La meua vida com a Hausfrau o les sis setmanes que vaig viure en la soledat més absoluta.

Les darreres sis setmanes he estar vivint a soles però no he dit res per tal que no pogués assabentar-se l'home del sac. Sis setmanes en les què he hagut de convertir-me en la típica Hausfrau alemanya. Però no, no he hagut d'elaborar la meua pròpia melmelada, ni entapissar els sofàs i les butaques, ni confeccionar la meua roba ni sostindre converses banals sobre el preu de la llet amb les altres mares a la porta del Kindergarten mentre espere per recollir els meus Kinder ficticis. Però quasi i encara tinc més mèrit perquè jo havia de treballar 48 hores setmanals mentre les mestresses alemanyes tenen minijobs de 20 hores setmanals.

Sols he hagut d'ocupar-me de regar les plantes i tindre cura dels peixos del jardí. Sols! Però si jo no servisc ni per cuidar la planta d'interior, si fins i tot se'm va morir un cactus, a mi que he assassinat ocells, peixos i batracis diversos, com em deixen al meu càrrec més d'una trentena d'ésser vius? No ho veia gens senzill i ja podia imaginar un paisatge dantesc i desolador format per una dotzena de petits cossos ataronjats què suraven sobre l'aigua  i una vintena de plantes musties i seques. Tenia fins i tot tenia un pla de fuga calculat en cas que la situació fos molt greu: en un parell d'hores podria travessar la frontera holandesa i una vegada en Amsterdam prendria el primer vapor cap a Batàvia (actual Jakarta) on podria començar una nova vida, estalviaria diners per muntar una explotació i em dedicaria a l'exportació de l'indi, això si deixant darrere de mi un solc de cadàvers que em perseguirien per sempre.

Abans de quedar-me a soles, una altra recomanació que em feren, fou la d'assegurar-me que tot estigués tancat abans d'eixir de casa, perquè feia uns dies havien vist empremtes de peus per la terrassa del jardí i havien entrat a furtar en una altra casa. Llancen la bomba i fugen i em deixen a mi amb l'amenaça de rondaires i pillards. Tenien alguna advertència més? Pot ser que la casa estava edificada sobre un antic cementeri indi? O que en el jardí estava el búnquer de Hitler?

A banda de tindre responsabilitat de les plantes i peixos també m'havia d'assegurar de seguir en vida després de sis setmanes. I si algú pensa que exagere, deuria veure la pel·lícula Funny Games, què té lloc en Alemanya i què gràcies al professor d'alemany de l'institut, mai podré viure en una casa de camp. No, eixa casa havia de ser un bastió inexpugnable, seria una nova Numància, abans la mort que la rendició! No podia fiar-me de ningú, qualsevol podia convertir-se en una amenaça potencial. Tal vegada era la perruquera què feia massa preguntes, o la caixera del supermercat de perverses intencions.

A la fi sols hem hagut de lamentar la mort de dos plantes. Algú sabia que les plantes també moren quan es reguen excessivament? Quina merda de plantes, volen aigua però no molta, sol però no molt, calor però no molt. Ni que foren la delicà de Gandia i tot a canvi de res, perquè encara feren alguna gràcia, però les plantes a banda d'opinar amb la seua presència, no fan res més.

Les sis setmanes han passat volant i encara què era dur al principi, estar les 24 hores del dia sol, finalment he anat acostumant-me i tampoc es diferència molt d'un altre tipus pitjor de soledat, eixe en el que hom està rodejat de gent però continua tot sol. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL