diumenge, 11 de febrer de 2018

APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (I) PESOS I MESURES


Fa uns anys vaig escriure un llistat de paraules que venien de l'àrab, he decidit recuperar-lo i unir-lo a la filosofia que hi havia darrere de la série Aprendre àrab sense eixir de casa en què em centrava sols en la toponímia. L'àrab és la llengua que més ha nodrit el valencià de manlleus, no en va parlem de quasi un mil·lenni de presència musulmana al Xarq al-Àndalus, tanmateix moltes paraules fan referència a l'agricultura, a la mar, a l'artesania, a activitats que estan desapareguent i amb elles, morint aquestes paraules. Per això intente que continuen amb vida, per a no esborrar un moment tan important de la nostra història.

En esta entrada el fil conductor és el de les unitats de pesos i mesures.

Alfarràs: Càlcul aproximat que es fa a ull o també una destrucció de moltes coses (ho deixaren tot fet un alfarràs). També hi ha el verb alfarrassar, calcular a ull, i alfarrassador és qui calcula a ull o pronostica. Prové de l'àrab haras (حرص): controlar. 

Almud: Unitat de mesura equivalent a quatre litres. En la pronúncia popular armut. De l'arab al-mad (المد), capacitat, extensió. És una mesura que ha caigut en desús i es conserva en algunes expressions com "mig armut i quatre onces" o "ser un cap de mig armut" per a dir que algú és ximple. Una paraula que se'n deriva és almodí que definia una unitat de mesura i també un impost sobre els cereals. Per extensió definí l'edifici on es guardava el gra que és el sentit que conserva en l'actualitat en els homònims de València i Xàtiva.

Arrova: Unitat de pes que equival a la quarta part d'un quintar i que oscil·la cap al voltant dels 12.800 quilograms. Depenent del territori, hi pot tindre altres equivalències. Prové de l'àrab ar-ruba' (اَلرُّبْع), la quarta part, de arba (أربعة), quatre. En la documentació antiga apareixia @, per això ho traduiren per arrova, encara que és un calc de l'anglés que feia servir l'abreviatura per la preposició at

Calibre: Diametre interior d'un cilindre o mesura d'alguns productes agrícoles. Prové de l'àrab qalib (قالب) i significa motle. Els àrabs prengueren el mot del persa kaleb amb el mateix significat. Sembla que la segona part (leb) és una deformació d'una arrel indoeuropea -ped d'on ve el nostre mot peu i tots els derivats del grec podi com podòmetre, podologia, trípode, etc. A nosaltres probablement ens arriba a través de l'italià, perquè com veurem més avall,qalib ha donat una altra paraula en valencià de forma diferent.

Cafís: Antiga mesura de pes que a principis del segle XX encara estava en ús. Equival a dotze barcelles (una barcella = 17 litres). L'expressió "a cafissos" encara s'utilitza com a equivalent de "en gran quantitat". De l'àrab qafiz (قفيز), una unitat de valor que depén de la regió. En Malta, en Sicília, en Calàbria i en Marsella encara s'empra el caffiso/caffise com a mesura per a l'oli.

Faneca / fanecada: unitat de mesura que equival a huit almuds o a la dotzena part d'una hectàrea. Fanecada se'n deriva de faneca, que és aproximadament la proporció de terra en què es pot sembrar una faneca en una jornada. Al seu torn faneca prové de l'àrab (فنق) faniqa terme derivat del faniq una bossa que s'emprava per a guardar-hi grans.

Gàlib: grossària en proporció a un motlle determinat. S'emprava per a elaborar patrons en la construcció d'embarcacions i modernament s'empra com a perfil màxim que pot tindre un vehicle pel que fa a la seua alçària o amplària a l'hora de passar per una via determinada, els senyals de control de gàlib. Prové de la mateixa paraula qalib (قالب) que hem vist en calibre amb què forma un doblet. 

Quintar: Unitat de pes que equival a quatre arroves. Prové de l'àrab qantar (قِنْطَار), pes de cent unitats. L'àrab prengué el mot del llatí centenarium. Per tant quintar i centenari són formen un doblet. En algunes llengües europees apareix com a kantar o qantar. 

Tafulla: Unitat de superfície que equival a la sisena part d'una fanecada. Encara en ús a la zona del Vinalopó i l'horta d'Elx, a la resta del domini lingüístic apareix en la toponímia, per exemple al Vendrell hi ha el poble d'Altafulla. Prové de l'àrab andalusí tahwila, porció de terra però no he trobat cap mot similar en l'àrab modern però la incloc perquè em pareix una paraula bonica. 

dimecres, 10 de gener de 2018

DIARI D'UN AUTOMOBILISTA

Isc de casa quan el sol encara no està fora, amb temperatures que s'esvaren cap als 0 graus i pel carrer únicament es veuen senyors nòrdics amb pantalons curts passejant gossets. M'enfile per la costera de Pedramala, un Gòlgota ple de grues que alcen xalets de luxe, arrapant-se al vessant de la muntanya. Cap dia falla, sempre acabe d'algun camió, no importa quin, sempre hi ha camions des del revifament de la construcció, siguen de materials, de contenidors o grues excavadores. S'albiren els primers rajos per la mar però encara amb els fars encesos, fem la imatge d'una Santa Companya escalant el mont Olimp. Arribe al cim i allà avall queda el port de Moraira, amb les seues cases escampant-se per tot arreu com si la mateixa rada no pogués ja contindre tanta efervescència urbanística. En eixe moment cal prendre una decisió com en eixes novel·letes juvenils de Elige tu propia aventura.

a) Elegisc la N-332. Va, hem vingut a jugar. Descendisc per Benimarco cap a Teulada, el polígon, la Femine, eixe club que no era un club, que era un hotel amb encant però que està tancant i l'última notícia és que volien convertir-lo en una clínica de salut però ja no s'ha sabut res més. M'endinse en la Garganta, un estret canó del riu Gorgos que comunica el sud de la comarca amb Gata.  Un club abandonat i en el pàrquing, una butaca vella i foradada on sol haver-hi una xica fent el negoci. La pedrera ja en terme de Dénia. Sempre em fa pensar què passarà el dia que s'esbolegen tota la muntanya traent pedra. Tendes d'estàtues de jardí i ceràmica: gerros, gerres, àmfores, plats de porcellana, déus olímpics. El club Casablanca i en girar la corba ja observe el pont de Gata que vol ser un aqüeducte romà. Per si aquesta estreta carretera infestada de corbes no fóra prou difícil de passar, la casualitat va voler que la pillara en obres i que la tancaren a trams per a empolar-la.

Travesse Gata amb tensió, sempre hi ha gent kamikaze que passa sense mirar-hi o creua per on no ha de fer-ho. La nau de Danone, que ja no existeix. Més tendes de ceràmica i estàtues de jardí. El Quijote, un altre clàssic comarcal que ara es ven com a cabaret, que és més elegant. Un altre club sense nom i abandonat, els seus murs coberts de grafitis. Un supermercat anglés. Les Ventes de Pedreguer sempre en constant reconversió. Del club la Sirena a l'alta cuina, la gentrificació. El Pinar. Ondara i el seu centre comercial avançant per l'esquerra a la soliplatgista política econòmica de Dénia. El Verger i més clubs, la Trocha i el Bassot. Allà lluny va quedant el Montgó i als seus peus el castell de Dénia i travesse el riu Molinell, la frontera imposada.

