SOBREVIURE AL MISTRAL

Després de 19 hores de viatge el tren va arribar a l'estació de Düsseldorf. A l'exterior feia fred, no tant com a Narbona, però així i tot feia fred. Mentre esperàvem que desembarcaren els cotxes, un grup d'alemanys fumava i comentava les darreres notícies. Un home em va mostrar la portada d'un periòdic amb una fotografia gegant de Gaddaffi mort i cobert de sang. No entenia el titular però la notícia era bastant explícita. Els alemanys debatien al respecte, de tant en tant un d'ells em mirava a mi inquisitòrialment. Jo em limitava a assentir i a dir ja, ja. Però que feia en una estació de tren al bell mig de la Renània? Bé, retrocedim un poc en el temps.

Vam sortir de Xàbia cap al Nord a les 4 del matí, feia un poc de fred però no excessivament (i vist en perspectiva, m'atreviria a dir que feia calor). Arribàrem a Narbona a migdia. A través dels vidres podia veure un paisatge molt similar al de la Marina: pins, palmeres, herba seca, el blau de la mar i el sol refulgint sobre la marjal. El país dels càtars semblava càlid i acollidor, però en baixar del cotxe el vent em colpejava la pell com un cabàs de ganivets que em punxaven per tot arreu, quin fred vaja! Sense cap refugi, allà haguérem d'esperar fins les 14.30 per embarcar el cotxe al tren i esperar tres quarts d'hora més a que un autobús ens arreplegués per dur-nos a l'estació de viatgers. Teòricament tot aquest procés havia de tindre lloc a les 13 h, per a que després diguen de la puntualitat europea. Després de 2 hores esperant al carrer amb el sol lluint però el mistral  intentant assassinar-me amb una hipotèrmia, concloc que Narbona és la ciutat freda en la que mai he estat, tot i que semble il·lògic. 

A punt de morir en qualsevol moment, finalment va arribar l'autobús i ens deixà en l'estació on vaig poder reviure abraçat a una tassa de cafè abrasidor. Per cert que no saben que és un café tallat (bàrbars!) malgrat que la cafeteria  era una barreja entre cafè alfonsí i pati andalús, amb quadres de bous, toreros i el Quixot i pantalles de televisió en les que passaven vídeo-clips de Mecano de l'any de la tarara. Pot ser tingués a veure amb els cartells que hi havia pels carrers, una gitana que deia: Fête des Castagnettes, olé Espagne. O també podria tractar-se tot d'al·lucinacions provocades pel fred.

Continuarà