DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

És el moment de fer la vista enrere i veure que m'ha deixat tot el 2012, quins propòsits he acomplert, quins s'han quedat per resoldre i quines coses he fet què ni tenia pensades. Vaig visitar Berlín. Vaig realitzar un somni, veure les portes de Babilònia. Vaig muntar en monorraíl (monorraíl, monorraíl). Vaig estar a la casa de Beethoven... ...i a la d'Engels. Vaig estar purgant en una fàbrica fins que vaig perdre la por al futur. He patit molt de fred. He descobert un nou país (el 12è!), els Païssos Baixos i he vist un molí de vent i tulipes (de manera que ja he complert amb la quota d'estereotips). Vaig estar en Aquisgrà i no vaig poder veure el tron de Carlemany (i mig any després encara estic indignat). Vaig menjar peix per desdejunar  Després de molts anys, he trobat l'ermita de Benitzaina de Xàbia  I moltes altres coses: he après alemany, he après a fumar peix, he plantat mol

El meu lloc preferit per reflexionar és en front de la mar, entre les ones, els vaixells i la remor de l'aigua colpejant les pedres. Però en absència de mar hi ha un lloc particularment especial per a mi, el castell del Xiu de Llutxent, un castellet (un albacar, parlant en propietat) oblidat pel temps, sense grans pretensions on mai van haver justes ni monarques, ni princeses segrestades ni bruixes segrestadores, tampoc s'hi prengueren grans decisions ni s'hi signaren importants tractats, però d'alguna manera el Castell Vell, com també és conegut (per oposició al Castell Nou o Palau-Castell) és entranyable.  L'edifici està fet tabaco , per emprar un eufemisme, però conegut és per tots que el temps és implacable, el déu Cronos devora tota la seua progènie i el Castell no podia ser una excepció (tot i que l'oblit sempre ajuda) amb l'agreujant que aquest tipus de construccions no solien fer-se amb materials força resistents. A més, segurament els seu

He decidit llegir-me l'Apocalipsi per tal d'assabentar-me a que ve tanta escama amb la fi del món. No sé a quina droga li pegaven, però eixe relat sols podia haver eixit d'una comuna hippy. L'autor, Sant Joan, es justifica dient que va caure en èxtasi ("èxtasi") i que se li va aparèixer un àngel (els àngels no seran tan bones persones com diuen, encara no els he vist trucar a la porta i presentar-se com Déu mana, al seu lloc es presenten aquí i allà sense ser convidats i destorbant). L'àngel en qüestió li va manar que ho posés per escrit i ho enviés a set esglésies en concret, com les cadenes de correus que duen mala sort si no les reenvies.  Així comença un seguit de palla escrita sense cap interès fins que comença l'apocalipsi en si. S'obre un portal tridimensional i d'allà dins comença a aparèixer personal: que si els quatre genets, que si les dotze tribus d'Israel, que si la tipeta del Neutrex, sembla no tindre final com un cot

Conta Ciceró que anava Alexandre Magne conquerint terres quan va capturar un grup de pirates què assolien totes les embarcacions i sembraven el terror entre els comerciants. Alexandre, què en haver tingut a Aristòtil com a tutor tenia una certa inquietud per conèixer el món i les seues raons, li va preguntar al cap dels pirates: "Què et sembla tindre la mar sotmesa a pillatge?" I el pirata, que no se'n callava una, li va respondre: "El mateix que a tu tindre el món sencer. Solament que a mi, perquè treballe amb una vil galera, em diuen bandoler i a tu, per fer-ho amb tota una flota, t'anomenen emperador".

Últimament tinc la sensació què el món s'està esgarrant per tots els costats, com si estigués construit amb sucre i la pluja s'endugués els terrossos, antany sòlids i ara convertits en una pasta blanquinosa difícil de gestionar que s'esgola per una androna sense que ningú puga evitar-ho.  Deu ser eixa la modernitat líquida de la què parla Zigmunt Bauman.  Tot s'està ensorrant poc a poc però de manera inexorable, els pilars què sostenien la civilització ara s'estan convertint en runes a les nostres esquenes. Em sent com qualsevol romà súbdit de Ròmul Augustul, sabedor de que la funció s'està acabant i que prompte llançaran el teló però al mateix temps com si faltés l'últim cop de gràcia què no es digna a arribar i amb l'angoixa d'ignorar que vindrà després? Un regne de bàrbars? Serà per a millor o per a pitjor? Una nova emissió? Amb els mateixos actors però distints personatges? El silenci més absolut? El no res? Pot ser l'home conscient de

Resulta que hui és festa i jo no m'enrecordava, com que visc en el dolce far niente tots els dies són festius. Però encara més, hui és el dia de la Immaculada Constitució (sic), ohhhhh i compleix ni més ni menys que 34 anys, un més que l'edat de Crist. D'aquí dos anys farà els mateixos anys que va durar la dictadura franquista i per a molts tertulians això és símptoma de maduresa democràtica.  A banda del fet que jo aconsellaria a les cadenes de televisió posar càmeres en els bars i obtindria tertúlies més interessants, a banda d'això per a mi que una Constitució tinga més de 30 anys no és símptoma de maduresa, sinó d'anquilosament del sistema. A molts d'aquests tertulians de plató i demagògia barata se'ls omple la boca prenent com a model la constitució dels Estats Units d'Amèrica, què té 225 anys. On ells veuen solera jo vec un document que regula un país que cap dels seus ciutadans ha tingut la oportunitat de ratificar. Bé anem, llavors. S