Ara comencen les paradetes de taronges a vora carretera, carregades de carburants i amb l'estanquera onejant. Una cadira en cada caminal, sempre ocupades per xiques de totes les nacionalitats. Canyars que esdevenen habitacions d'un bordell improvisat i finalment Oliva. En Oliva el temps s'alenteix. Tal vegada pels seus abundants semàfors, tal vegada perquè fins i tot quan els semàfors estan en verd, el trànsit no avança, car sempre hi ha un cotxe que vol desviar-se pels carrers laterals. I per fi abandone Oliva i ja no recorde ni quan vaig entrar, sóc la senyora del Titanic. I en aquest punt, en arribar al Viva España i la seua paella gegant, que no és la paella de Monleó, torne enrere, de nou a Pedramala i elegisc l'opció b.

b) Elegisc autopista. Baixe lliscant entre terrasses de vinyes i ametlers. Deixe a un costat l'estació de tren i avance fins a Benissa. El polígon i de seguida l'entrada al peatge. Passen de nou les tendes d'estàtues, els bordells, els polígons però ara com si algú hagués premut el botó ff del vídeo. Això sí, sempre hi ha algun tram tallat i millor no parlar de la qualitat de l'asfalt, que pareix que el cotxe vaja a desmuntar-se peça a peça. I torne al peatge, darrere queda Oliva amb els seus semàfors i el castell de Santa Anna mirant-s'ho tot des de dalt.  La discoteca Hexágono, també abandonada. Eixa conurbació urbana que formen l'Alqueria, Palmera i Bellreguard i tornen els semàfors i el trànsit dens. Les façanes negres a força de maquillar-se amb el fum dels cotxes. Bote de poble en poble sense adonar-me'n, amb fites discretes, ara un cartell, ara una séquia que marca la separació i en passar l'últim semàfor, queda la via oberta cap a Gandia.

Però tot no acaba aquí. Primer la redona que ha de comunicar Gandia amb el nou hospital i els seus polígons, sempre en obres, mai acabada, com si l'hagués dissenyat Gaudí. Després, cap a la carretera del Real i si òbric la finestra, puc sentir l'olor de magdalenes de la fàbrica de Dulcesol. A la dreta, Benipeixcar. Encara s'hi veu la creu de terme plantada en mig d'una rodona i absorbida pel creixement urbà insaciable de la capital de la Safor. I per fi, Germanies, destinació final del viatge. Encara queda una última prova, trobar estacionament però quan ho aconseguisc, ja puc dir que he arribat.

Unes hores més tard em toca desfer el camí cap al sud i reprendre'l al sendemà i a l'altre i així durant un mes. A mi, que no m'agradava conduir.

dimarts, 2 de gener de 2018

LLIBRES DEL 2017

La llista de llibres que vaig llegir en 2017.

1. Breu història d'Al-Àndalus [Breve historia de al-Ándalus, 2013] de l'escriptora Ana Martos. És una senzilla aproximació a la història de l'Al-Àndalus però tan senzilla que no paga la pena i més quan gran part del contingut són anècdotes històriques del regne d'Astúries o de Lleó. És una història expositiva, on l'anècdota prima per damunt de l'explicació, com en les cròniques del segle XIX.

2. Un sac d'ossos [Bag of bones, 1998] de l'escriptor nord-americà Stephen King (1949). Un escriptor vidu se'n va a viure a una casa  en el llac que en el passat estigué habitada per una família afroamericana de trist final. L'escriptor acaba atrapat en l'atmosfera asfixiant dels pobles menuts i les seues lleis consuetudinàries, especialment les que fan referència als crims comunals. El més graciós de King és que les seues novel·les de terror acaben tenint una explicació molt racional que acaba eclipsada pel festí de vísceres i sang que prefereix mostrar el cine. De tots els llibres de Stephen King que he llegit és el que més m'ha agradat, encara que sense contar la seua autobiografia, me n'he llegit 4.

3. Musashi [宮本武蔵, 1935]. De l'escriptor japonés Eiji Yoshikawa (1892-1962). Desenllaç d'aquesta epopeia basada en les aventures d'un samurái en l'època Tokugawa (segle XVII). L'autor va concebir la novel·la com un tot subdividit en set llibres. Aquí es comercialitza en tres però la versió que tenia jo, estava dividida en cinc. El fet de no haver-lo llegit seguit (recorde haver començat el primer llibre en el Perú i ja ha plogut, bé, aquí perquè allà no plovia ni volent) m'ha dificultat seguir les trames d'alguns personatges per tant caldrà tornar-lo a llegir en el futur.

4. En L'últim jueu [The last jew, 1999] de l'escriptor estatunidenc Noah Gordon (1926), trobem a Yonah Toledano,  un  que després del decret dels Reis Catòlics i perdre la seua família, es veu obligat a dur una existència errant pels distints regnes de la península a la cerca d'un futur i del seu germà menut. És el típic best-seller històric sobre un personatge que viu moltes peripècies i igual és un mestre orfebre, que un picapedrer, que un cirurgià, que canta, balla i munta el número. A pesar d'això, de què parega que li tinc mania al gènere, m'havien agradat altres novel·les de Gordon com El Metge o Chamán però aquesta en concret, no m'ha acabat de convéncer, vol contar massa coses, els personatges a penes arriben a tindre un parell de frases i desapareixen i la fórmula la trobe ja massa gastada. Tot i això el principi és prometedor, el problema és que a mesura que van passant les pàgines, va desunflant-se fins a arribar a un final que deixa indiferent.

5. La civilització de l'Occident Medieval [La civilisation de l'Occident médiéval, 1997]  La pobra edat mitjana sempre havia estat entre dues aigües, una etapa fosca i bàrbara, culturalment estèril i dominada pel fanatisme religiós front a una edat idíl·lica i romàntica poblada de dracs i unicorns. Llavors aparegué el medievalista francés Jacques Le Goff (1924-20014) i intentà donar-li una imatge més justa, complint la idea romana del in media res. Així ens la presenta com una etapa molt heterogènia i dinàmica allunyada de la imatge tradicional perquè, per a ser justos, moltes etiquetes negatives que atribuïm a l'Edat Mitjana són del període modern. Le Goff és un dels imprescindibles per a endinsar-se en l'estudi de l'Edat Mitjana europea.

6. En La Barraca (1898), Vicente Blasco Ibáñez (1867-1929) va plasmar un relat punyent sobre la competència brutal que s'estableix en el camp valencià en introduir-se capitalisme agrícola. L'odi cerval que s'estableix entre una comunitat de llauradors i una família nouvinguda, esquirol sense saber-ho, per haver desbaratat la pressió sobre el senyoret local és el nucli central d'aquesta novel·la on els personatges són molt crus. Aquest salvatgisme que apareix en altres novel·les com Canyes i fang no cal prendre'l al peu de la lletra perquè Blasco Ibáñez no deixa de ser un animal urbà que contempla l'horta circumdant amb una barreja de fascinació i temor per un món que és tan a prop i al mateix temps, tan lluny.

7. El castell de Llyr [The castle of Llyr, 1966] és la tercera novel·la de les Cròniques de Pridayn de l'escriptor nord-americà Lloyd Alexander (1924-2007) sobre Taran i els seus amics en el màgic regne de Gal·les Pridayn. Són novel·les breus i divertides, no tenen grans pretensions i per això no es fan pesades i els seus personatges són molt complexos malgrat que en principi puguen semblar el contrari. Aquesta en concret i la primera foren adaptades per la Disney en una pel·lícula (The black cauldron, 1985) que no tingué gaire èxit, massa fosca per als xiquets i una fantasia medieval en plena dècada dels futurístics huitanta, època en què la companyia anava de capa caiguda.

8. Les tribulacions d'un xinés en Xina [Les tribulations d'un chinois en Chine, 1879]. El novel·lista francés Jules Verne (1828-1905) va ser conegut per les seues obres sobre viatges prodigiosos, futurs utòpics i una confiança cega en el progrés tècnic de la humanitat. Doncs bé, res de tot això trobarem aquí. No és de les grans obres de l'escriptor però això no li resta mèrits. Podríem definir-la com una comèdia d'embolics. Un comerciant xinés perd tota la seua fortuna i decideix fer-se un segur de vida a nom de la seua promesa i després suïcidar-se. Com que llevar-se la vida no és emocionant, li demana a un amic que l'assassine però sense que l'avise prèviament, per allò de no llevar-li emoció a l'acte. L'amic no es veu capaç de fer-ho i pren la decisió de desaparéixer de moment. En això el protagonista descobreix que en realitat continua sent ric i recupera de sobte les ganes de viure. El problema és que no sap on es troba el seu amic i la seua vida corre perill. Així comença un periple per la Xina del protagonista i dos agents de la companyia de segurs a la recerca de l'assassí. En plena era de l'imperialisme, tenim una novel·la divertida però que no deixa de mostrar-se condescendent amb els xinesos, té ecos de la novel·la romàntica amb paisatges exòtics i personatges dominats per les seues passions, els xinesos, enfront de la racionalitat amb què actuen els occidentals, els agents de la companyia de segurs, perquè al cap i a la fi és una novel·la però també és propaganda.


9. Història de la decadència i caiguda de l'imperi romà. Invasions dels bàrbars i revolucions dels perses. Naixement de l'Islam. [The history of the decline and fall of the Roman empire, 1776] En aquesta tercera part de la seua magna obra, l'escriptor anglés Edward Gibbon (1737-1794) aborda els esdeveniments compresos entre els segles V i VIII. Pot cridar l'atenció aquesta cronologia perquè en l'escola tots recordem com l'imperi romà va caure l'any 476, és a dir, en el segle V i que de llavors ençà comença l'edat mitjana. Però això és perquè som etnocentristes en tot i ignorem l'imperi romà d'Orient o imperi Bizantí. Enfront de les tesis tradicionals que responsabilitzaven els bàrbars de la caiguda de Roma, Gibbon incideix en les causes internes, la feblesa de l'imperi que ell atribueix a la decadència dels costums i al cristianisme. Aquesta novel·la fou llavors polèmica per les seues tesis per responsabilitzar el cristianisme. Des de la perspectiva actual i com a historiador, el principal problema de l'obra és que no deixa de ser una recopilació de fets amb una anàlisi molt pobra i que no té en compte factors com els econòmics o els socials, però tampoc podem ser molt durs amb Gibbon, ja que en aquell temps la història com a ciència encara no havia vist la llum.

10. El petit Nicolàs [Le petit Nicolas, 1960], de l'escriptor i dibuixant francés René Gosciny (1926-1977), és el germà menys conegut d'Astèrix i de Lucky Luke. Nicolàs és el protagonista d'una sèrie de novel·les molt gracioses que tracten la vida d'un xiquet estudiant francés en els anys 50. Són historietes molt entretingudes per a passar una vesprada.

11. Sulin, el del cavall blanc [The pale horseman, 2005]. Segona part de la saga L'últim regne, víkings, saxons i normands del periodista anglés Bernard Cornwell (1944). Aquestes novel·les històriques estan ambientades en l'època de l'Heptarquia anglosaxona (segle IX) moment en què l'illa de Gran Bretanya estava dividida entre angles i danesos que lluitaven entre si per a fer seu el control del territori. M'agraden molt, són amenes de llegir, no van carregades de dates històriques ni el protagonista és un personatge insofrible que protagonitza tots els esdeveniments històrics i ho fa tot a la perfecció. Molt recomanable.

12 Història de l'Alemany [A history of German] del lingüista nord-americà Joseph Salmons. En el pròleg promet fer una història de l'alemany assequible a un públic no especialitzat en lingüística, és fàcil perdre's en moltes parts per les explicacions tècniques que hi fa però resulta interessant per a conéixer com evolucionen les llengües. Com diu el títol és una història de la llengua alemanya.

13 Aigua en cistella [1999de l'escriptora de la Nucia, Carme Miquel (1945). El nom ve de la dita "amor d'amo, aigua en cistella" és a dir, una cosa que és poc ferma. La història comença amb uns joves que visiten Isabel, la protagonista, en un hospital psiquiàtric i després fa un salt a la València de la postguerra per a explicar-nos perquè Isabel ha acabat en eixe lloc. És una novel·la bonica encara que té parts molt crues.

14 La gallina cega [1971de l'escriptor valencià Max Aub (1903-1972) és el relat de les impressions que li causaren l'Espanya franquista. Exiliat des de la guerra, va tornar en els anys 60 per a documentar-se a fi d'escriure sobre el cineasta Luís Buñuel. Però l'Espanya que troba, la del desarrollisme tecnócrata no s'assembla en res a la que havia abandonat i això alimenta la seua decepció envers els seus compatriotes, no en va, el temps continua avant malgrat que hom no hi estiga present. Em crea sentiments trobats perquè per una banda, no deixa de ser un senyor que pontifica des de la comoditat de la seua llar a milers de quilòmetres de distància sobre una societat abandonada per les democràcies occidentals però per l'altra, mostra un relat realista sobre aquella Espanya franquista que els mitjans de comunicació idealitzen i ens pinten de color de rosa.

15. En Vent d Cabylia. Històries de la Història dels Valencians (2015) l'historiador Vicent Baydal (1979) ens ofereix un collage de xicotetes històries poc conegudes. Una de les que més em cridà l'atenció és la de les versions pornogràfiques de Don Juan Tenorio que corrien pel segle XIX. Els fanfics no són sols cosa d'adolescents millennials. Crec que la gran aportació que està fent Baydal és la divulgació històrica, apropar el que s'estudia des de l'àmbit científic a la societat, assignatura pendent en molts historiadors que viuen tancats en l'acadèmia i que han deixat aquesta funció a la premsa groga, amb els resultats que vegem cada dia.

16 Orgull i prejudici [Pride and prejudice, 1813]. A primera vista l'obra de la novel·lista anglesa Jane Austen (1775-1817)  em semblava buida i superficial però rascant eixa crosta d'aristocràcia britànica tenim una novel·la molt crítica amb la seua societat i molt feminista també perquè ser escriptora a principis del segle XIX era un acte revolucionari i perquè les protagonistes absolutes són les dones. Els homes són un ornament que serveix com a leit motiv de la trama i poc més i ens deixa un punt de vista femení que no abunda en l'època. La novel·la tracta sobre els malentesos que envolten l'obsessió de la família Benett per trobar esposos a les seues filles i arreglar uns casaments beneficiosos per a la seua família.

17 El retorn del Cató [El regreso del Catón, 2015]. El clixé, "segones parts no són bones" es compleix en la continuació de L'últim Cató (2001) de l'escriptora alacantina Matilde Asensi (1962). Com quan coneixes una persona, et cau bé, no la veus en un temps, la idealitzes i quan la tornes a veure, dius: quina gentola. El mateix passa aquí. Que la protagonista no desaparega en les deu primeres pàgines ja és una errada però la manera com el ritme decau a la meitat del llibre és una tortura. Per a no avançar res de la trama em deixe per comentar una mort del final que no aporta res a la història. Finalment, quants descendents secrets de Jesucrist més estem disposats a suportar? Fa uns anys tingué la seua gràcia, tots vam riure i ja, però continuar amb eixos girs resulta tautològic.

18 En Espigolant pel rostoll morisc (1980el periodista benissenc Bernat Capó (1928-2017) ens proposa un interessant viatge a peu des de la seua Benissa natal a través de les muntanyes per la Marina morisca i bandolera, eixa que pareix que haja quedat al marge del present. Una bona novel·la per endinsar-se a l'interior del nostre país.

19 L'any del diluvi [El año del diluvio, 1992del barceloní Eduardo Mendoza (1943) és la història d'una monja que intenta salvar un hospital i al mateix temps, redimir un playboy de comarques a través de l'amor. Una bona història per a passar eixes vesprades eternes d'estiu.

