressió que Alemanya és un país negatiu i que bonica és Espanya i el pernil i la tapa i el clima i que açò parega un anunci panxacontent de Campofrío. En eixa etapa vaig arrossegar dos grans problemes, un el fet de sentir-me sol en una mar d'ànimes estranyes. El segon va ser adonar-me'n  que no es pot fugir dels fantasmes propis perquè allà on vages en trobaràs de nou. A la fi cada pedreta es va convertir en un mur sòlid que semblava barrar-me, em vaig sentir derrotat per un país però des de la distància del temps és clar que a pesar de sentir-me perdut,  estava en el camí, on havia d'estar i quan havia d'estar.