VIATJANT AMB MURPHY (III)

Hi ha dos coses en la vida que són impossibles, obrir un "abre fácil" i derrotar a Murphy. Això últim vaig haver d'aprendre-ho després d'una desenfrenada carrera pels carrers de Roma. 

La nit anterior no havia deixat de ploure. Tanmateix al sendemà el sol lluïa com si res, efecte bastant comú a la Mediterrània, tot siga dit. Era la tercera visita que feia a la Ciutat Eterna i llavors estava lliure de les visites obligatòries. Per això em vaig proposar una visita diferent i vaig decidir que faria la ruta de les Set Esglésies de Sant Felip Neri. No es tractava que de sobte hagués tingut un atac d'ascetisme, sinó que em va semblar una manera diferent de visitar la ciutat i a més a més, em permetia unir dues de les meues passions: seguir rutes i visitar tombes de sants. La ruta en concret discorre al llarg de vint quilòmetres, seguint set de les esglésies més importants de la ciutat. Una ruta que s'ha de fer a peu i en un sol dia, principalment perquè en època del sant, encara no s'havia construït la línia de metro. I què passa si incompleixes les normes? Supose que aniràs a l'infern, un lloc on les vint-i-quatre hores del dia sona bachata. Esgarrifós.

8.00 Una nit toledana amenitzada pel trànsit de la Via i els roncs del meu company de llitera. Les meues sabates estaven encara banyades de la nit anterior i tenien aigua per abastir Egipte durant un any sencer. Vaig haver d'escórrer les plantilles, em vaig posar dos parells de calcetins i vaig guardar un tercer en la motxilla per si de cas. Allò no era més que part de l'aventura!- vaig intentar enganyar-me.




9.30 Primera parada, Sant Joan de Laterà, la catedral de Roma. Segona parada, Santa Creu de Jerusalem, on està soterrada Santa Helena. Dues esglésies separades per uns metres, allò pareixia molt fàcil, com bufar i fer ampolles. Ai ignorava, il·lús de mi, que en abandonar la ciutat medieval, m'esperava un calvari de càrrecs semblants i un mapa en què no apareixien. Odie els eixamples vuitcentistes, tot i que allò era encara millor que convertir-se en estàtua de sal.


13.00 Després de vàries voltes estic més perdut que Belén Esteban en un club de lectura. Em plante en un cantó amb un mapa desplegat ostensiblement i he d'esperar déu minuts fins que se m'apropa un militar i em pregunta si necessite ajuda. Així per fi aconseguisc esbrinar on és la Via Àpia, lloc en què es troba el tercer objectiu.



14.00 Basílica de Sant Sebastià de les Catacumbes. Després d'una hora caminant entre tombes, epitafis, làpides i mausoleus en el cementeri més gran de Roma, arribe a la tercera església. L'edifici no és res de l'altre món, però és especial per dues coses, s'hi troba la tomba del patró de Xàbia i a més sota el subsòl hi ha quilòmetres d'un intricat laberint de corredors foscos i escassos en oxigen que formen les catacumbes més antigues. Em vaig desprendre de la supèrbia i l'orgull masculí i després d'admetre que sense un poc d'ajuda no ho aconseguiria, vaig demanar indicacions a l'home dels tiquets. Aquest em va prendre de seguida per un peregrí i em va regalar l'entrada, ei em vaig estalviar deu euros.

15.00 El guia de les catacumbes, el mateix que venia els tiquets, és un màquina, igual parla anglés, que francés o alemany però després d'escoltar la mateixa informació durant una hora en 4 llengües i en un clima excessivament catòlic, era temps d'escapolir-se entre la multitud i continuar si volia aconseguir acabar la ruta. Em vaig deixar caure sota la tomba de Cecília Metel·la i malgrat sonar a mare, era la primera vegada en tot el dia que seia. Els peus estaven arrugats per la humitat i unflats per la caminada. Em vaig canviar de calcetins i l'alleujament fou momentani, encara quedaven quatre esglésies per visitar. 



16.00 Arribe a Sant Pau Extramurs, la quarta parada. A partir d'eixe moment em quedaven tres: Sant Pere del Vaticà, Santa Maria, la Major i Sant Llorenç Extramurs. La de Sant Pau fa honor al seu nom, està extramurs i tan extramurs, una manera fina de dir que està a prendre pel... de l'urbs i de l'orbe. Entre les tombes de Sant Pau i Sant Pere hi ha uns set quilòmetres, com anar de Xàbia al Portitxol, a peu. A eixes alçades cada passa era com xafar vidres, cada vegada que la planta del peu tocava el sòl, notava les punxades. Quantes passes hi ha en set mil metres? Moltíssimes.

17.00 No podia rendir-me, no tan a prop de la meta. Em repetia constantment que si no ho aconseguia, seria un fracassat a perpetuïtat, que no aconseguiria mai res en la vida, que sempre guanyaria ELL, Murphy. Traent forces d'on fora anava avançant i gràcies al poder de la ment, estava a punt d'aconseguir-ho. Fins que vaig arribar al Colosseu i de sobte em vaig trobar com en l'artèria d'una persona de 200 quilograms. Avançant a pas de puça entre una marea de turistes. A cinc mil estúpids metres de la meta m'havia convertit en un triglicèrid i en eixe mateix moment vaig ser conscient de la meua derrota. En la vida cal saber també rendir-se i deixar de lluitar contra un mateix. Sabia que les poques passes que podia fer eren les que em durien a la pensió i cap allà vaig anar.

Em vaig deixar caure en el llit amb els peus adolorits i per si tenia dubtes del poder de Murphy, de sobte va tornar a caure un altre ruixat, que, d'haver continuat avançant, l'hagués empomat senceret. Era la manera que tenia de riure's de mi, de demostrar-me que havia guanyat. Mai em desfaria d'ell.



Desterrat de Roma, vaig arribar a l'aeroport camí a Palerm. A punt de pujar a l'avió, vaig sentir que malgrat tot, mancava alguna cosa. Algú. Era ell.

-és que tu no vens? - Vaig preguntar-li.
-Jo em quede aquí fins a veure l'avió enlairar-se.
-No, Murphy, no. Anit vas dir...
-Anit vam dir moltes coses.
-No pujaré a l'avió.
-Si no puges a eixe avió ho lamentaràs, tal vegada ara no, tal vegada ni hui ni demà, però més tard, tota la vida. Sempre tindrem Roma.

I així de la tempestuosa Roma vaig arribar a l'assolellada Sicília. Murphy ja no em va acompanyar i de fet, ja no he sabut res més d'ell.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL