EL MISSATGE DE CUNEGONDA

Posem que li diuen Cunegonda. Vaig conèixer la Cunegonda una nit de setembre en Torrent. És l'amiga d'un amic. Últimament la meua vida gira al voltant dels amics dels amics, o dels amics dels amics dels amics. Deu ser una espècie de força gravitatòria transferida. Doncs això, la vaig conèixer una nit en Torrent, té una personalitat què no deixa indiferent. Em recordava molt a una amiga de la Universitat, un esperit lliure i al mateix temps depenent dels altres, què pivota entre el freelancisme i el gregarisme. La naturalesa de vegades, fa aquestes barreges impossibles. És una persona amb una personalitat fascinant, d'eixes que et fan preguntar-te com has pogut viure tota la vida sense conèixer-les, d'eixes hi ha moltes amagades sota els avencs de la vida.

La qüestió és que el meu amic i Cunegonda tenien un problema, no eren amics en el facebook i eren incapaços de trobar-se. Aquella nit ho vam intentar de mil maneres, jo també, crec que afegiré al meu currículum expert en xarxes socials. I al final acabarem com acaba tot, involucrant-me a mi. Cunegonda em va afegir a mi i després jo li vaig suggerir que es fera amic del meu amic, la qual cosa és bastant irònica donat que Cunegonda i el meu amic ja eren amics molts més anys enrere que el meu amic i jo. Quin embolic.

D'ençà d'aquella nit Cunegonda es va quedar en un raconet del facebook, silenciosa, expectant, albirant-ho tot i ja no la vaig tornar a veure ni a saber res més d'ella fins fa un parell de setmanes.  Em va escriure aquest missatge: hey (insertar nombre)!! Cómo estás?? O Dónde!!?? Escucha te escribo para decirte que te voy a borrar del face, que por supuesto, no es nada personal, sólo que quiero reducir aún más la lista de amigos... Que espero que lo estés pasando genial, allá dónde estés, y que estés aprendiendo de muchas experiencias. Te mando besitos de colores!! 

El primer que vaig pensar va ser: era necessari? És a dir, com de senzill que és prémer el botó "deixar amistat" i s'ha acabat, sense explicacions ni res. El meu mestre de valencià de l'institut solia dir quan no duiem el deure fet i el crivellavem a excuses: excusatio non petita, accusatio manifesta. Què en llengua romanç seria, excuses no demanades, manifesten una sensació de culpa.

Però després vaig reflexionar més, és el que té treballar 8 hores al dia sense ocupar la ment, la majoria de conflictes entre éssers humans provenen d'eixa mania que tenim de no justificar mai els nostres actes. Anem pel món actuant com si fos el nostre deure fer el que vullguem i l'obligació de la resta comprendre-ho, sense opció a rèplica. Bé, per a comprendre un acte, primer l'has d'explicar i esperar que els teus actes no tinguen conseqüències sobre la resta és ignorar el funcionament del món en què ens ha tocat viure.

Un altre problema és que pensem que la resta de persones tenen el poder de llegir ments humanes, així podem actuar i esperar que els altres ho comprenguen sols endinsant-se en la nostra ment, com una comunicació no verbal. Et deixe de parlar i ja te n'assabentaràs tu, mitjançant epifania, del perquè. Ara et conteste mal, perquè tinc un mal dia, i és problema teu no saber-ne la causa.

Ens passem el dia parlant i parlant però a la fi del dia no hem dit res mínimament interessant. Ens encanta dedicar hores i hores a parlar de coses banals: que si l'oratge, que si la lliga de futbol, que si la barrabassada política de torn. Però poques vegades expressem tot allò que sentim. Un dia algú ens fa alguna cosa, ens pega tort i en lloc de dir-ho, ens callem, ens ho guardem, dins la nostra ment es magnifica tot (com en Gran Hermano), tenim converses fictícies amb el nostre interlocutor en les que li diem de tot, retraguent situacions anteriors i similars i després ens queda la sensació de que el greuge ha sigut major.

Un dia he de provar a anar pel món expressant tot el que sent, totes les opinions que em generen les actituds de les persones, lloar el que em semble bé i criticar el que em semble mal. Trauré el meu circ mental a passejar. Seré una espècie de Sòcrates que va incomodant els ciutadans d'Atenes pel carrer. Serà qüestió de provar-ho.