EL CLUB DE FUMADORS

La primera regla del club de fumadors és no parlar del club de fumadors. Bé, aquesta és plagiada d'El Club de la lluita.

La segona regla és que no es necessari fumar en el club dels fumadors, a diferència del Club de No fumadors en el què la primera regla és no fumar.

Em vaig fer del club de fumadors un matí de finals d'hivern. Havia deixat de gelar per les nits i el sol començava a escalfar, el paisatge anava vestint-se de primavera i no tenia gana de passar els 15 minuts de descans tancat en la fàbrica, així que vaig decidir canviar-me de club. Tot i que no va ser ben bé així. La història va ser que feia un dia estranyament calorós a principis de març i el meu supervisor italià ens va convidar "amablement" a eixir tots al carrer. I allà em vaig quedar. El club de fumadors està situat en un petit jardí fora de la fàbrica, és una caseta de fusta què al principi jo pensava que era una sauna. Palets amuntonats fan de seients improvisats i put a cendra i fum per totes bandes, tanmateix té un aire encantador. En el club de fumadors la gent conversa, es parla del temps, dels resultats de la Bundesliga i la Lliga italiana amb referències al Barça, es reflexiona sobre la vida, sobre les coses del dia a dia. Es parla de tot menys del treball, és un nirvana cendrós de reflexió. A més em permet practicar l'alemany.

En el club de fumadors hi ha un parell d'italians, les dones de la secció d'embalatge, algun estudiant de pràctiques, un rus, un macedoni de recent incorporació i el Sàtrapa del Just for Men. Aquest ha canviat molt la seua forma de ser, ha canviat el talent prepotent del què feia gala feia un mes i tot degut a un sicilià què fart li va dir en poques paraules que s'estava rifant una hòstia i ves per on ell tenia totes les paperetes. Això t'ho diu un sicilià i et cagues damunt. Ell, el sicilià, diu que no li va dir tal cosa, segons em va dir un dia sopant després del treball, sols li va dir que devia tractar la resta amb un poc més de respecte si volia que algú el respectés.

El club de no fumadors està situat en la cantina de la fàbrica, té dues grans taules blanques amb còmodes seients, una màquina de cafè a 0.35 cèntims la tassa, una màquina expenedora i dues petites neveres.  I un rellotge omnipresent que va assassinant els minuts de pausa. S'estava bé quan feia fred, però amb la fi de l'hivern comença a ser asfixiant. El sostre està format per finestres que absorbeixen els magres rajos solars i que confereixen a la sala l'aspecte d'un hivernacle. També fa la sensació d'estar un hivernacle. I aquesta sala vidriada es degut a una llei federal què obliga a que en tots els llocs de treball es puga veure el cel. Però allí no es parla, forçant els paralelisme amb un hivernacle, l'únic que es fa allí és estar en silenci i fer la fotosíntesi. Mai he entés perquè els fumadors són més sociables, però els fets són així.

Canviant de tema aprofitant la confusió, l'altre dia em vaig veure al bell mig d'una voràgine conversacional entre alemanys, tots eren d'origen alemany, algun era de pares croates però em va servir per adonar-me'n com d'estúpida és la raça humana. Dona igual que hom haja nascut en Berlín, en Madrid o en la Xina Popular, al ramat tots parlen per parlar, sense coneixement i guiats pels seus prejudicis.

I de que parlaven? Deien que en Alemanya cada vegada hi ha més gent estrangera, que per postres no es volen integrar i per integració volen dir que veuen la tele dels seus països d'origen. Jo els comprenc, la tele alemanya oscil·la entre la mediocritat i l'espanyadirectisme i aquest adjectiu vol dir que és una tele buida de contingut, farcida de notícies amables que viuen d'esquena a la realitat, en la què qualsevol estupidesa alemanya sempre tindrà més valor que qualsevol cosa que succeïsca fora de la frontera i que cada vegada que la Merkel du a terme una mesura impopular o insulta algun país europeu, eixe mateix dia  ves per on troben l'enèsima banda neonazi i fan especials i tot. 

Quan parlen d'integració també volen dir que es neguen a fer les coses a la manera alemanya, no lligen el periòdic en alemany, viuen tots junts, parlen en la seua llengua i damunt cometen l'heretgia d'ensenyar-lo als seus fills i això quan no són musulmans i es neguen a convertir-se al catolicisme / protestantisme. Imagineu-se quin panorama més dantesc si ells feren el mateix: viure en Balcón al Mar, llegir el Costa Blanca News, tindre satèl·lit per veure la tele alemanya, comprar en els seus supermercats, contractar els serveis dels seus compatriotes, no parlar valencià i ofendre's si algú el parla...Aquesta situació, si no fos tan real, seria fins i tot graciosa.

Però jo podia estar tranquil, segons ells, em consideraven alemany, jo no sóc cap estranger. Gràcies per la consideració, però Nein, danke, vaig dir, serà un honor però jo ni em considere alemany ni m'identifique en aquestes converses anacròniques. 

Una parella d'aquesta conversa va passar a relatar-nos a continuació el seu viatge a la Normandia. Pluja de crítiques contra els francesos. Què si el clima francès és roin (li diu el mort al degollat), que si en França no pots comprar menjar alemany, que si el pa francès no val res. És a dir, els francesos no han sigut mai sant de la meua devoció i els podrem acusar de moltes coses: de xovinistes, de viscerals, de reduccionistes, de ser francesos. Però criticar el seu menjar? Això es rebalsar la línia i que ho faça un alemany ja em pareix de jutjat de guàrdia. 

Després va vindre la traca final: els francesos, segons aquesta parella, són uns ignorants perquè saben parlar alemany però es neguen. S'haurà vist tanta poca vergonya junta? Què en França es parle francès i no alemany? Fins aquí podíem arribar, que paren el món que jo m'abaixe. I els francesos que s'han cregut? Els permetem aprendre alemany i després es neguen a parlar-lo? Vivim en un món de bojos.

És graciós riure's dels alemanys, però mutatis mutandi en aquest espill es podria veure reflectida la humanitat sencera, cada cop que pretenem creure'ns més diferent, més per damunt de tot, del bé i del mal, més iguals a la resta som. Anem endavant cada vegada més ràpid solament per tornar enrere. I jo callava i apurava la meua copa de cava.