DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Aquests dies estic experimentant el que és ser un ni-ni, ja que a Xàbia s'ha acabat la temporada estival i encara em queda un mes per al davant fins que comence el curs. Continue posant el despertador als matins per costum perquè igual tindria que m'alçara a les huit, a les deu o a les dotze. Per tal de treure-li profit al dia, intente recordar totes les coses que pense a fer quan estic en plena voràgine d'exàmens o mentre treballe a l'estiu. Tantes coses voldria fer quan no puc, i tantes que no vull quan puc. I mentre, m'invente feines. Hui per exemple he decidit acabar una tasca pendent des de juny. En acabar el curs vaig guardar tots els apunts de la carrera dins un baül. Llavors he decidit obrir-lo per ordenar-los i arxivar-los. Òbric el baül i comence a retirar estrats i més estrats de paper. Sembla més aviat un jaciment arqueològic, cada palada porta records que irònicament no recordava. I a cada muntó de paper vaig traient un any de la meua vida fins q

L'agost passat rebíem un nou membre a la família. El temps passa volant i ja fa més d'un mes que va nàixer Guillem. I com en tota família típica valenciana, catòlica més per costum que per convicció, tocava vestir-nos elegantment per anar de bateig. Jo sóc poc amic d'aquestos fastos però especialment no m'abellia assistir a la celebració, últimament he avorrit bodes, comunions, sopars de Nadal i altres per l'estil. A més, estic en contra d'una pràctica en la que el principal protagonista no té ninguna capacitat de decisió i que sols serveix per engreixar la llista de membres de l'Església catòlica, un club al qual ningú sap com ha entrat, i dimonis! qui sap com eixir-se'n! Però de vegades discutir amb la meua família és com discutir amb una pared, pots acabar fent-te molt de mal. Així que el millor es deixar-se portar per la corrent sense que t'arrossegue. No hi havia més remei, agafar el cotxe i cap a Llutxent. Encara que ja havia pres la deter

Aquestos dies s'està celebrant a Xàbia la I Trobada per la Salut i com a voluntari de Creu Roja vaig estar ahir ajudant. Em va tocar estar a l'estand d'Oci i Temps Lliure i la tasca que havíem de fer la meua companya i jo era parlar-los als xiquets de 6è de Primària i xicons de 4t de l'E.S.O de la importància d'invertir el seu temps lliure en activitats productives, adequades i beneficioses per la seua salut. Havíem de preguntar-los a que dedicaven el seu temps lliure i que trobaven que li mancava a Xàbia per al seu temps lliure. I en últim lloc intentar convèncer-los que es feren voluntaris en qualsevol organització per tal de col·laborar en la millora de la societat. Al principi pensava que la tasca seria més senzilla però una de les voluntàries va fer la gràcia de dir-me: "ei, estos podrien ser perfectament alumnes teus a partir de l'any vinent"; molt mal fet perquè ja em vaig bloquejar, no sabia que dir-los, rodejat de xiquets d'11 anys

Sovint trobem a faltar un objecte i el busquem on pensàvem que l'havíem deixat. Normalment en un calaix que és on van a parar totes les coses inclassificables. Llavors obrim el calaix buscant allò que no trobem i amb estupefacció comprovem que no hi és. Multitud de pensaments travessen aleshores les nostres ments molt ràpidament:- si estava aquí? com puc acumular tants trastos? algun dia hauré d'ordenar aquest enrenou!.- Tanquem el calaix i busquem en altres llocs: sota el llit, dins l'armari, a l'altell, i no apareix. Àdhuc considerem buscar-ho en els llocs més estranys i insospitables: sota el matalàs, dins la nevera, al rebost... I arribats a aquest punt experimentem tot un ventall de sensacions. Neguem la pèrdua intentant reconstruir tots els fets que hi han conduït .Però no recuperem allò que hem perdut. A continuació arriba la ira, tractant de responsabilitzar algú de la desaparició, acusant de furt al candidat que tinga més paperetes. Però seguim sense t

Dijous dia 16 tenia la cita de matrícula. Vaig agafar l'Alsa i el viatge prometia ser tranquil: llegiria i tractaria de dormir. Però quan em disposava a començar una becadeta que alleugerara la travessia, l'autobús parà a Dénia. Allà pujaren un grup de xavalets de Madrid pijos i ocuparen tots els seients que tenia al davant, al darrere i al costat fins quedar completament envoltat per ells. I en aqueix moment començava la meua davallada als inferns: començaren a relatar-se en tò alt com havien sigut les seues vacas en Jávea, que si havien anat a Hacienda o a laSiesta, que si havien fet açò o allò. I jo mossegant-me la llengua per no dir-los: espereu que m'ho apunte a la meua llibreta de Coses que no m'interessen gens en absolut. En vaig girar cara la finestra, recolzant al damunt el cap i mentre em preguntava perquè no agafaven els seus cotxes, devia haver-me adormit perquè vaig despertar-me ja deixant enrere el castell de Cullera. Afortunadament els pijos dormien tam

14 de setembre, m'alce prompte i encenc el portàtil. Mentre es carrega l'equip em prepare el desdejuni. M'assec a l'escriptori i prem la icona del Google Chrome. Amb certa impaciència (amb la impaciència que caracteritza la meua relació amb la informàtica) espere a que s'obriga i a que es digne a carregar-se.Busque en la memòria web la pàgina del Màster de Secundària de la Universitat de València. Pel matí anava a estar la resolució d'admesos. I quan per fi entra a la pàgina, la meua expectació es converteix en decepció al contemplar que l'última actualització es corresponia al dia anterior. Bé- pense- tal vegada és massa prompte, els responsables de penjar la resolució deuen haver acabat d'arribar, estaran contant-se que coses havien fet la nit anterior mentre es fan el cafè, després d'esmorzar tal vegada ja estiguen. I així mentre especulava anava desdejunant. A cada cullerada m'anava empassant el disgust. Una hora més tard torne a entrar.