D DE DÉNIA

Es la historia de un amor, como no hay otro igual.

                                                                       -una veïna del Carrer Nou-

Des que el món és món hi ha hagut sobre la Terra relacions turbulentes i odis caïnites: Sòcrates i els sofistes, Juli Cèsar i Pompeu, els Montesco i els Capuleto, els Borbons i l'austeritat,  Batman i el Joker, etc. I la rivalitat entre Dénia i Xàbia sens dubte també passarà als annals de la història. Una no seria sense l'altra i viceversa, condemnades a entendre's i a compartir el Montgó.

Dénia és la capital de la Marina Alta, Xàbia li segueix en nombre de població; Dénia és un dels municipis de l'estat espanyol amb més bars per habitants, Xàbia no es queda arrere. A Xàbia es fan fogueres per Sant Joan. Dénia s'ha apoderat dels bous a la mar i la gamba roja; Xàbia li va furtar a Dénia el Nazareno, etc.

Per a saber d'on ve aquest odi cerval caldria que ens remuntàrem al principi dels temps, que en aquest cas és el segle XIII. El 1245 Pere Ximén Carròs, fill d'un comte saxó, conquesta als musulmans el castell de Dénia i amb ell les valls dels rius Girona i Gorgos. Des d'aquell fatídic any els destins de Xàbia i Dénia quedaren lligats. 

La vall del riu Gorgos va ser repoblada per colons cristians, els quals s'assentaren sobre una petita coma prop de la mar i aprofitant la defensa d'una torre musulmana. En aquells temps primigenis Xàbia no era més que un "carrer" de Dénia i en depenia en qüestions polítiques, administratives, jurídiques o fiscals. Ja des d'aleshores començà una batalla legal que havia de durar segles per aconseguir drets propis.

Els colons que arribaren a la Marina al segle XIII en poc divergien d'aquells que s'aventuraren per les praderies nord-americanes dels westerns. La Marina era un territori hostil, en mans d'Al Azraq i els cristians s'amuntegaven sobre tossals i pujols tement un prompte atac. En eixe context era normal que els colons volgueren protegir-se mitjançant el bastiment de muralles, castells, torres i tot allò que fera falta. Però vet aquí que als jurats de Dénia no els semblava bé. Tindre muralles i castell no era més que el primer pas per a reclamar una independència completa i llavors s'hi negaren per complet. Si necessitaven defensar-se, tenien les portes del castell de Dénia sempre obertes.

Ara bé en aquells temps en què no hi havia cotxes i tot el transport es feia a peu, els 15 / 20 quilòmetres (segons travessares el Montgó o el vorejares) eren massa per arribar-hi corrents. Llavors els colons de Xàbia feren oïdes sordes i procediren a ampliar la torre fins que els jurats de Dénia anaren plorant-li al rei Jaume II i aquest prohibí que prosseguiren les obres. Uns anys després i seguidament de diversos atacs piratics, els colons amenaçaren al nou propietari, el comte Alfons amb anar-se'n a un altre indret si continuava aquella situació. El comte claudicà i s'hi pogueren construir les muralles i ampliar la torre, que acabaria esdevenint l'església de Sant Bartomeu.

Altres privilegis que anaren conquerint-se foren el de tindre església parroquial o el de poder celebrar mercat. Però el gran premi era el de poder tindre un justícia propi. Tots els delictes de sang havien de ser resolts pel tribunal criminal, eixa era competència del senyor, però la resta de delictes menors es resolien en Dénia i Xàbia reclamava poder tindre una justícia pròpia per a no haver d'anar-hi. Ho aconseguí el 1612 en obtindre el títol de vila i gràcies a la intervenció del majordom reial Antoni Banyuls, un xabienc. 

A partir d'aquesta data queden encara molts temes per resoldre. Per exemple hi ha la qüestió de les demarcacions municipals. La Vall de Sant Bartomeu va ser molt disputada fins a arribar-ne als límits actuals, també la Plana que hui en dia és tota de Xàbia però durant molt de temps estigué partida més o menys a l'alçada del monestir. O la qüestió no resolta de Benitzaina, antiga alqueria a l'extrem sud de Xàbia que Dénia inclou en els seus límits en cada revisió del Pla General. De fet Dénia té un terme municipal molt extens i il·lògic,  herència d'aquells temps colonials.

Una altra qüestió no resolta era la del port. Dénia ha sigut sempre un port molt important, ja des dels temps dels romans, però Xàbia també volia poder tindre port però era un tema en què no podien aconseguir res. Llavors esclatà la Guerra de Successió i Dénia es convertí en una de les grans defensores de la causa austriacista. No sabem si era un visionari o un suïcida però algú de la corporació municipal de Xàbia va decidir que en el bàndol de l'arxiduc Carles no anaven a traure molt de profit i que en canvi passant al bàndol borbònic podrien guanyar més. També cal dir que el duc de Dénia, marqués de Medinaceli, era un dels grans defensors de la causa felipista i Xàbia actuà com la filla repel·lent mentre Dénia n'era la rebel que es pinta els llavis de negre i escolta heavy metal. 

Així acabada la guerra Felip V concedí a Xàbia el privilegi de posar al seu escut la flor de lis dels Borbons i la doble L de Leal Lealísima. També concedí el permís de tindre un por per exportar mercaderies. Cent anys després es va repetir la història, aquesta vegada amb els papers intercanviats. Ara era Dénia la ciutat dels francesos napoleònics mentre que Xàbia anava amb els anglesos. D'aquest conflicte Xàbia sols va traure ser saquejada per les tropes de Suchet i que l'armada anglesa li destruís els castells de Sant Joan, Sant Martí i la Granadella, just in case.

Des d'aleshores ja no han lluitat més en bàndols distints i els conflictes s'han resolt de manera local. Per exemple, a banda del Montgó Xàbia i Dénia també compartien l'ermita de Sant Antoni, situada al cap homònim. Després d'algunes celebracions conflictives, l'arquebisbe va decidir que els de Dénia haurien de fer la festa la vespra i els de Xàbia el dia 17. Però un any el rector de Dénia i els seus seguidors van acampar tota la nit i es negaren a deixar-los l'ermita als de Xàbia, de manera que ambdós rectors acabaren a colps.

Aquest tema també donaria per a parlar de les rivalitats de Xàbia amb Jesús Pobre, Gata o el Poble Nou però no vull donar la imatge d'un poble conflictiu i que es du mal amb els veïns. Però cal ser positius, fixem-nos en Teulada, poble amb què es comparteix frontera i encara no hi existeix cap animadversió.