WANNABES

-Em pots posar una copa de Marlow?, va dir el client sud-africà.
-De què?, vaig preguntar jo.
-De vi Marlow.
Cara de pòquer. Entre mi em preguntava quina classe de vi fora eixe Marlow, algun vi anglès i amb eixe nom segur que no molt bo, probablement. De tota manera no havia vist mai cap botella de vi en el bar.
-No en tenim, senyor.
-Com que no, si està darrere de tu- mentre assenyalava al meu darrere la prestatgeria amb botelles de vi i elevant el to de veu. 
Després d'hores i hores davant aquell mins celler, ja em sabia de memòria tots els vins que tenim i en la base de dades de la meua memòria no hi havia cap entrada amb la paraula Marlow.
-M'ho podria repetir lletra per lletra?
Amb un to de malhumor va començar a repetir: M-E-R-L-O-T Marlow.
-Ahhhhhhh, vaig fer jo com si acabés de descobrir Amèrica- Merlot- i vaig repetir amb el major accent francès que vaig poder lluir.
-Això, Marlow.
Vaig optar per deixar córrer la situació i li vaig posar el vi que demanava.
-Gràcies Manuel, em va dir abans d'anar-se'n. No estava segur si havia escoltat bé, però va continuar tota la nit referint-se a mi amb el nom de Manuel. Aquella era la desfiguració del meu nom més gran de totes les que he escoltat aquí, però en un moment em va dir que Manuel era el personatge d'una série de Sudàfrica en què un espanyol anomenat Manuel representava un immigrant poca-solta, el bufó de la série.
Això no podia quedar així, si alguna cosa he aprés, després de molts contactes amb anglesos és el noble art de la dialèctica enverinada així que per tancar la conversa li vaig dir: -no ho sabia, l'únic que conec sobre Sud-àfrica és l'apartheid, ja sap. 

Amb aquesta anècdota vull representar un gènere de persones que em trobe almenys setmanalment i que pensava més propi de les terres mediterrànies, són els wannabes, de la contracció want to be, els quiero y no puedo de tota la vida, l'art de ser una senyora Mins, tal i com ens explica el DCVB. El wannabe britànic és un clàssic, manté un esquema en què tot allò francès és més refinat, de fet aposte a que caguen en francès. Però de cultura ben poca, demanen vins cars per a acte seguit barrejar-los amb coca-cola, fanta o aberracions de tal estil. De fet l'heroïnòman de la National Gallery té més cultura en la punta del nas que tota aquesta colla. L'última vegada que vaig assassinar un vi amb coca-cola, la meua ànima va plorar i va morir un poc.

Recorde especialment una wannabe grollera que en lloc de parlar escopia exabruptes i sons guturals i no hi havia manera d'entendre-la. Afortunadament no vaig captar les delicades paraules que em va dedicar, però serien ben fortes per a què un altre client, alié a la conversa es disculpés en nom d'eixa bruixa o puta, paraules textuals, però no recorde bé quina de les dues perquè en anglès es pareixen tant eixes paraules. També és possible que li hagués dit platja, paraula menys impactant però graciosa per la inversemblança. 

La majoria viuen en un món de fantasia i glamour, obnubilats de tan de refinament que s'obliden del món i clar, nosaltres pobres mortals no podem entendre la melodia de les seues paraules.

Un altre element que caracteritza al wannabisme com a filosofia de vida és el fet de pretendre tindre un nivell econòmic que s'està molt lluny d'assolir. Així és freqüent que els wannabes reclamen, després d'una opípara menjada en què no es priven de res (de res, a que santo?), per bovaes amb la vana intenció d'aconseguir una rebaixa o encara més menjar per la cara. Em venen a la memòria uns wannabes protestar perquè en la seua habitació hi havia un aràcnid (estem en una aldea en mig del camp en la qual hi ha més ovelles que persones, que esperen?) o que davant la porta de la seua habitació hi havia un extintor (per què un extintor és ofensiu a la vista és quelcom que l'home s'ha preguntat des dels principis del temps i que gràcies a Déu la Universitat d'Oklahoma prompte desvetlarà). 

La majoria de les reclamacions sols poden inspirar llàstima o un somriure. Després hi han altres wannabes que han reclamat perquè havien de compartir el restaurant amb altres éssers humans o per què la resta de la clientela no semblava estar a la seua alçada socioeconòmica. Aquests ja em semblen a mi menyspreables del tot i si l'hotel fora meu ningú més sabria d'ells, els tindria tancats en les golfes i els alimentaria amb caps de sardina i això si, amb tot el vi barrejat amb soda que pogueren beure. 

Si no se n'eixen amb la seua, protesten per internet o en pàgines especialitzades en ressenyes, motiu pel qual cada vegada crec que tenen menys credibilitat. Sempre amenacen amb no tornar i amb anar a establiments de la seua alcúrnia, però sempre tornen. Sabeu per què? Perquè el medi dels wannabes són els establiments que es situen en eixa delicada frontera entre els que són accessibles a tothom i els que són exclusius de la gent adinerada. Podrien anar al Ritz o al Hilton, però sols en els seus somnis fóra possible. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL