DE TOTS ELS COLORETS

Nietzsche, pare del nihilisme, defensava que la realitat com a tal no existeix sinó que la interpretem de manera subjectiva i una manera d'interpretar-la és a través de les paraules. Els mots són convencions socials que representen idees o objectes amb els quals no guarden cap relació tangible. Que la mar siga blava i la sang roja són convencions socials que no tenen per què ser reals, nosaltres construïm la realitat a través de les paraules i aquestes van evolucionant fins a perdre el seu sentit original. Què té la paraula mar que puguem inferir que és una massa d'aigua líquida i salada on viuen peixos? En la M? En la R? Per això he volgut fer un repàs als noms que donem als colors per a exemplificar que el fet que nosaltres veiem la mar de color blau no vol dir que la mar siga realment blava ni que tots la vegen del mateix color. De fet pot ser que ni la mar ni existsica i estiguem enganyats.

BLAU: és una paraula que es diu igual en alemany i no és casualitat, ja que el nostre blau prové de la llengua dels francs. El castellà azul encara ve de més lluny, del persa lazvard que és el nom per definir el mineral lapislátzuli, d'on s'extreia aquest colorant. Però no és tan simple, de fet en català també existeix la paraula atzur i aquesta dicotomia es repeteix en el portuguès azul / blau, francés bleu / azur, italià blu / azzurro o l'occità blau / asur. Pot ser, la diferència és que en cada llengua sempre hi ha un mot que té més ús i l'altre més restringit a l'àmbit literari. Per exemple en francés es diu blau generalment i en canvi és la Côte d'Azur.

És escamós que per a un color que és tan present a la naturalesa hàgem de recórrer a sengles paraules no llatines. Llavors com li deien els llatins a aquest color? El ben cert és que el llatí clàssic no tenia una paraula per al color blau, degué ser que amb tanta conquesta, als romans se'ls oblidà. Alguns científics han especulat amb la possibilitat que fa dos mil anys la gent percebia els colors de diferent manera. De fet el grec antic tampoc en té d'una paraula per al blau i el grec modern, vlé,  l'ha hagut de prendre al francés- bleu. 

Existeix en llatí la paraula caereleus però com deia Lina Morgan, celeste no es un color, era una tonalitat, del verd. Sí, sembla que per als grecs i romans el blau era un to del verd, igual que per als actuals japonesos. Efectivament diguem que la mar i el cel són blaus per pura convenció perquè poden ser també de color argentat, verd, negre, gris, morat, taronja depenent com s'hi reflectisca la llum del sol. Abans d'acusar els nostres ancestres de bàrbars, per als russos el blau clar i el blau fosc són dos colors totalment distints, tal vegada per a ells som nosaltres els bàrbars. 

ROIG: aquí trobem quasi un procés invers al del blau, si el blau es va segregar del verd, resulta que el nostre roig no és més que la unió incestuosa de dos rojos que consideraven els romans antics. Per una banda tenien el mot rubeus, un roig de tonalitats clares i del qual deriva el portugués roxo, castellà rojo, català roig, occità roge, francés rouge, italià rosso i que és familiar llunyà de l'anglés red o l'alemany rot. 

Per l'altra banda tenim un roig de color més intens, com el de la sang arterial que els tintorers obtenien a partir d'un cuc, el vermiculu. D'aquest deriven el portugués vermelho, el castellà bermejo (i per influència del francés, també el bermellón), francés vermilion o l'italià vermiglione. 

Així que quan diem: en català es diu vermell i en valencià, roig és com si estiguérem dient: en català es diu gos i en valencià, gat.

GROC: el nostre groc, emparentat amb l'occità cròc, prové de la paraula crocum que era com anomenaven els romans al safrà. En canvi, és curiós que nosaltres l'anomenem així, safrà, que ve de l'àrab i que vol dir groc. Aquest color presenta més variacions dins de la Romania, per un costat hi ha el castellà i portugués amarillo / amarelo que prové de la paraula llatina amarus, amarg, i és que devien associar aquest color amb dita qualitat. També el castellà sí que ha conservat la paraula croco per a definir una de les flors del safrà. Per una altra banda estan el francés jaune i l'italià giallo que provenen del llatí galbus que era un verd de tonalitat clara. S'assemblen a l'anglés yellow i a l'alemany gelb perquè provenen d'una mateixa arrel indoeuropea.

VERD: té poc de misteri. Prové del llatí viride i està present a totes les llengües romàniques: verde en portugués, castellà i italià, verd en català, vert en francés i occità. Hom pensa que ve d'un antic verb que significaria brotar, ja que el verd es relaciona amb la naturalesa. És curiós com el verd era un color tan bàsic per als romans, blau i groc no eren més que tonalitats del verd com hem vist, i a l'escola ens ensenyen que blau, roig i groc són els colors primordials i que el verd no és més que el bord resultat d'una unió extramatrimonial entre el blau i el groc. Canvis de perspectiva.

BLANC: una altra paraula que li devem als germans i després es queixeu d'haver de pagar-li a Merkel, si han enriquit el nostre vocabulari! Blank en els actuals alemany i anglés significa brillant, impecable, sense màcula que és el que és el color blanc en la nostra mentalitat juedeocristiana. Tampoc tenien els romans una paraula per designar el blanc? Dices mientras clavas en mi pupila tu pupila azul.  Sí, els romans en deien albus, d'on ve alba, àlber, albada, àlbum... Però hem de tindre en compte que el llatí va tindre un període de vitalitat de molts segles i que en eixe lapse de temps no va romandre inalterat. De fet sensu stricto les llengües romàniques no provenen del llatí clàssic que ensenyen als instituts,  sinó del llatí que es parlava en els darrers temps de l'imperi i inicis de l'Edat Mitjana i moltes paraules ja havien canviat per aquell temps. Per això diem casa i no domus, guerra en lloc de bellum, jugar abans que ludere o cavall i no equs. D'igual manera el baix llatí ja havia incorporat la paraula blancus al seu vocabulari.

TARONJA: aquest color ve de la fruita que ha fet famosa València, no hi ha més.  Aquesta fruita, que és l'encreuament d'una mandarina (o banderina) i un pomelo prové de la Xina i de fet l'alemany i altres llengües com l'holandés o el rus l'anomenen Poma de la Xina. Si alguna cosa diferencia les llengües modernes del llatí, és la practicitat. Nosaltres ja ni perdérem temps buscant-li un nom. Ens la dugueren els àrabs i com li deien els àrabs? Turunqa. Doncs taronja, bona paraula i au. Batejàrem la paraula d'aquells qui ens la donaren, els àrabs turunqa. En canvi l'àrab modern al color taronja no li diu taronja, li diu burtuqali, que prové del grec portokalé en honor a Portugal, ja que la majoria de taronges arribaven a l'imperi turc a través de les naus portugueses. És sorprenent que hi  hagué un temps en què Portugal no era coneguda sols per les tovalloles i les dones amb bigot. Llàstima que no foren valencians qui les feren famoses. Tanmateix és graciós veure el procés, els àrabs dugueren les taronges a la península Ibèrica i des d'aquí tornaren al món àrab tornant un mot que era ja seu. Paregut al que passà amb la paraula bar. Però això és una altra història.