20 Calp en la història del poble valencià (2009) l'historiador calpí Francesc Monjo fa un breu repàs a la història de Calp i la mostra en paral·lel als esdeveniments que passaven en la resta del País Valencià.

21 Orientalisme (1978). Enguany he decidit trencar una vella norma, la de llegir els llibres una sola vegada. Imbuït d'aquest esperit revisionista, he decidit tornar-me a llegir aquest assaig del filòsof palestí Edward Saïd (1935-2003). El llibre és clau per a entendre de quina manera s'ha relacionat Occident amb Orient i com el primer ha anat construint una imatge del segon que té poc a veure amb la realitat. Un imprescindible per a entendre millor el nostre temps actual.

22 Narracions valencianes és un conjunt de relats breus escrits en valencià per Blasco Ibáñez. No són la seua obra mestra però són una curiositat literària. S'hi poden veure alguns dels temes que seran recurrents en l'obra de l'escriptor: la ciutat de València i l'horta.

23. Aire Negre [Aire Negro, 2000és una història de terror psicològic de l'escriptor gallec Agustín Fernández Paz (1947-2016) en què la interna d'un hospital psiquiàtric ha de sotmetre's a una teràpia regressiva per a descobrir quin esdeveniment va desencadenar la seua bogeria. És una novel·la orientada per a jóvens que no està protagonitzada per relacions amoroses tòxiques sols per això té un gran valor.

24 Cora. Amandine Lucile Dupin (1804-1876) fou una escriptora francesa de principis del segle XIX que hagué de signar amb el nom masculí de George Sand per a poder publicar. En aquesta novel·la breu va criticar durament els postulats de la novel·la romàntica, ridiculitzant els arravats amorosos dels seus personatges. Cora és la història d'un amor impossible que sols està en la imaginació del seu protagonista mentre que la realitat és prou diferent però en un magistral trompe-l'oeil literari, això no ho descobrim fins al final.

25 Identitats qüestionades. Coexistència i conflictes interreligiosos en la Mediterrània (segles XIV-XVIII). El concepte d'identitat és l'eix vertebrador d'aquest conjunt d'assajos de diversos autors. Existeix la identitat en un context prenacionalista? Com es veien a sí mateixa les distintes minories que poblaven l'Europa moderna? Són algunes de les qüestions que intenten trobar resposta a través de l'exemple dels moriscos, dels jueus, dels pirates renegats o dels cristians que poblaven terres musulmanes. El més interessant per a mi versa sobre els moriscos valencians que acabaren en Itàlia. Desconeixia l'abast de la seua existència i seria molt interessant estudiar la seua evolució posterior.

26 Relat d'un nàufrag [Relato de un náufrago, 1970és una investigació periodística que va fer Gabriel Garcia Márquez (1927-2014) sobre un nàufrag colombià i que després decidí publicar en forma de relat novel·lat. La història va tindre polèmica en el seu temps perquè es van descobrir pràctiques contrabandistes fetes per la marina colombiana. Un llibre per a reconciliar-se amb el periodisme, penseu que si fóra hui es titularia: El relato viral de un náufrago que incendia las redes, estaria ple de memes i acabaria amb un alegat final contra Veneçuela.

27 Temps de silenci [Tiempo de silencio, 1962de Luis Martín Santos (1924-1964) és una colpidora imatge de la vida en el Madrid franquista. Lluny del relat dolç que s'ha apoderat dels mitjans de comunicació, Madrid era una gran ciutat que absorbia població de la resta de l'estat i que s'hi instal·lava en barris xabolistes de condicions infrahumanes. A finals del 40 un jove científic acudeix a un d'aquests barris per a comprar ratolins amb els quals poder experimentar una teràpia contra el càncer. Així entra en contacte amb la duresa de les condicions de vida d'aquestes famílies.

28 Una ombra fosca, com un núvol de tempesta (1991). L'escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó (1943) comença contant-nos l'existència avorrida d'una mestressa de la perifèria i acaba endinsant-nos en un thriller d'estil de Hollywood. M'agraden aquests girs que fa a llibres que pareixen els típics que t'obliguen a llegir en les classes de valencià. Molt recomanable i a més dels països alcoians, no es pot demanar més.

29 Fem safareig (2016). És un estudi de la també alcoiana Agnés Vidal i Vicedo sobre els safareigs del País Valencià, com es feien, per a què servien, les activitats que s'hi desenvolupaven al voltant, el procés de rentar la roba i les històries i cançons que han nascut al voltant d'aquests edificis. Imprescindible per a conéixer més sobre la vida dels nostres pobles.

30 Cròniques de la guerra civil. Un poeta en el front. El poeta oriolà Miguel Hernández (1910-1942), el poeta del poble, escriu una sèrie de relats i cròniques periodístiques que tenien la funció de denunciar les barbaritats del feixisme i de la guerra.

31 Què vols de mi, amor? [¿Que me queres, amor?, 1995] És un conjunt de relats breus de l'escriptor gallec Manuel Rivas (1957). Hi ha de tota temàtica i condició però el més conegut és el de A lingua das bolboretas, del qual se'n va fer una pel·lícula l'any 1999, dirigida per José Luis Cuerda sota el nom de La lengua de las mariposas sobre la Galícia rural abans de l'esclat de la guerra.

32 Estudis i reflexions: el cas valencià és un conjunt d'assajos escrits pel que va ser alcalde de la ciutat de València en els 80, Ricard Pérez Casado (1945). Hi va una radiografia del País Valencià a finals dels 70 molt curiós per a comparar-lo amb l'evolució que ha tingut fins a l'actualitat.

33 Contes de la llar [Kinder- und Hausmärchen, 1812] . Els germans Jacob i Wilhelm Grimm es van dedicar a arreplegar contes i llegendes que es contaven en Alemanya per a salvar un folcklore que s'estava perdent. Molts d'aquests contes gaudeixen de gran popularitat hui en dia i s'hi troben arreu del continent sota noms diferents.

34 Quartet [Cuarteto, 1988] és un relat breu de l'escriptor català Manuel Vázquez Montalbán  (1939-2003) sobre quatre amics que es veuen involucrats en l'assassinat d'un d'ells.

35 En Assaig sobre la ceguesa [Ensaio sobre a cegueira, 1995] el filòsof portugués José Saramago (1922-2010) hipotetitzava sobre què passaria si un dia, de sobte, tothom perdés la visió i es veiés obligat a dependre els uns dels altres. En un món que deixa de tindre sentit, desperten els instints més primitius dels éssers humans.

36 Una història nova de l'Alta Edat Mitjana. Europa i el món mediterrani, 400-800  [Framing the Early Middle Ages, Europe and the Mediterranean 400-800] de l'historiador anglés Christopher Wickham. Es tracta d'una posada al dia d'aquest període històric, que marca la transició entre el món romà i el medieval i que pateix de ser dels menys coneguts. Hi incorpora al relat documental, les troballes arqueològiques i la història comparada per a mostrar un període molt més actiu i econòmicament dinàmic del que la historiografia tradicional ha admés. No és de cap història global, a la fi tracta sols de la península Ibèrica, la península Itàlica, la Gàl·lia, Anglaterra, Dinamarca, Bizanci, l'Àsia Menor central, Egipte i el nord d'Àfrica però així i tot té un gran valor per les seues aportacions.

37 El viatger sedentari [El viajero sedentario, 2004] de l'escriptor valencià Rafael Chirbes (1949-2015) és un conjunt de reflexions personals sobre algunes ciutats del planeta que hi va conéixer i visitar. Em va paréixer molt entretingut i amb una visita molt personal de les ciutats, lluny d'eixes descripcions asèptiques dels fullets de viatge.

