RÉQUIEM PER UN PANDORINO.

Recorde una de les primeres vegades que hem vaig indignar, tindria 5 anys, era estiu i segons l'ordre normal de les coses estava de vacances, però em vaig quedar amb un pas de nas, en ser confinat en una guarderia que oferia servei estival. Podeu imaginar-ho, en una guarderia! però si havia acabat el primer any escolar i ara em forçaven a retrocedir en l'escala social, havia de tornar  amb els pàries de guarderia! El meu estupor era creixent al veurem allí, abandonat, amb unes reixes de color roig que em separaven del meu món, desposseït de les meues propietats. Passejava pel pati mentre intentava esbrinar com escapar d'allà, o en el seu defecte, trobar la fórmula que el temps passés ràpid així que sense adonar-me havia entrat en cèrcol traçat sobre l'arena del pati quan vaig sentir a l'esquena
-eh, tu, baixa't del meu núvol!

Vaig girar la vista i vaig veure un xiquet amb els cabells desfets, assenyalant-me amb el dit, amb gest amenaçador. Si el fet que un estrany t'increpe no és suficientment inquietant, per postres va afegir que es tractava de Son Goku i que havia envaït el seu núvol, que si no recorde mal s'anomenava Kinton (el núvol, no el xiquet esperpèntic). Ara no recorde la meua reacció, però posem que me'n vaig anar alabaix, pensant que en menut psiquiàtric m'havien anat a tancar. I així passava l'estiu entre gent pertorbada i iogurts de pera Clesa. Solament trobava conhort en els pandorinos de dulcesol que portava de casa per esmorzar, representaven d'alguna manera el meu contacte amb el món exterior i tot el que havia deixat.

Hui he recordat aquesta història perquè me n'he adonat que fa temps que no he vist pandorinos en cap lloc i em pregunte si han desaparegut o han deixat de fabricar-se, si hem comés la injustícia de condemnar-los a l'oblit després de tot el que ens han donat o simplement ja no troben lloc en un mercat cada vegada més saturat d'aliments sans, dinàmics i que molen amb simpàtiques i enrotllades mascotes carents de qualsevol personalitat.

Tal vegada ara sols quede en tota la galàxia un petit pandorino amagat, tremolós i trist, esperant ser assaborit i poder reunir-se amb la seua espècie en el cel de productes comestibles. Els pandorinos representen tot allò bò i bell que ha sigut capaç de crear l'ésser humà, concentrat en una esfera farcida de xocolate. Quan definitivament els pandorinos hagen mort i les ments humanes hagen oblidat com ressuscitar-los, desapareixerà el món tal i com el coneguem. La revolució francesa fou el començament del nostre temps, però aquesta extinció serà l'avantsala d'una nova era de destrucció, barbàrie i caos. 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL