DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

S'acaba l'any. Semblava que no però aquest  llarg any s'acaba. Finalitza aquesta dècada que haurà sigut la més important de la meua vida solament pel fet que fa deu anys estava a l'escola i ara estic acabant un postgrau. Amb tot, d'aquest deu anys, que venen a ser 3650 dies, dalt o baix, el record que més viu tinc en la memòria és el primer dia d'institut i el primer dia de facultat, la resta de records no són capaços d'evocar tant amb tan poc. Però crec que l'últim any és el que més aprés. Amb un poc d'esforç es poden aconseguir coses impossibles, he conegut gent meravellosa, també he descobert que no hi ha res que dure per sempre, fins i tot les coses més, aparentment, sòlides. He aprés com pot funcionar la dinàmica interna d'una població i no m'agrada. He aprés que els somnis están bé per somniar però que de vegades s'ha de ser pragmàtic, sobretot quan està en joc la pròpia supervivència, tot i que també he aprés que les deccissions

Demà s'acaba l'any, el tercer de la crisi i no estem aprenent res, i s'acabarà sense que hagem aprofitat l'oportunitat per canviar. De fet, molts s'han limitat a esperar que passe la tempesta per tornar a especular i guanyar diners ràpids. No siga que no es complisca la màxima aquella que resa que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Perdrem l'oportunitat de canviar un sistema que és nociu amb el medi ambient i que limita els nostres drets socials.  La única solució que han vist molts polítics i altres ments preclares és la de privatitzar i continuar privatitzant. Dubte de l'efectivitat d'aquesta solució, és a dir, la causa del problema no pot ser el remei i és que poc se sent dir que la veritable crisi no és la del capitalisme, sinó del neoliberalisme. Veureu com en la dècada dels anys 70 com a resposta a la intromissió dels EEUU en els afers del Pròxim Orient els països de l'OPEP (el major càrtel econòmic)

Era dissabte i anàrem a visitar el Museu de l’Àfrica Central a Tervuren que es troba en un palau del segle XIX. Originàriament s'exposaven solament coses de les colònies però amb el temps ha ampliat el seu contingut per transformar-se en un museu etnogràfic, artístic i naturalista dedicat al continent africà. Al museu es pot veure des de objectes de tribus congoleses, inclosa una canoa enorme que és la joïa del museu, fins reproduccions d’animals de la sabana i la selva congolesa. També hi ha una nombrosa col·lecció gràfica amb fotografíes del període colonial, de la independencia i de les guerres civils que encara hui en dia assolen la República. Vaig veure antics amics de la carrera com Patrice Lumumba, Joseph Kasavubu i Mobutu Sese Seko.   En definitiva val la pena, a banda de ser el museu més important d'Europa de l'Àfrica, perquè ens va permetre apropar-nos a una visió de Bèlgica diferent a la que ens havíem format en les ciutats famoses. Bèlgica és molt més q

Hui hem participat en la VII Trobada d'Alumnes Mediadors a l'IES Benlliure. L'acte ha començat amb una sèrie d'exposicions sobre les experiències al voltant de l'equip de mediació. Tractaven de jornades que s'havien celebrat en albergs i que permetien als mediadors conèixer-se millor per crear un equip més integrat. Després del descans han continuat les exposicions amb diverses experiències sobre l'acte del dia contra la violència de gènere, un programa de ràdio del grup de mediadors de l'IES Campanar o sobre la pàgina del Facebook del grup de mediadors de l'IES Tirant lo Blanc de Gandia.  En acabar s'han projectat vídeos denunciant el ciber-assatjament o reivindicant l'amistat. Aquests vídeos havien estat realitzats pels propis mediadors. Altres vídeos que parlaven de l'assajament a través de les xarxes socials com el Tuenti o el Facebook i la importància de configurar les opcions de seguretat. A continuació els mediadors s'han org