38 Cap de suro Wilson (Puddn'head Wilson, 1894) és una comèdia escrita pel nord-americà Mark Twain (1835-1910) que tracta sobre dos xiquets que s'assemblen molt, sense que en la novel·la s'arribe a especificar mai el motiu. Un és el fill d'una família blanca i rica, l'altre és el fill d'una esclava afroamericana. Aquesta, perquè el seu fill tinga una vida millor, decideix intercanviar-los mentre que són nadons. El fill de l'esclava es cria com a fill del patró, dèspota i amb problemes amb el joc mentre que el fill del patró es cria com un esclau. L'argument recorda molt a una altra novel·la seua, El príncep i el captaire (1882). També pareix l'argument de la telenovel·la la Usurpadora.

39 En La família de Pascual Duarte (1942Camilo José Cela (1916-2002) fa un retrat dur i cruel de la vida en el camp. Els seus personatges pareix que no tinguen sentiments i que es moguen per instints. El protagonista viu presoner de les seues circumstàncies, un clima de violència en què les persones intenten sobreviure com poden, fins que finalment se n'allibera mitjançant un homicidi.

40. Els riuraus. L'elaboració de la pansa, de l'historiador saforenc Carlos Fuster, és un estudi molt accessible al món de la pansa, des de la seua producció fins a la seua comercialització i una posada en valor dels riuraus com a testimoni d'aquells temps. A més a més hi té moltes fotografies i la nova edició, una versió en anglés.

41 Cent anys de solitud [Cien años de soledad, 1967]. La novel·la del colombià Gabriel García Márquez (1927-2014) és una de les meues preferides i enguany he decidit rellegir-la. M'agrada la història que conta, m'agrada com ho conta i sobretot, empatitze molt amb els seus personatges i la solitud constant que els envolta.

42 Lennox (2002) és fill de l'escriptor escocés Craig Russell (1956) i és un detectiu que treballa en els conflictius carrers de la ciutat de Glasgow als anys 50. Els molls de la ciutat escocesa abastien de naus la flota imperial britànica, en plena descolonització, la ciutat va caure en decadència i aquest és l'ambient que s'hi reflecteix en aquesta novel·la per a passar el temps.

43 La revolució francesa, 1789-1799 [La révolution française, 1789-1799, 1965] de l'historiador francés Albert Soboul (1914-1982) és un breu repàs a la revolució des d'una perspectiva marxista, és a dir que incorpora els elements socials i econòmics al relat dominat pels grans personatges i dóna veu als grans grups socials.

44 Homer, Ilíada [Omero, Illiade, 2004] és la versió de l'epopeia homèrica de l'escriptor italià Alessandro Baricco (1958). A més ho fa des d'una perspectiva interessant, cada personatge de la Ilíada conta la història des del seu punt de vista subjectiu, de manera que tenim una vintena d'històries sobre la mateixa història.

45 Contes i llegendes japonesos [1982És un compendi com diu el títol, de llegendes japoneses que inclou una temàtica diversa. El que més curiós em va resultar és veure que tenen unes versions de la creació de l'home i del diluvi universal molt semblants a les nostres judeocristianes i mesopotàmiques. A banda tenen un altre mite per a explicar perquè les dones són les culpables de tots els mals del món. Hi ha prejudicis que són globals.

46. El Senyor dels Anells [The lord of the rings, 1954]. Crec que aquesta novel·la no necessita presentació. El filòleg britànic J.R.R. Tolkien (1892-1973) va concebre durant una convalescència en l'hospital un món de criatures estranyes inspirades en la mitologia germànica i cèltica i construït a tall d'epopeia antiga. Com que la novel·la fou escrita entre els anys 30 i 40 de segur que es va veure influïda per l'auge del feixisme en Europa, almenys la corrupció que crea el poder n'és un reflex. Personalment em va agradar fins a la primera meitat, la segona se'm va fer enrevessada de seguir. Això sí, que el llibre es publique en tres novel·les distintes fou una decisió editorial així que sent justos, sols he llegit un terç del total.

47 La guerra de les gàl·lies [De bello Gallico, s I a.Cens conta les experiències de Juli Cèsar (100-44 aC) per les Gàl·lies (actual França, més o menys) i de les coses que hi va veure durant les seues lluites contra les tribus cèltiques i germàniques que la hi poblaven.  Juli Cèsar a banda de polític, militar i creatiu de frases per a la posteritat, també fou un aprenent d'historiador i ens deixà algunes obres com aquesta.

48 Viatge a la fi de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932]. Louis-Ferdinand Céline (1894-1961) va escriure allà pels depriments anys 30 aquesta novel·la en què abunda el pessimisme i el cinisme del món. El seu protagonisme s'enrola en l'exèrcit francés en plena guerra mundial fins que fatigat de les trinxeres, es fa passar per boig perquè el llicencien. D'aquí acabà en l'Àfrica colonial on acaba fart de les misèries del colonialisme. Passà pels Estats Units on avorreix el capitalisme i acaba de nou en França per a exercir la professió que va estudiar i que odia profundament. En el seu dia la novel·la alçà molta polèmica pel seu llenguatge i pel seu missatge. No apte per a optimistes.

49 Masies, cases fortes i altres coses memorables [Masías, casas fuertes y otras cosas memorables, 2017] de José Luís Luri. Excel·lent catàleg sobre el patrimoni rural i agrícola d'un poble tan amenaçat per l'urbanisme i una política de curta mirada com és Calp. Com la resta del país, Calp va experimentar al segle XVIII una necessitat de colonitzar més terres i fruit d'aquesta expansió agrícola es van bastir moltes cases que hui es veuen amenaçades. Interessant per a posar en valor el nostre patrimoni.

50 La vista des del Vesuvi: la cultura italiana i la qüestió del sud. [The view from the Vesuvius: the Italian question and the southern question, 2002] de Nelson J. Moe. Amb Itàlia passa una cosa molt curiosa, hi ha un rebuig del nord cap al sud però al mateix temps el nord s'aprofita de molts dels llocs comuns del sud (la música, l'urbanisme, els paisatges, els costums, mireu qualsevol anunci de perfums) els ven com a propis (tot és Itàlia) però hi ha un rebuig del sud (els del sud són salvatges, lladres, exagerats). És una interessant qüestió de com s'ha construït la nació italiana i el paper que el nord li ha assignat al sud. És una aplicació de la metodologia feta per Said en el seu Orientalisme, respecte a territoris europeus. El sud (com orient) no pot imaginar-se per ell mateix, cal imaginar-lo. Necessitem ja una versió valenciana.

51 La traició de Roma  [La traición de Roma, 2009] de l'escriptor valencià Santiago Posteguillo (1967). Fi de la trilogia sobre Haníbal amb un Escipió que cada vegada s'aguanta menys, un Haníbal desubicat i un Cató malvat, roïníssim del qual no s'entenen les seues motivacions més enllà de la seua xenofòbia.  Incideix en els pecats de les altres dues parts: maniqueisme, excés de personatges, paper unidimensional de les dones, batalles i més batalles de ritme lent i molta enciclopèdia abocada. Amb tot, és el que més m'ha agradat de les tres sobre tot perquè Escipió ha deixat de ser eixe sant perfecte i s'ha convertit en un patrici dèspota i encantat d'haver-se conegut. Llàstima de com acaba Hannibal.

