CASTELLS D'ARENA

 Hui  després de quasi un mes i sense comptar els mesos previs d'estudi,  he acabat les oposicions (per fi!!!). Aquesta és la història de com vivia millor en el pesismisme. Al principi no confiava en aprovar, una part dins de mi fins i tot preferia no fer-ho, tenia por d'acomodar-me en Xàbia, de no ser ja capaç de fugir d'aquí, d'aquesta gàbia daurada com m'agrada anomenar-la últimament. Sense metes ni somnis que complir arribaria un moment, concretament als 40, en que començaria a preguntar-me si la meua vida seria diferent i a resoltes de la meua crisi existencial acabaria per dinamitar tot el meu món futur, intentaria des-fer el camí fet i recomençar-lo, sols per adonar-me que ja serà massa tard. 

Però a mesura que va passant el temps i passes la primera prova, la gent et dona ànims, es creen expectatives al teu voltant i la idea va fent-se més i més atractiva i aleshores comences a construir un petit castell als núvols, un castell de plans de futur. Aquest castell va creixent i fent-se més gran mentre continues passant etapes i vas afegint-li torres, sales, jardins, barbacanes, alguna cambra per a la tortura... i quan menys ho esperes i només queda inaugurar el castell, esclata la bambolla,  ve el vent  i ensorra el castell, enduent-se amb ell, els somnis que havies anat construint. 

Quin és l'ensenyament moral d'aquesta història? Realment no en té, o si, com diria Asterix, no pots vendre la pell del senglar abans d'haver-lo caçat, així que perdonen-me vostés però me'n torne a la meua existència realista. Això és probablement el que he apres Aleshores ha valgut la pena els darrers mesos d'incerteses, de passar-se l'estiu pringant? De moment no vull ni pensar-ho, toca girar la fulla, after all...tomorrow is another day!

I ara què? Ara toca reconstruir el castell de nou sobre la zona zero, al cap i a la fi, aquesta no era la història d'un projecte d'historiador en el món del turisme.