El dia 7è ens alçarem prompte perquè ens esperava un dia llarg. Abandonarem el palau per no tornar-hi mai més. Agafàrem el cotxe i férem direcció cap a l'est. Arribàrem a La Hulpe, una petita població pròxima a Brussel·les que havia sigut la llar de Régine durant la seua infantesa. En aquesta mena de poble residencial hi veiérem un llac enorme on es troba la primera fàbrica de la Schweppes. No hi tenia res més d'especial però restar-ne allà mirant el paissatge era suficient. Com era prop de migdia buscàrem per prendre un cafè i escapar per una estona d'aquell fred criminal (molt semblant del que estem patint aquests dies) i arribaàrem a una petita cafeteria que vés tu per on, estava regentada per una dona de Canet d'En Berenguer. Havia arribat quan era xiqueta amb els seus pares igual que molts altres valencians que abandonàrem aquella anacrònica i miserable Espanya de Franco. La dona entenia el valencià però era incapaç de parlar-lo, però ens traié unes bones tapes pe

A la classe de hui la professora ens ha explicat que amb la dictadura franquista tota renovació pedagògica va desaparèixer fins els anys 70, moment en el que apareix UNA ALTERNATIVA DEMOCRÀTICA A L'ENSENYAMENT DEL PAÍS VALENCIÀ. Aquest moviment s'inicia cap als anys 1974 i 1976 i es prolonga fins la dècada dels 90. Va tindre tres grans centres actius: Madrid, Barcelona i València. A la nostra ciutat sorgí al voltant de dos focus principals: el Col·legi de Llicenciats de Pedagogia i la Societat El Micalet amb els seus seminaris de pedagogia. Aquest moviment estava format per gent preocupada per canviar la societat i l'escola, democratitzar la primera i innovar en la segona. S'organitzaren en principi en la clandestinitat puix el règim vigilava els seus moviments. Contactarem amb experiències que s'estaven produint a altres indrets d'Europa, especialment a França. Podem considerar que una de les primeres manifestacions d'aquest grup foren les vagues de docent

Un dels temes conflictius que sorgeixen a classe cada vegada que s'engega un debat és la nostra naturalesa professional. És a dir, la majoria de nosaltres ens hem estat formant com a historiadors els darrers cinc anys, sota l'ombra d'uns principis molt arrelats que provenen d'una corrent de pensament crítica. Aquests principis que ens han modelat, sovint entren en contradicció en un àmbit docent distint del qual provenim. Un nou marc que tendeix, no sé per què, a la simplificació de qualsevol qüestió  i que ens força o almenys tracta de forçar-nos a claudicar en certs aspectes. Aleshores, hem de renunciar al caràcter complexe del discurs històric per tal de fer-lo més assequible? Hem de limitar-nos a mostrar una única cara dels processos? És realment necessari simplificar qualsevol coneixement? Al simplificar no estem mutilant i desvirtuant dit coneixement?  Hem de ser educadors i renunciar a ser historiadors? No pot ser incompatible ésser educador i historiador? A aqu

Continue relatant les nostres peripècies pel país dels gals belgues, tot i què un mes i deu dies després la memòria es mostra esquiva a l'hora de recordar els detalls.  Després del sopar del dia anterior i una vetlada amb els nostres amfitrions comunicant-nos amb una sort de francès catalanitzat o viceversa al dia següent férem via a la recerca d'un nou lloc per descobrir. Anvers, a pesar de ser una ciutat petita d'uns 300,000 els antuerpians poden presumir del seu port, el segon amb més tràfic de tota Europa, solament superat pel veí port holandès de Rotterdam.Clar que aquesta situació és fàcilment deduïble quan hom s'aproxima per les autopistes infestades de camions de tot el continent que van i tornen. A l'arribar-hi a Anvers visitarem la catedral, d'estil gòtic,  of course , i pagarem entrada  aussi  però pagava la pena tan sols per delectar-se amb la lluminositat dels quadres de Rubens que hi ha per tot arreu de l'edifici. Quadres i retaule

Hui, a la classe de didàctica de la Història  hem començat un interessant debat sobre la utilitat de la història. A priori com a historiador dir el contrari seria com llençar-se pedres sobre la teulada però alguns entre els que m'incloc no compartim l'opinió de la professora segons la qual hem de relacionar tot el contingut històric que ensenyem amb elements de la nostra realitat per tal de donar als alumnes pautes morals de comportament en societat. Hem de buscar una significació moral a la història, en definitiva. Però és possible? Tots els esdeveniments ocorreguts, totes les cultures i civilitzacions, tot ens ensenya alguna cosa? Què podem aprendre d'Egipte o dels perses? I tanmateix estan presents i no podem ignorar-los. Què podem aprendre de la colonització d'Amèrica? Tal vegada que la destrucció de cultures senceres aporta grans rèdits econòmics, però volem que els nostres fills aprenguen aquestes idees? Llavors ens situem en la posició d'edulcorar el passa

A la classe d'avui hem fet una posada en comú de les reflexions personals de la pel·lícula Diarios de la Calle  completant un poc les reflexions pròpies. En general no hi ha hagut grans divergències entre els companys. Després hem dedicat la classe a estudiar un poc d'història de la innovació. Hem vist el programa de l'Institució Lliure d'Ensenyament (ILE) que sorgeix a finals del segle XIX, en un moment de crisii i regeneració de l'ensenyament tradicional. També l'Escola Nova i la rèplica obrera materialitzada en l'Escola Moderna. És sorprenent veure com d'avançades eren algunes de les propostes, com la secularització dels centres públics, la concepció de l'educació com a dret, la integració dels currícula a partir dels interessos de l'alumne, la visió del professor com a guia en una experiència personal de creixement formatiu i no solament com a font d'informació autoritària, la generalització de l'educació a tots els estrats, l'a

El 5è dia l'invertirem en una passejada per la campanya flamenca, al voltant del, cada dia un poc més, "nostre palau". Sortirem de Wannegem, un petit poble en el que hi ha un molí de vent restaurat per una Associació d'Amics dels Molins de Vent (la Xàbia Viva local, vaja) que té projectes molt interessants. Ens enfilarem cap a Huise. El dia havia trencat cobert, plomís i les petites gotes d'aigua es tornaven cada vegada més abundoses. El paraigües és el millor aliat en aquestes contrades. Tot i que quan el sol sortia del seu captiveri també feia calor. Amb raó diuen que a Bèlgica és possible experimentar totes les estacions de l'any en un sol dia. A Huise vam poder veure una petita església d'estil neoromànic. Férem camí cap a Mullen que encara era un poble més petit i on veiérem una altra església com la del poble veí. En els jardins que envolten les esglésies encara es poden veure cementeris que rodegen els edificis i que gairebé es troben a

Aquest fragment d'El Gatopardo de Lampedusa sobre Sicília il·lustra molt bé el caràcter mediterrani en general i ajuda a entendre als que no hi formen part d'aquest microcosmos aquesta sopor que pareix apoderar-se de tots els que naixem a la vora del Mare Nostrum i que dona com a resultat aquest immobilisme en el que semblem instal·lats des de fa segles. La imatge és de Donnafugata, poble sicilià on transcorre gran part de la novela, si fa no fa, bé podria tractar-se d'una imatge presa en alguna de les nostres cales. En Sicília no importa fer mal o bé, el pecat que nosaltres, els sicilians no perdonem mai és el de fer. Som vells [...] molt vells. Fa al menys vint-i-cinc segles que duem sobre els muscles el pes de magnífiques civilitzacions heterogènies, totes vingudes de fora, ninguna germinada entre nosaltres, ninguna en la que nosaltres hagem entonat. Som blancs [...] com la reina d'Anglaterra; tanmateix des de fa dos mil cinc-cents anys som colònia. No ho dic lamenta

A la classe de hui hem vist la pel·lícula nord americana Diarios de la Calle (Freedom Writers, 2007) del director Richard La Gravenese. Basada en la novela Diarios de la calle (The Freedom Writers Diary: How a Teacher and 150 Teens Used Writing to Change Themselves and the World Around Them, 1999) on l'autora, Erin Gruwell, conta la seua experiència en un institut de Long Beach, California. Amb 23 anys Erin Gruwell es contractada en el Woodrow Wilson High School en la classe d'integració, que tal in com la concep la direcció, és un contenidor on van els estudiants més conflictius. Prompte se n'adona de la realitat social que viuen els seus alumnes: families disfuncionals, familiars i amics morts pel carrer, lluites de bandes,etc i compren que la literatura tal i com es dona no va aportar-los res. Els alumnes s'odien entre ells, uns són afroamericans, d'altres llatinoamericans, asiàtics i arran d'un incident amb una caricatura els parla de l'antisemitisme, d

Caminava ahir pel carrer Sant Bartomeu en direcció cap a la Plaça de l'Església i l'únic que podia escoltar era el soroll de les botes sobre l'empedrat. Feia fred i els carrers estaven foscos. Al passar pel costat per primera vegada en la meua curta vida havia vist les portes tancades. Per les finestres on abans s'escapava la llum sols s'hi podia veure la foscor, la tenebra que des d'ara regna en l'espai buit. Mirant cap a l'interior sols s'hi poden veure fantasmes: els cambrers servint, els músics tocant, la gent parlant, rient, solucionant els problemes del poble des de la barra. Era el centre social del poble, on era difícil entrar i no veure a cap conegut per fer-se el cafenet o la cerveseta. Amics i enemics eren perfectes companys de taula. Grans projectes s'hi encetaven i altres morien. Els desinformats podien acudir per escoltar l'última noticia que recorria tots els carrers estrets. Però demà les llums es tornaran a engegar i els fant

Bé, hui després d'una setmana de dubtes, cavil·lacions, de que fer, d'on anar, després de tot aquest menjar-se el cap m'he matriculat de les pràctiques. Encara que m'indigna que no puga fer-les a Xàbia, que hi podem fer? tocarà resignar-se. M'he triat un institut aqui a la cap i casal,  l'Escola d'Artesans, que és troba a l'Avinguda del Regne, no molt lluny de l'Escola de Magisteri. La meua primera opció era el Lluís Vives, d'enfront de l'estació del Nord, però algú se m'ha adelantat. Espere que almenys em toque un tutor amb il·lusió pel seu treball, amb ganes d'innovar i de fer coses noves. Altrament em tocarà resignar-me igualment. Però bé, ja he buscat al google maps la ruta que faré i tot. En un altre ordre de coses, demà toca exposar al meu grup un treball sobre la identitat personal a l'adolescència, a la classe d'Aprenentatge i Desenvolupament. Som historiadors, no sabem res de psicologia i en som conscients però dessi

L'elecció del model de professor ha de ser una opció conscient, no alienada ja que condicionara la pràctica educativa i investigadora. L'elecció s'ha de fer en torn a un model flexible, conscient de les contradiccions. Tenint en compte aquesta idea, Quin model docent vull ser? M'agradaria seguir un model docent crític amb el sistema, que oferisca als seus alumnes un coneixement obert, no academicista i subjecte a relectures i reinterpretacions. Un professor que prepare el seu alumnat per adquirir habilitats socials necessàries per sobreviure al món exterior. Vull ensenyar-los a estimar la història i sobretot la història pròpia, oferir-los una visió plural d'aquesta, no determinista ni finalista. No m'agradaria ser el model de professor que es limita a llegir en classe un llibre de text, que presenta dogmes i els consolida a través d'activitats de fixació i avaluació caduques. Un docent que no subestime els seus alumnes proporcionant un coneixement super

A la classe de hui hem tractat sobre tot els principals models docents que hi ha i com aquestos influeixen sobre els continguts, la manera de dur la classe, etc.. A partir de la lectura del text de Wilfred Carr Cambio educativo y desarrollo profesional la professora ens demana que fem una dinàmica de grup en la que responguem les següents qüestions: 1. Amb quin professor treballaríem més a gust? Treballaríem millor amb Mary Jones per la seua perspectiva crítica respecte al fet social, per la seua anàlisi integral que va fins l'arrel del problema. Posa de manifest que el sistema educatiu és el reflex dels valors de la societat en la que està inserit l'esmentat sistema i considerem que és un punt de partida molt interessant i a la vegada important. 2. Indicar avantatges i desavantatges de cada model. Pel que fà al model racional-tècnic representat per John Smith concloem que com a desavantatge el seu sistema és molt rígid, sòls té en compte els resultats i no el procés d

El 4t dia de ruta decidirem visitar una de les ciutats més boniques que he conegut fins al moment. Gent fou l'antiga capital medieval de Flandes i una de les corts més riques i cultes de l'Europa baixmedieval. I aquest passat encara es nota passejant pels seus carrers, en el refinament de les façanes dels seus edificis, en les places amb encant que et pots trobar al girar una cantonada. A l'igual que Bruges , la ciutat està travessada de canals (hi conflueixen el riu Leie i l'Escalda), però mentre que a la primera el turisme l'ha condemnada a un somni profund, la ciutat de Gent transpira vitalitat en tots els seus carrers i està menys massificada de turistes.  Una de les vies més importants de la ciutat és el Carrer de Catalunya (la Catalonië Straat) que conecta tres dels edificis més importants de la ciutat: la catedral de Sant Bavó, l'esglèsia de Sant Nicolau i l'esglèsia de Sant Miquel així com també el castell d'Eduard el Diable, una estatu

Després de dues setmanes masteritzades anar a classe comença a esgotar, per primera vegada sent el que és estudiar allò que no t'agrada. Totes les classes són participatives però, com vas a participar quan no t'interessa la temàtica de l'assignatura? Ara mateix el màster és un conjunt de conceptes que no hi ha per on agafar que s'amunteguen i distribueixen entre la memòria a llarg termini i la memòria a curt termini, o millor dit, en el llenguatge simplificador que ens fan servir, MLP i MCP. Si, després de mil anys, la nostra llengua s'ha reduït, en mans de psicòlegs mancats d'ànima, a un conjunt de sigles que hom difícilment podria reconèixer si se les trobara pel carrer. Però una de les coses que menys m'agrada de la majoria de docents del curs és que tenen una concepció maniqueísta del món, és a dir, per a ells la realitat es composa de dos principis oposats SI i NO i no hi ha terme mig ni discussió que valga. Clar, després de cinc anys en una carrera on

El sistema escolar, tal i com està dissenyat a dia de hui, està pensat per crear bons ciutadans. Però alerta! no la bondat que tots penseu. El concepte de bondat referit, en aquest cas a l'obediència i respecte cecs per les institucions de l'estat. Quan apareix l'estat-nació va trobar ràpidament en les estructures educatives un immillorable aliat per modelar els seus ciutadans a imatge i semblança del seu ideal. Des d'aleshores es crearen els curricula per tal que tots els alumnes estudiaren el mateix: unes quantes nocions d'escriptura i càlcul i molt de patriotisme banal. Aquesta és el millor mecanisme per a la legitimació de l'estat, donar forma a  una massa que repetisca els seus postulats sense qüestionar-los. Lògicament, els avanços científics-tècnics del segle XIX i l'aparició de la societat de classes (des del meu punt de vista, inexistent) obligaren a l'ampliació de les matèries escolars. Però la corrent de fons continua sent la mateixa, com si v

Després d'una setmana de masterització, aquest és el balanç general: -hem de ser innovadors i no persistir en els antiquats mètodes d'ensenyament. -hem de partir del que es coneix prèviament abans d'introduir nous coneixements i qüestionar els preexistents per fixar els nous. -tot el que hem aprés d'història a la carrera no ens serveix, pràcticament amb el que sabíem a 2n de Batxillerat teníem bastant i suficient. -hem de tenir en compte la trajectòria personal de cada alumne. -hem d'intentar dur a terme un tractament personalitzat. -un xiquet de menys de 2'5 anys, un autista i un ximpanzé tenen igual nivell mental, la diferència és que la ment del xiquet evoluciona i la dels altres dos no. Comparar un xiquet autista amb altres primats com orangutans em sembla ofensiu però els psicòlegs són així de cruels. -ningun xiquet vol estudiar ni anar a classe, per tant dir que el fracàs escolar va unit a les ganes d'estudiar no és vinculant. -nosaltres i els pares so