52 El jardí dels Finzi-Contini [Il Giardino dei Finzi-Contini, 1962]. La vaig llegir fa uns anys i enguany he decidit rellegir aquesta novel·la que Giorgio Bassani (1916-2000) escrigué pels anys 50. És la crònica de la mort anunciada de la comunitat jueva de Ferrara en la Itàlia de Mussolini. Malgrat l'amenaça que es dibuixa en l'horitzó, els jueus es mantenen dividits per motius socials o econòmics. Així el protagonista (de qui mai sabrem el nom) s'enamora de la filla dels Finzi-Contini, una família de jueus sefardites que no acaben d'integrar-se en la resta de la comunitat. Ja des del principi se'ns revetla que la família acabà morint en un camp de concentració alemany però la història ens conta com les lleis racials italianes obligaven els Finzi-Contini a abandonar el seu aïllament tradicional.

53 Les cròniques de Pridayn, [The chronicles of Pridayn, Taran Wanderer, 1967]. Quarta part de les novel·les de Lloyd Alexander (ja comentat més amunt).

54 La Mediterrània, l'espai i la història [La Mediterranée: l'espace et l'histoire, 1977és un breu assaig sobre la història de la Mediterrània, des de la prehistòria fins als nostres dies. Fernand Braudel (1902-1985) fou un historiador francés i un dels ideòlegs de l'escola dels Annals, corrent historiogràfic que contempla la història com un tot, no sols els esdeveniments polítics i les característiques socioeconòmiques, sinó que també la geografia o les mentalitats entre altres, juguen un paper destacat. Això que pareix tan lògic, en el seu dia fou prou innovador.

55 En el cor de les tenebres [Heart of darkness, 1899] és una novel·la curta de l'escriptor polonés-anglés Joseph Conrad (1857-1924) en què denuncia els excessos dels europeus en el Congo a través de la recerca que fa un mariner d'un misteriós personatge, director d'una companyia d'extracció d'ivori.

56 En Akhenaton, el rei heretge [لعائش فى الحقيقة , 1985] el premi nobel de literatura egipci Naguib Mahfuz (1911-2006) ens conta la història del faraó Akhenatón a través de les indagacions que du a terme un jove. Diferents entrevistes a personatges que envoltaren el faraó van confeccionant un relat a pedaços.

57 Estranys en un tren [Strangers on a train, 1950] de l'escriptora nord-americana Patricia Highsmith (1921-1995) és la història d'un doble assassinat pactat per dos desconeguts en un tren. Bruno assassina l'exesposa de l'arquitecte Guy a canvi de què aquest assassine el multimilionari pare de Bruno. El que era una broma acaba esdevenint realitat en aquest thriller.

58 Els senyors del Nord [The lords of the North, 2006]. Tercera part de la saga sobre saxons, víkings i normands del periodista anglés Bernard Cornwell (1944). En aquesta novel·la l'acció se situa en el nord, després que el regne de Wessex vaja guanyant terreny als invasors danesos, en els territoris septentrionals tot encara està per decidir entre els danesos, els escocesos i els saxons.

59 Relats Africans [African Stories, 1964] són un conjunt de relats breus i contes de l'escriptora britànica Doris Lessing (1919-2013) ambientats en l'Àfrica colonial. Hi retrata la vida dels colons britànics en Sud-àfrica i les seues relacions amb els africans, els quals apareixen sempre en actituds infantiloides, en el relat paternalista occidental respecte a la resta de pobles del món.

60 En L'Europa dividida, 1559-1598 [Europe Divided, 1559-1598, 1968] l'historiador anglés John Elliott (1930) fa una radiografia de l'Europa de la segona meitat del segle XVI: la revolta dels Països Baixos, el regnat de Felip II, les guerres de religió en França, el regnat d'Isabel I en Anglaterra o el concili de Trento entre altres van ser algunes de les fites més importants de l'Europa tardorenaixentista, uns anys turbulents que van fragmentar la cristiandat catòlica. En lloc d'abordar tema per tema, apareixen tots barrejats en ordre cronològic perquè, dins del desordre, siguem conscients de la interrelació de factors en cada esdeveniment històric.

61 Adéu a les armes [A farewell to arms, 1929] L'escriptor Ernest Hemingway (1899-1961) va contar la història d'amor entre un voluntari nord-americà en Itàlia durant la Primera Guerra Mundial i una infermera anglesa. La guerra no és heroica ni aporta glòria, és una cadena de dolors i penes tal com hi denuncia. Aquesta crida antimilitarista li va servir per a què fora mal vista i en alguns països, censurada fins als anys 40.

62 Cantar de Mío Cid (s.XIII). Acabe l'any amb les gestes del cavaller castellà Rodrigo Díaz de Vivar per terres musulmanes a fi de recuperar el perdó del rei.

dissabte, 30 de desembre de 2017

2017


2017 va començar com cada any, afegint-me anys. Ara que canviava la desena, vaig decidir adequar el nom d'este diari a la nova realitat i el vaig rebatejar com a Diari d'un jove masteritzat en la trentena, per a què, ja que ni és un diari, ni sóc jove ni molt menys masteritzat, hi haguera algun element de veritat en el títol. Però segurament ara que vinguen els idus de gener, li tornaré el nom que tenia, ja ha durat prou la comèdia.

                               foto de Aitor Mahiques Bataller.

Diu el refrany que la neu de gener ompli la bóta i el graner i encara que s'ha fet de rogar al principi, la segona part de l'any ha dut faena sense parar. En gener va nevar i per als que habitem el litoral és un fet excepcional. En 30 anys sols he vist nevar dos voltes a la Marina (excloent dalt les muntanyes), l'any 2005 i enguany. Calp va ser l'únic poble de tota la comarca en què la neu no va collar i emblanquinà sols el cim de l'Oltà.  La foto està feta en un dels meus racons preferits, l'ermita de Pedramala, una partida de Benissa on la neu sí que va deixar estampes hivernals.

                               foto de Aitor Mahiques Bataller.

Enguany també tocà el Congrés d'Estudis de la Marina Alta i hi vaig conéixer en persona a Carlos i a Jaume. Per al següent congrés m'agradaria presentar un treball propi, a veure si tinc temps, ganes i inspiració. La foto està feta en la necrópolis de la Pobla d'Ifach de Calp amb la vista del Cap d'Or (Teulada) i del Puig de la Llorença (Poble Nou de Benitatxell), jaciment que encara no havia visitat mai i que s'inclogué en el congrés. També ens ensenyaren el jaciment de la vil·la romana que hi ha al costat de la platja de l'Arenal i que tampoc coneixia.

                               foto de Aitor Mahiques Bataller.

Vaig viatjar a Mallorca. Va ser una visita breu però coneguérem Palma, Valldemossa, Deià i Manacor. Sens dubte el millor de tot el viatge va ser conéixer a Miquel, Dani i Rafa. La foto és de la cala de Deià, municipi de la Serra de Tramuntana.


                                 foto de Aitor Mahiques Bataller.

Vaig deixar l'acadèmia i vaig començar a treballar en informació turística de Calp. He conegut personatges com Virginia, Joan Manuel, Bernat i Bernia que han fet l'estiu més amè. La foto està feta des del treball, el passeig de la Fossa i una vista menys coneguda del Penyal d'Ifach. Si este estiu no vaig explicar unes mil vegades com pujar-hi, no n'he vaig explicar cap.

                                                  

I d'un dia per a l'altre vaig haver de deixar turisme per a començar a treballar en un institut d'Ontinyent. L'experiència va ser breu però molt gratificant. La foto representa el campanar de l'església de Santa Maria. El centre històric d'Ontinyent és una d'eixes joies amagades que tenim a l'interior.


D'Ontinyent vaig passar a Teulada, on també vaig estar molt a gust. M'haguera agradat poder continuar-hi però així és la vida d'interí, condemnat a una existència errant. En la imatge hi ha el campanar de Santa Caterina, l'element més destacat del poble, feta des de l'institut.

