RENÀIXER DE LES CENDRES

Font: Vikipédia

Ara que ha passat més d’un mes d’aquell nostre 11-S en què es cremà part de les Planes és moment de reflexionar en fred, de buscar solucions a curt i llarg termini i també responsabilitats.

Les nostres muntanyes estan fetes una vergonya, abandonades a la seua sort, la malea creix i multiplica i com a resultat, esdevé un polvorí proper a explotar cada estiu, amb cada ona de calor, amb cada ponentada, amb cada període de sequera. Davant un ecosistema així la naturalesa sempre busca la manera de posar-hi remei, és a dir, que els incendis no són únicament un producte humà. Ara bé, mentre que els incendis naturals no solen ser catastròfics, els que provoquem nosaltres són destructius.

 L’abandó de les muntanyes és la conseqüència natural d’una societat cada vegada més urbanitzada en què el bosc ha esdevingut una mena de santuari sagrat inviolable, en el qual no es pot intervindre i això és una errada. Resulta fatal perquè la naturalesa ha perdut o ha vist minvar els seus mecanismes de neteja. Els animals són cada vegada més rars de veure;  cabres salvatges, cérvols i molts altres grans herbívors que s’alimentaven del bosc han desaparegut de les nostres muntanyes. Els javalins que erosionen el sòl buscant menjar  són cada vegada més escassos i els grans animals com els llops o les raboses que trepitjaven l’herba en passar, també s’han extingit.

L’altre gran aliat era l’home que duia a pasturar els seus ramats i rompia la terra més difícil en època de necessitats. D’aquells temps no gaire llunyans ens han quedat els bancals que encara podem veure a la Plana. Però la pèrdua de pes de l’agricultura ha afavorit la proliferació de la vegetació, que sense gaire depredadors creix i creix. I ja no això, sinó que els avanços energètics també han deixat obsoleta la fusta com a combustible i no em referisc a calfar-nos amb les xemeneies quatre setmanes a l’any, vull dir quan la llenya també s’utilitzava per a cuinar o en major mesura, per a la indústria. En fi, vull dir que  s’ha perdut una altra manera que tenia l’home de netejar la muntanya.

Encara que semble que la degradació de la naturalesa cada any és major, podem dir que hui en dia tenim molt més massa forestal que fa dos-cents o tres-cents anys, però és una massa bruta, selvàtica i infranquejable. En aquest context, una espurna és com una bomba.

Com que els boscos no es repoblaran d’animals ni aprofitarem els recursos forestals com abans, es fa necessari una intervenció directa en el manteniment dels boscos nets, com fan en molts altres indrets com el País Basc. Malauradament l’administració li dedica molt poca atenció, al cap i a la fi, netejar un bosc no dóna diners.

Font: la Veu del País Valencià

Passant del general al concret, una altra qüestió important és la situació anòmala de la Plana de Sant Jeroni. Es troba dins d’un Parc Natural però en el qual hi ha cases. Molts propietaris s’han queixat que la Generalitat no permet als propietaris tallar pins de les seues parcel·les i camins. No sé fins a quin punt siga cert, però torne a la qüestió d’abans, tractem els boscos com a santuaris en els quals sembla que intervindre siga poc més que un sacrilegi. Aquesta situació crec que no siga factible allargar-la molt més en el temps i que caldrà posar-li remei. Com la situació irregular de molts camins. El camí de la Corona, per exemple, que és una via directa per a pujar a la Plana du anys i anys blocat amb grans còdols únicament perquè a un propietari vol que la gent hi passe. I quan als serveis d’extinció d’incendis els haguera vingut bé eixe camí, se l’han trobat inutilitzat. Això hauria de servir a l’Ajuntament per a decidir-se a resoldre ja la situación de molts camins comunals que estan tallats perquè sí.

Fins aquí algunes reflexions que de vegades no es tenen en compte. Sobre què cal fer ara, la situació és un poc més complicada o simple, com es vulga veure. No es tracta, com vaig llegir el dia posterior, d’anar cadascú a plantar un pinet amb Heidi i les cabretes ballant pel voltant i arreglat l’assumpte en dos dies. Si fóra tan senzill, aquests incendis no serien tan dramàtics. La muntanya és un ésser viu i com tot ésser viu després de passar per una situació traumàtica, necessita temps per recuperar-se. Ella també té els seus propis mecanismes, deixem-la actuar com fa mil·lions d’anys que fa i en tot cas, intentem no fer més mal o evitar mals pitjors. Per exemple, aquest any una gota freda seria catastròfica, sense massa forestal que subjectara la terra, l’erosió del sòl esdevindria fatal. Aquí els antics bancals i marges, molts dels quals estan caent, són uns grans aliats.

Respecte a la reforestació, en primer lloc la tardor no és una bona època, moltes espècies no sobreviurien al fred de l’hivern, l’època ideal és el final de l’hivern, quan es fan moltes de les reforestacions. En segon lloc malgrat que els pins donen resultats ràpids, són una espècie que també afavoreix els incendis. El millor és reforestar amb diverses espècies, mediterrànies i adaptades al nostre clima. Així tindrem un paisatge molt més divers i ric. Però en aquesta qüestió sempre ens pot l’egoisme de voler tornar a veure la muntanya verda i hauríem de prendre consciència que tal vegada nosaltres ja no veurem el Cap de Sant Antoni verd com abans i per això torne al punt primer, el de la prevenció. Però és millor fer les coses ben fetes i pensar a llarg termini.

En conclusió la tasca és llarga i la vida breu, per tant hauríem d’invertir més en la prevenció que després esquinçar-nos les vestidures i evitar trobar solucions demagògiques, d’eixes que sols busquen el vot fàcil. Per exemple la Granadella, després de deu anys s’ha recuperat d’aquell fatal incendi, però torna a ser un polvorí, no esperem a què siga aquest paratge el proper que perdem. 

font: Marina Plaza