LA FRONDA XABIERA

El 1648 França es trobava immersa en plena guerra dels 30 anys. Aqueix conflicte què havia de decidir l'hegemonia sobre Europa, si la decadent monarquia hispànica o França, era pròxim a acabar-se, però és clar que ningú podia saber-ho, tal vegada Nostradamus si no dugués ja 90 anys mort. França es trobava en un moment delicat, recentment havien mort els seus principals líders, Lluís XIII i el Cardenal Richelieu, el mateix dels Mosqueperros i què era qui realment tallava el bacallar al palau reial (encara es trobava a París, Versalles arribaria unes dècades més tard). En aquest moment el poder residia llavors en un xiquet de 5 anys anomenat Lluís XIV, sa mare Ana d'Àustria i el privat de torn, el cardenal Mazarino. Les guerres són cares i a les monarquies europees amb els seus gusts cars no els sobraven els diners. Llavors el cardenal va decidir incrementar els impostos.

Vet aquí que el cardenal no va saber triar-se l'enemic i va tindre l'ocurrència d'exigir als funcionaris el salari de 4 anys per pagar la paulette, s'eximia de pagar tan alt impost als membres del Parlament de París, perquè Déu estreny però no ofega. La paulette era una mena d'impost o sanció què permetia als funcionaris deixar en herència el seu càrrec. Fins aquests extrems havia arribat la deixadesa dels borbons per la política què els funcionaris havien assolit un grau de poder què no estaven dispostos a deixar anar i menys per exigències d'un nou-vingut. Així que els funcionaris, quasi tots membres de la baixa noblesa, van recordar què tenien uns drets oblidats en el temps com era el dret a aprovar impostos en corts. Es reuniren a la cambra de Sant Lluís i redactaren un memorial de 27 articles per posar els punts sobre les ís i recordar-li al cardenal qui era i d'on venia. 

Com sovint ha ocorregut al llarg de la història, als francesos se'ls va anar la situació de les mans i una rabinada funcionarial acaba amb mig París reclamant el cap de Mazarino. La reina acovardida en principi accedí, però després d'una derrota de l'exèrcit hispànic va decidir, il·lusa ella, empresonar a alguns dels líders de l'avalot. Aquest acte enfurismà als parisiennes i és en aquest moment quan comença realment la revolta coneguda com la Fronda, i la reina pensava que ja ho havia vist tot. El moviment no tardà en escampar-se per tota França, fins i tot els nobles es revoltaren contra la reina i el cardenal. Mazarino acaba exiliant-se, encara que tornà més tard per a ser exiliat de nou. Tot per enfrontar-se als funcionaris. 

Me n'he recordat d'aquesta història en pensar en els funcionaris de Xàbia. Però no en un funcionari sensu stricto, segons el diccionari: "aquell qui exerceix una funció pública", per tant no parle ni de metges, ni de mestres, ni polícies sinó d'una cohort de protegits (m'agrada més com sona en castellà, "paniaguado") què hom no sap ben bé a que es dediquen però estan cobrant un jornal a perpetuïtat, perquè eixa és la gran creu d'Espanya, els funcionaris ho són a perpetuïtat. Tenen una actitud de perdonavides, acaben pensant-se què ells com Lluís XIV són l'estat, remuguen tot el que volen i més cada cop que han d'alçar el cul de la cadira i com s'avorreixen passen el dia parlant per telèfon, sense pagar ni un cèntim. A més, encara pitjor com que no tenen prou en no fer brot pel matí, per les vesprades es dediquen a treballar en negre en jardins, piscines, d'obres, sense declarar un cèntim i per suposat amb l'uniforme de l'ajuntament, perquè el seu profit arriba a extrems de no voler pagar-se ni la roba de treball. Representen una de les vessants més podrides del sistema perquè són col·locats pel polític de torn per a configurar-se així una xarxa clientelar què li garantisca el vot i el poder dins l'Ajuntament com si els temps del caciquisme no acabaren d'anar-se'n. Fa més ràbia pensar la quantitat de persones vàlides què ronden pel món buscant un treball miserable mentre els salaris públics se'n van amb persones què no saben ni posar en marxa un DVD. 

I com va acabar la Fronda? Malament, com tot bon moviment va acabar dividit i en arribar a la majoria d'edat Lluís XIV els posa a tots a ratlla, segons diuen traumatitzat per haver tingut que dormir una nit en un llit de palla després d'escapar de milacre de palau per l'atac dels frondistes. Encara havien de pasar uns cent anys més abans que a una altra generació de francesos se'ls pugés la mosca al nas i acabassen per tallar d'arrel el problema.