                                

I de Teulada he acabat l'any en Gandia. He notat la diferència, d'arribar-hi en un quart d'hora a tardar una hora i he hagut de fer-me amic del cotxe i de les carreteres. El centre era un poc més gran i no m'he sentit tan inclòs com en Teulada però cal que hi haja de tot en esta vida. La foto és del pont que connecta el Passeig de les Germanies amb el recinte de la fira de Gandia.

                                foto de Aitor Mahiques Bataller.

També he desvirtualitzat en persona a Carmen, Pep i Isabel i  he conegut a professors com Damià, Santos i Rosa que m'han ajudat molt i m'han fet el pelegrinatge pels instituts més lleuger. La foto és d'una barraca del Palmar de València. Eixe dia anàrem amb Víctor i vaig tastar les anguiles, que no ho havia fet mai. Sempre cal que hi haja primeres vegades.



He viatjat a Londres, ciutat que no coneixia i que malgrat el fred, he gaudit. La foto és del Pont de la Torre des del riu Tàmesi. Un any per reis em van regalar un trencaclosques 3D del Pont i mai el vaig poder acabar per això este monument representa per a mi tots els fracassos vitals. 

Per a acabar, enguany he fet moltes excursions pels voltants. Alguns llocs els he visitat la per primera vegada, els altres els he revisitat. Aquí els deixe resumits.



Alacant amb la seua arquitectura modernista. El Parc Natural de la Marjal de Pego. La Marina vista des del Coll de Rates. La Serra Gelada des de l'Alt del Governador. La torre vigia del Xarco a la Vila Joiosa. Art-déco a Pedreguer. El Puig Campana vist des de la Serra Cortina de Benidorm.


Les falles de Gandia. Bancals de cirerers als peus del Cavall Verd a la Vall de Laguar. La Cala de Llebeig entre el Poble Nou de Benitatxell i Teulada. La Cova Tallada a Xàbia. La serra de Bèrnia vista des del riu Algar en Altea. Vista del Mascarat des del barranc Salat.


La falla del Moraig al Poble Nou. El pantà de l'Amadòrio a Orxeta. Els refugis antiaeris de la guerra a l'Olla d'Altea. El campanar de l'església de Guadalest.


L'església abandonada del Pla de Petracos a Castell de Castells. El palau dels comtes de Ròtova. El monestir de Sant Jeroni a Alfauir. Vista del Puig de la Llorença des del mirador dels Carrabiners del Penyal d'Ifach. Capvespre a l'illa de Mallorca. Alqueria de Martorell a Gandia. 

I això ha sigut tot el 2017. Espere que el 2018 duga noves experiències, viatges i més aprenentatges.

dimecres, 27 de desembre de 2017

Va haver-hi un temps en què Nadal era la meua festa preferida, després vaig créixer i tot canvià. D'aquell temps que esperava amb il·lusió, quedà una festa freda en què pesen més les absències que les celebracions. És una sensació que no sé anomenar però sí explicar, és com si estiguera havent-hi una festa tots els dies i tothom està convidat, excepte jo. Jo estic a fora, mirant des d'una finestra. Algun any espere reconciliar-me amb ell però 2017 tampoc serà l'any.

dimarts, 19 de desembre de 2017

NOTES SOBRE LONDRES

És increïble com de pressa oblidem costums que en un altre temps ens envoltaven. Quan aterràrem en Londres, ja no me'n recordava que els cotxes condueixen per l'esquerra, ni molt equivalien la lliura i l'euro, tampoc que les distàncies es mesuren amb milles ni fins i tot que van una hora per darrere. Però el que més em cridà l'atenció de tot és que les cases no tenen cortines. Imagineu arribar al centre de Londres de nit (les 16.30 i ja era de nit, una d'eixes altres coses que oblides) i veure les persones en la intimitat de les seues llars, tot ben escodrinyat.

Em pareixia una ciutat impersonal, moderna, encantada d'haver-se conegut, d'eixes que miren per damunt del muscle la resta i que se'n riuen de tot allò que semble antic. Amb tot, he de reconéixer que em va agradar. És una Roma del segle XXI on es creuen tots els camins, on arriben tots els vaixells i on es troben totes les nacionalitats, però també fa cent anys era la capital del món i no assumeix no ser-ho més per això s'aferra a les seues peculiaritats i tradicions, al cap i a la fi és la capital d'Anglaterra.

Londres és una ciutat cara i pareix que feta per a rics. Llavors decidirem comprar la London Pass, una targeta que inclou entrades gratuïtes a molts museus i edificis. Férem càlculs i amb el que volíem visitar-hi, amortitzàvem de lluny les més de cent lliures que costa. De la mateixa manera visitàrem llocs que d'altra manera no ho haguérem fet.



Començàrem la nostra visita per Hyde Park, antics terrenys de l'abadia de Westminster convertits en reserva de caça de la Corona sota els Tudor. Per la tardor té lloc el Winter Wonderland, una fira de Nadal que es divideix en àrees temàtiques nadalenques com l'Àrtic, l'Oktoberfest o el Circ. Jo tampoc ho entenc però frisant els 0 graus millor no pensar-ho. Una cosa que em va fer gràcia és la proliferació de llocs de menjar amb xurros com a Spanish traditional dessert, sí, les típiques postres que t'abelleix menjar-te després d'una fartà de paella o de putxero.

Dia 2

Anàrem primer a Westminster Abbey, antiga abadia de benedictins sobre una illa en el riu Tàmesi allà pel segle XI  i que d'ençà del cisma anglicà, esdevingué en una capella reial.  Allà es fan coronar els reis i també serveix de panteó per a moltes personalitats angleses com Newton o Shakespeare. Entre reis, artistes i nobles hi ha tanta quantitat de tombes i epitafis que fa la sensació d'estar en un cementeri gegant. El que més m'agradà és el claustre, el que queda de l'antic monestir. L'estètica gòtica, la molsa que s'apodera dels murs, la pluja constant, la llum tènue, tot plegat conforma un escenari tranquil i solitari molt atractiu front a la marabunta de visitants de l'església.

Al costat de l'abadia hi ha el Parlament que sols és pot visitar en estiu. La seua torre del rellotge, coneguda popularment pel nom de la seua campana més grossa, el Big Ben, n'és l'element més destacat. Nosaltres la trobarem amagada sobre una torre de bastiments. El nom de la torre era justament el de Torre del Rellotge però fa uns pocs anys li'l canviaren pel de Torre d'Elisabet.  Algú hauria de dir-los als anglesos que no pot ser que tots els edificis es bategen com a "nosequè reina Elisabet", és poc original i es presta a confusions. Bé com si aquí no passés el mateix.

Westminster significa monestir occidental per opossició a Easminster.

A continuació prenguérem un vaixell pel riu Tàmesi fins al districte de Greenwich. El bitllet anava inclòs en el London Pass i com que plovia amb força va ser una bona opció, veure Londres des del riu, a cobert i amb calefacció. Hi arribàrem tot just quan la pluja havia deixat pas al sol. Allà hi ha l'observatori reial i un museu dedicat a l'astronomia i a la mesura del temps però el més fotografiat sens dubte és el meridià 0, la línia invisible que determina la longitud de qualsevol lloc del planeta i per extensió, els fusos horaris. Malgrat tindre el museu tan a prop, hi ha qui no acaba d'entendre-ho per exemple, no gaire lluny hi ha una botiga que a l'entrada es vanta de ser la primera tenda del món.

Però abans de l'observatori havíem pujat a bord del Cutty Sark. Si pensaves que era una marca de whisky, tranquil, no estàs sol. En realitat el whisky li deu el nom a aquesta embarcació del segle XIX que es dedicava al transport de te i llana entre la Xina, Austràlia i Anglaterra. Dins hi ha un museu sobre la vida marítima amb moltes coses per a palpar. Hi ha un joc d'ordinador que consisteix a dur la nau des de Sidney a Londres seguint els corrents marins i evitant encallar en la costa. Jo vaig tardar vora 100 dies, 30 dies més del que s'acostumava. Supose que capità de vaixell és un altre treball que he de descartar. En tornar al centre, ja era de nit. Passàrem per Trafalgar Square on justament estaven fent la cerimònia de l'encesa de llums de l'arbre de Nadal, Leicester Square i Piccadilly Circus.

