SURREALISMES II
Quan hom arriba a l´aeroport de Lima, en lloc de la típica i tòpica foto del Machu Pichu, caldria haver-hi un cartell ben gran que diguera: Oh, vosaltres que entreu, abandoneu tota esperança de trobar la cordura, parafrasejant a Dant Alighieri. A risc de repetir-me, Perú és la terra del surrealisme, ja ho he dit.
Per exemple una nit caminava pel meu carrer quan vaig veure un taxista que es detenia en sec. El taxista va baixar, em va mirar però no va dir res, va obrir la porta de darrere i va traure, estirant-lo, un passatger tot bufat. El va arrossegar a un costat, li va furgar les butxaques, es va girar, em va mirar, em va dir: Buenas noches, va tornar a pujar al cotxe i se´n va anar. I avant.
Un dia en pujar al colectivo, vam poder veure com es tracta aquí la conciliació familiar. La taxista tenia al seu fill de tres o quatre anys en el maleter, el qual l´havia condicionat a tall de guarderia, tot ple de joguets, però sense cinturó de seguretat.
Un altre dia vam tindre avís d'amenaça de tsunami i a l´escola haguérem de fer un simulacre i per si l´escola no es trobara a prou altura, més o menys tan alts com Santa Llúcia, haguérem de pujar a un tossal tan alt com el Cap de Sant Antoni i aixina i tot ens digueren que ho havíem fet mal perqué havíem caminat en direcció de la hipotètica ona que anava a assassinar-nos. Jo crec que ni el dia del Diluvi Universal va arribar l´aigua allà dalt. Al final tot per una ona d´uns aterradors 15 centimetres. Abans que algú em diga exagerat, diré que el tsunami que va assolar el sud-est assiàtic fa deu anys, feia 5 metres.
Parlant de l´escola, cada aula té un alumne que fa de brigada. Està el policia d´aula, el brigada de Creu Roja, el brigada de Protecció Civil, en cas de tsunamis o de l´atac de Godzilla, i el brigada ecològic que té la funció de tindre cura de les plantes. Fins aquí tot correcte. Però qualsevol que haja vist el col.legi pot preguntar-se, quines plantes. Llevat que siguen les dels peus, jo encara no n´he vist cap, ni un trist cactus. Faríem millor de tindre un brigada de controlar que l´arena no es moga.
Més situacions surrealistes, com quan et conviden a una festa i et toca compartir got amb altres 40 persones desconegudes.
Que no consideren el pollastre com carn i es passen la Quaresma menjant pollastre els divendres i considerant que estan complint el precepte.
Que tinguen vint mil paraules preses de l´anglés i tinguen un nivell tan baix en dita llengua.
Que cremen el fem dia si i dia també pel carrer i que en els pobles hi haja més gossos bords que persones.
Huamantanga en si mateixa és una explosió de surrealisme.
En fi, que aquí no ens avorrim. Amb el temps anem acostumant-nos. Acabarem per caure també en el surrealisme.
Aquesta entrada li la dedique a Vicent Font, que du més anys patint el surrealisme i als que es prenen com un insult nacional un escrit subjectiu.
Per exemple una nit caminava pel meu carrer quan vaig veure un taxista que es detenia en sec. El taxista va baixar, em va mirar però no va dir res, va obrir la porta de darrere i va traure, estirant-lo, un passatger tot bufat. El va arrossegar a un costat, li va furgar les butxaques, es va girar, em va mirar, em va dir: Buenas noches, va tornar a pujar al cotxe i se´n va anar. I avant.
Un dia en pujar al colectivo, vam poder veure com es tracta aquí la conciliació familiar. La taxista tenia al seu fill de tres o quatre anys en el maleter, el qual l´havia condicionat a tall de guarderia, tot ple de joguets, però sense cinturó de seguretat.
Un altre dia vam tindre avís d'amenaça de tsunami i a l´escola haguérem de fer un simulacre i per si l´escola no es trobara a prou altura, més o menys tan alts com Santa Llúcia, haguérem de pujar a un tossal tan alt com el Cap de Sant Antoni i aixina i tot ens digueren que ho havíem fet mal perqué havíem caminat en direcció de la hipotètica ona que anava a assassinar-nos. Jo crec que ni el dia del Diluvi Universal va arribar l´aigua allà dalt. Al final tot per una ona d´uns aterradors 15 centimetres. Abans que algú em diga exagerat, diré que el tsunami que va assolar el sud-est assiàtic fa deu anys, feia 5 metres.
Parlant de l´escola, cada aula té un alumne que fa de brigada. Està el policia d´aula, el brigada de Creu Roja, el brigada de Protecció Civil, en cas de tsunamis o de l´atac de Godzilla, i el brigada ecològic que té la funció de tindre cura de les plantes. Fins aquí tot correcte. Però qualsevol que haja vist el col.legi pot preguntar-se, quines plantes. Llevat que siguen les dels peus, jo encara no n´he vist cap, ni un trist cactus. Faríem millor de tindre un brigada de controlar que l´arena no es moga.
Més situacions surrealistes, com quan et conviden a una festa i et toca compartir got amb altres 40 persones desconegudes.
Que no consideren el pollastre com carn i es passen la Quaresma menjant pollastre els divendres i considerant que estan complint el precepte.
Que tinguen vint mil paraules preses de l´anglés i tinguen un nivell tan baix en dita llengua.
Que cremen el fem dia si i dia també pel carrer i que en els pobles hi haja més gossos bords que persones.
Huamantanga en si mateixa és una explosió de surrealisme.
En fi, que aquí no ens avorrim. Amb el temps anem acostumant-nos. Acabarem per caure també en el surrealisme.
Aquesta entrada li la dedique a Vicent Font, que du més anys patint el surrealisme i als que es prenen com un insult nacional un escrit subjectiu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada