DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Després de visitar la Llotja si tornem cap al centre ens trobarem de sorpresa amb la Plaça Redona o Plaça del Clot, que s'amaga per al visitant inexpert entre les façanes dels edificis que la circumval·len. La plaça actual és una construcció del segle XIX però aquest espai ha funcionat com a mercat des dels temps de la conquesta. Si a la Llotja es comerciava amb la seda i altres productes fins, aquí els comerciants venien altres productes més mundans però més necessaris com el peix i la carn. Sortint per la plaça ens trobem amb l'església de Santa Caterina, una de les antigues 10 parròquies de la ciutat medieval i construïda, com no, sobre una antiga mesquita. La construcció de l'església començà l'any 1245 seguint l'estil del gòtic català (caracteritzat entre d'altres per la única nau front a les 3/5 naus d'altres estils gòtics). Un tret diferencial d'aquest edifici (i que sols comparteix amb la catedral)  és la girola que rodeja l'altar,

Hui he visitat junt amb uns amics el monestir de Sant Jeroni de Cotalba, que es troba en terme d'Alfauir, a la comarca de la Safor. Aquest edifici està molt lligat en la seua fundació a la història de Xàbia, ja que al segle XIV s'instal·laren uns frares ermitans pels voltants del Cap de Sant Antoni, ocuparen unes coves que anomenem hui Coves Santes. Amb el pas del temps aquests ermitans decidiren fundar un orde monàstic seguint la regla dels jeronims però aquest monestir no va gaudir de molta sort perquè al poc de temps de ser fundat els pirates l'arrasaren i segrestant els monjos, se'ls endugueren al nord d'Àfrica. El rei Pere, el Cerimoniós aconseguí alliberar-los però els monjos que quedaren (un fins i tot penjà els hàbits) es negaren a tornar a Xàbia i demanaren al duc de Dénia (senyor de Xàbia en aquell temps) que els donarà altres terres, suficientment apartades de la mar. Alfons, el Vell, nét de Jaume, el Just i rebesnét de Jaume I, era el duc de Dénia i sen

Benvinguts a un nou episodi de la comèdia de la meua vida. Hui vos ensenyaré a canviar la roda de la bici en tan sols 12 senzills passos. 1r. Posar la bici cap per avall. Si, sembla una obvietat, però no ho és tant. 2n. Llevar la càmera punxada.  Hem de partir de la premissa que fins que no siga estrictament necessari no tocarem cap peça de la bici, pel que puga passar, així que si la càmera no ix per si mateixa, que unes tisores facen la resta, recordeu "tanto monta, monta tanto" tallar com deslligar.  3:r. Intentar posar la nova càmera sense haver de llevar la roda. 4t.  Rendir-se a l'evidència que és necessari llevar la roda. Ara és quan comença el realment difícil. 5è. Buscar una caixa de ferramentes. Obrir-la. Si solament sou capaços de reconèixer el tornavís ( destornillador ) i la clau anglesa, com m'ha passat a mi, pas de problème,  mai és tard per aprendre res nou. 6è. Utilitzar diverses ferramentes pel sistema d'assaig-errada. Mai perdre l'optimisme

I si un dia despertares i te n’adonares que és l’últim dia de la teua vida? Què has malbaratat una existència en actes que ningú no recordarà i en converses banals que es perden en el vent? I si un dia en alçar-te del llit fores conscient que has nascut amb un comptador i que està arribant a la fi? Què lentament els segons s’estan esgotant i arribant a zero?   I si un dia en vestir-te començares a plantejar-te que cada acte pot ser l’últim? L’última vegada que et poses els pantalons, l’última vegada que passeges per eixe carrer, l’última vegada que sents el piular dels ocells, l’última vegada que veus el sol ponent-se dins la mar, l’última vegada que parles amb eixa persona. La vida és tan plena de moments que poden ser els primers, els de sempre o fins i tot els últims sense saber discernir quin és quin, que mareja de pensar-ho. Però i si fos així? Ens agradaria que l’última vegada que ens posarem els pantalons pel matí començàrem pel camal dret o per l’esquerre? Ens agradaria que l’

Després d'escapar del laberint del Carme s'arriba al carrer Cavallers, via on vivien les famílies més poderoses de la ciutat de València, on es situaven els grans palaus gòtics i dels quals en queden ben pocs. En aquest carrer visqueren algunes famílies com els Centelles i els Vilaragut, (els Montesco i els Capuleto valencians) dues famílies que s'odiaven a mort i que convertiren la ciutat moltes vegades en camp de batalla per a les seues disputes. Enfrontaments que fins i tot es traslladaven a les "colònies" com Sardenya.  Continuant per Cavallers arribem fins les Torres de Quart, construïdes al segle XV per tancar la ciutat per l'oest i situades en el camí de Quart de Poblet i camí reial de Castella. Imiten la forma de les torres del Castel Nuovo de Nàpols, que per aquell temps era un domini dels reis d'Aragó. Sobre les torres encara s'hi poden veure restes de les canonades que reberen durant la Guerra del Francès (1808-1814). Més endavant en

Diuen que a qui no té faena Déu li en dona, aleshores una vesprada que m'avorria vaig decidir recórrer la València medieval, buscant les traces del nostre passat que a molts els agradaria oblidar. La ruta que propose començaria en els Jardins de Vivers on estan amagades les runes de l'antic Palau Reial, on vivien primer els reis i també els virreis (i virreina, Germana de Foix). Continuant pel marge nord del riu ensopeguem en el Convent de la Trinitat, fundat a principis del segle XV, per Maria de Castella, esposa d'Alfons, el Magnànim. Aquest convent està molt lligat a la nostra literatura, puix en fou abadessa Isabel de Villena (una de les escasses escriptores medieval en llengua catalana) i en fou metge Jaume Roig, autor del polèmic  Espill  o  Llibre de les Dones  (obra més citada que llegida com diria Raimon). El convent, d'estil gòtic, està connectat a la ciutat mitjançant el Pont de la Trinitat o Pont dels Catalans, construït per la mateixa època i l'

Un dels últims llibres que he llegit és el de Ray Bradbury, Farenheit 451 . Aquest llibre publicat en 1951 segueix la línia de les distòpies com per exemple  Un món feliç d'Aldous Huxley o 1984 de George Orwell. Aquests autors van viure un període de molta inestabilitat social, econòmica i política. En aquells moments país rere país com si foren les fitxes d'un dominó, anaven caient sota règims totalitaris (Alemanya, Itàlia, Espanya, la URSS i un llarg i trist etcètera). Són aleshores producte d'una ment descontenta amb el món que les envolta. Aquests autors adopten un poc l'actitud del grillat que crida en la plaça del poble i que tot el món ignora. En el país on viu Guy Montag (protagonista del llibre) els bombers no apaguen incendis, sinó que els provoquen. Cremen els llibres perquè llegir està prohibit. Llegir fa pensar i la gent que pensa és infeliç. En el país de Montag tots han de ser feliços a la força. Les cases ja no tenen porxos on la gent s'asseu a

Hi ha matins en els que les coses semblen funcionar perfectament, com una maquinària perfecta,  fins que una peça de l'engranatge es desprèn i es llança tots a rodar. Hi ha matins que desitges amb molta força tindre algun tipus de poder sobre el temps i te'n penedeixes de no tindre'l. Aquest ha sigut un d'eixos matins. Després de sortir de l'institut he agafat el tren fins a Gandia i allà m'he comprat el bitllet de l'autobús. Res estrany, tot com sempre. De fet em sobraven trenta minuts des que havia arribat a l'estació i fins que sortira l'autobús. Així doncs, he esmorzat tranquil·lament i una vegada m'he menjat l'entrepà, he decidit esgotar el temps restant en una cafeteria. Mentre m'incorporava del banc on estava assegut, he sentit una sensació estranya que em recorria tot el cos. Era eixa sensació de que falta alguna cosa, que s'ha oblidat quelcom. Ha sigut l'acció inconscient d'intentar agafar l'invisible el que m