Dia 3

Al sendemà decidírem prendre un bus turístic d'eixos que et permeten pujar i baixar diverses vegades. Com que teníem un dia gratuït, pensàrem aprofitar-lo per a desplaçar-nos per la ciutat. Hora i mitja més tard, després d'haver avançat solament 3 kilòmetres, comprenguérem l'errada i botàrem per a agafar el metro. Londres té un trànsit molt dens.

"Enhorabona, busca't un altre ofici perquè capità de vaixell, no"

Continuant, la Torre de Londres fou construïda per Guillem, el Conqueridor per a ser residència reial. Acabà servint de presó, polvorí, tresor reial o fins i tot, zoològic amb els animals que els reis rebien com a regals: elefants, lleons, mones... Hi estigueren tancats personatges com el filòsof Thomas More, el conspirador Guy Fawkes o la reina consort Ana Bolena, de qui se'n diu que encara vaga entre els humits corredors. Hi viuen sis corbs i segons conta la llegenda, el dia que els corbs se'n vagen, caurà la monarquia anglesa. Per precaució, els corbs tenen les ales retallades. En certa manera, tots els habitants de la torre han acabat tenint un destí trist.

Al costat es troba el Pont de la Torre, una meravella de l'enginyeria de l'era victoriana. El pont s'obri per a permetre el pas de grans naus vingudes des de tots els ports del món. Es construí per la necessitat de comunicar ambdues riberes de la ciutat i no impedir el pas de naus grans al port, que en aquell temps estava a l'oest del pont (hui està a l'est). Es pot pujar dalt i travessar el pont per un corredor cobert amb sòl de vidre, de manera que pots caminar amb la claustrofòbica sensació de caminar a vora dos-cents metres sobre el buit, això si no hi haguera desenes de turistes arrossegant-se per terra com escurçons per a fer-se la foto. Pensava que es podia creuar  per fora, exposat a les ràfegues de vent i caminant sobre el trànsit, desafiant els elements. Pel·lícules que em faig al cap.

En acabant passàrem pel HMS, una nau de guerra de la Royal Navy ancorada en el Tàmesi i que en l'actualitat és un museu. Estigué en servei entre els anys de la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea i s'hi recrea la vida dels mariners a bord de l'embarcació. No gaire lluny hi ha el Shard, un gratacel de 306 metres d'altura que fou el més alt d'Europa fins no fa molt (ara diuen que és el més alt de la Unió Europea, dure el que dure, clar). Paga la pena per a poder gaudir de les vistes i de l'ocàs.

For God's sake! I'm floating.

A continuació pujàrem al London Eye, la nòria que des de la seua instal·lació l'any 2000, s'ha convertit en una de les icones de la ciutat. El bitllet no és barat, com res en Londres, i més encara si ho comparem amb el preu d'una nòria convencional però és una de les nòries més altes del món i les vistes de la ciutat de nit són espectaculars. Això sí, les cabines són compartides així que poc de romanticisme però encara com estan tancades i tenen calefacció. Va ser casualitat que en la cabina veïna van poder ser testimonis de com un jove li va demanar casar-se a la seua xicona. Tot molt de sorpresa. Encara que supose que la xica sospitaria alguna cosa en veure que pujaven ells dos i dos treballadors de la nòria que duien una cistella amb copes i una botella de cava. Ara que ho pense, no hi ha hagut cap atracció, museu, església en Londres sense que hi haguera una cafeteria i algú amb cava. Què voldrà dir això?

Acabàrem el dia en el Museu Britànic. Havíem estat tot el dia pegant bacs i era tard, arribàrem cansats i no vaig valorar com tocava la quantitat de patrimoni mil·lenari que hi ha allà dins. Fou una llàstima, malgrat tot vaig gaudir amb les esfinxs assíries, els relleus del Partenó i les restes etrusques. Caldrà repetir la visita.

Dia 4

L'últim dia el començàrem de nou en Hyde Park per a passejar pel Winter Wonderland i aprofitar per a pujar a alguna atracció. Després visitàrem la Catedral de Sant Pau. Bastida a finals del segle XVII, és una construcció enorme però en el seu dia, polèmica perquè en la conservadora Anglaterra, que tanta estima li ha tingut al gòtic, el seu arquitecte va presentar un edifici barroc, inspirat en el barroquisme romà contrareformista. Així podria passar per una catedral catòlica però és en el ritu on rau la diferència. Com que és anglicana, no hi trobarem ni sants, ni relíquies, ni la intensa olor a encens. A més a més no és difícil veure alguna sacerdotessa celebrant missa. En la planta baixa hi ha soterrats alguns personatges il·lustres com l'almirall Wilson, el general Wellington o Lawrence d'Aràbia. Imprescindible és pujar a la seua gegantesca cúpula per a tindre una perspectiva diferent de l'església.

"Me encanta el barroquismo"

Després de passar breument pel que queda de les muralles romanes-medievals de Londres, tornàrem a Westminster per a visitar el Churchill War Rooms, una mena de búnquer que el primer ministre va manar construir sota l'edifici del Tresor poc abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. És un conjunt d'habitacions fosques i asfixiants on es reunia el govern i el departament de guerra per a planificar les operacions i estigué operatiu fins a la rendició del Japó l'estiu de 1945. Tanmateix si férem cas al que diuen en el museu, pareixeria que la guerra la van guanyar Churchill i Roosevelt els dos a soles.

En travessar Saint James's Park arribàrem al Buckingham Palace. El palau sols obri a les visites en estiu, quan la reina està de vacances en Escòcia, així que nosaltres haguérem de conformar-nos amb la vista del cancell i del Victoria Memorial, un monument commemoratiu del regnat de la reina Victòria. Al voltant de la plaça hi ha columnes que representen els cinc continents sobre els quals s'estengueren els seus dominis i sobre una d'elles hi ha un cangur que va ser el millor de tot.

L'última parada del viatge fou Covent Garden, originalment l'hort d'un convent (d'aquí el seu nom), convertit en una plaça pública arran de la desamortització d'Enric VIII. Després de l'incendi de Londres del segle XVII molts comerciants s'hi traslladaren a vendre i així es desenvolupà el mercat. L'edifici actual es construí en el segle XIX amb una gran coberta de metall i per fora s'inspira en l'arquitectura clàssica grecoromana. Un bonic exemple de l'arquitectura industrial i neoclàssica. És una zona agradable per a passejar, hi ha animació i músics de carrer.

De matinada ens n'anàrem de Londres amb les primeres volves de neu. Hem patit molt de fred però també hem vist i aprés moltes coses. Paga la pena anar-hi poc abans de Nadal per a veure tota la decoració.

Arrivederci, Londra, goodbye, au revoir

divendres, 1 de desembre de 2017

EL RASPALL DE DENTS

Entre les poques manies que tinc, figura la de canviar de raspall de dents cada tres mesos. Així en tinc un per a cada estació de l'any, amb el color més adient per a l'estació, clar. Ara bé, el canvi no el faig en el solstici ni en l'equinocci, no sóc tan primmirat.

Tot este romanç és per a dir que, ara  que toca acomiadar-se del raspall de tardor, sóc conscient que sols han passat tres mesos des del 31 d'agost i se m'ha fet com si hagués passat una eternitat. Deu ser el fet d'haver canviat de lloc de treball en quatre ocasions però els dies d'estiu han quedat ja molt lluny.