DES DE RÚSSIA AMB AMOR

El rellotge marca les 20:59, em situe estratègicament a l'entrada i deixe el dit sobre el comandament de la porta automàtica. Les 21.00. Prem implacablement i la porta es tanca. Algun turista agosarat encara aprofita per a col·lar-se per sota, emulant a Indiana Jones en "A la recerca de l'arca perduda" (segon 40) escapant del temple peruà. L'ànsia d'aconseguir mapes. 

I per què intente ser tant pünktlich? No té res a veure amb el meu passat alemany, sinó per culpa d'una russa. 

Era un dia com un altre i faltaven 5 minuts per a tancar. De sobte va aparéixer una russa, que duia damunt tot l'or de Moscou i dels inques, menjant-se un gelat i sostenint amb la mà lliure un d'eixos latte macchiatto d'una coneguda companyia alimentària basca. Val a dir que a la vesprada hi havia una furgoneta repartint eixes-bombes-de-sucre-que-no-tenen-res-a-veure-amb-el-café. És que on està l'oficina de turisme de l'Arenal és el racó de les extravagàncies, igual tens un grup fent capoeira, uns francesos fumant amb una catximba, unes criades filipines criticant les seues ames o a Vicent Tropicana. Tot se'ns hi reuneix.

Tornant a la russa, allà estava menjant-se el gelat, deixant-me la barra plena de rogles del café i estudiant-se tots els prospectes, com si l'hagueren d'examinar. I fent preguntes, que més que preguntes, eren un interrogatori. Seria del KGB? Probablement. M'agafava amb fermesa al taulell, perquè duia unes pestanyes postisses que amenaçaven a enviar-me al país d'Oz cada vegada que parpellejava. Un altre huracà en l'Arenal no, que els de l'Austríaco encara no s'han recuperat. També unes urpes de porcellana, amb què podria haver-se fet un joc de te Ming. Sobre el mapa assenyalava amb les ungles afilades: ¿Y esto qué es? ¿Y aquí qué hacen? ¿Y aquí cómo se llega? ¿Y aquí se puede ir paseando? ¿Y aquí? ¿Y aquí? ¿Y aquí? ¿Y aquí? Recollons, pandereta. Esta es pensa que està en Sex in the city i que va passejant per la Cinquena Avinguda  amb les seues parpelles ventíferes i els dits de porcellana.

Mentrimentres havien passat les 21.00 i la gent aprofitava per a fer cua i anaven amuntonant-se, arribant per poc a la Fontana. I la russa més gust de tocar els nassos. ¿Y dónde hay un quicio de ventana para yo poder sentarme con un pañuelo en la cabeza y tocar con la guitarra Moon River? ¿Y dónde hay una calle con rejillas para que pueda pasearme con un vestido blanco y sujetarlo cuando el viento lo levante, entre coqueta y avergonzada? ¿Y dónde hay un páramo para que yo pueda ir con mi vestido decimonónico al atardecer y prometer que nunca jamás volveré a pasar hambre?

I per fi, després de les queixes de la gent, se'n va anar amb el seu modelet i la seua actitud, mentre a mi encara em tocava mitja hora més de faena. Cada vegada que m'entra un rus, em pose a tremolar. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL