divendres, 1 de desembre de 2017

EL RASPALL DE DENTS

Entre les poques manies que tinc, figura la de canviar de raspall de dents cada tres mesos. Així en tinc un per a cada estació de l'any, amb el color més adient per a l'estació, clar. Ara bé, el canvi no el faig en el solstici ni en l'equinocci, no sóc tan primmirat.

Tot este romanç és per a dir que, ara  que toca acomiadar-se del raspall de tardor, sóc conscient que sols han passat tres mesos des del 31 d'agost i se m'ha fet com si hagués passat una eternitat. Deu ser el fet d'haver canviat de lloc de treball en quatre ocasions però els dies d'estiu han quedat ja molt lluny.


divendres, 10 de novembre de 2017

SANT MARTÍ

Hui és 11 de novembre, dia de Sant Martí de Tours, una figura que és celebrada arreu d'Europa , fins i tot en països protestants, que ja sabeu que ells no són molt de conmemorar-ne, de sants. Com ara veurem, Sant Martí no és més que el vestit sota el qual s'amaguen pràctiques mil·lenàries que com tot en la vida, giren al voltant del menjar i de la mort.

Sant Martí a l'església homònima de València. Font: Valencia Plaza


Segons conta la tradició, el pare de Martí era un oficial de l'exèrcit romà destinat a la província de Pannònia (actual Hongria) i allà va nàixer l'any 316. Seguint les passes paternes, ingressà de ben jove a l'exèrcit i 20 anys després, l''hivern del 335 a la Gàl·lia estant, en arribar a les portes de la ciutat de Samarobriva (actual Amiens), hi va trobar un captaire que patia fred. Llavors Martí se n'apiadà, va tallar la meitat de la seua capa i li la va donar perquè es protegira.  Eixe mendic, resultà ser Albert Einstein Jesucrist i de resultes d'això, Martí deixà la carrera militar, es convertí al cristianisme i acabà sent bisbe de la ciutat de Caesarodunum (actual Tours, a la vall del Loira).

Hui trobem commemoracions en honor seu arreu d'Europa, en llocs com Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Àustria, Croàcia, Polònia o Malta. En Alemanya, per exemple la vespra de Sant Martí els xiquets recorren els carrers duent fanalets i canten per les cases perquè els donen dolços o caramels. Si aquest costum ens recorda al famós Halloween, és perquè ambdós beuen de la mateixa tradició.

En Alemanya és tan popular que fins i tot li han dedicat un "clic".

Sant Martí és el darrer dia d'un cicle que s'inicia la vespra de Tots Sants. Antigament les festes més importants, i això ho heretàrem dels romans o de molt abans, duraven entre una setmana i deu dies, normalment huit i per això rebien el nom d'octaves. L'octava de Tots Sants va deixar de ser contemplada en l'església catòlica a mitjans del segle passat però l'església anglicana encara la commemora, és el que anomenen Allhallowstide. Aleshores amb Sant Martí es donava per acabat aquest període de recordar els sants i els difunts i es feia un àpat especial. En Alemanya encara hui s'acostuma a sopar una oca. L'oca és un animal relacionat amb Martí perquè diu una altra llegenda que els habitants de Tours necessitaven un bisbe i el candidat idoni era el nostre protagonista però ell no volia ser-ho, de manera que s'amagà el dia de l'elecció. Tot i això va acabar sent descobert per culpa d'unes oques que delataren el seu amagatall i hagué d'acceptar el càrrec.

Acabat el cicle de Tots Sants, aquest mateix dia comença el carnestoltes a moltes ciutats de la vall del Rin com Colònia, el més conegut, o Düsseldorf, Bonn, Aquisgrà..., com a preludi d'un nou cicle festiu. De Sant Martí fins a l'Epifania, sense comptar dissabtes i diumenges, tenim 40 dies, així començava la Quaresma de Sant Martí, un període de recolliment i rigorisme religiós que preparava els fidels per a la Pasqua de Nadal. Tanmateix ja a l'Edat Mitjana la Quaresma de Sant Martí va ser substituïda per l'Advent.

Sant Martí a la basílica d'Assís per Giotto

Però quina relació té Sant Martí amb la mort i perquè es recorden els difunts precisament en aquesta època de l'any? El cristianisme va haver de fer seues aquelles festivitats paganes que eren massa fortes per a ser eliminades i hagué de donar-los un nou significat. Novembre és el mes en què la vida i la mort s'abracen, els dies s'acurten, els camps deixen de ser fèrtils, els animals inicien la seua hibernació, l'aliment escasseja, la naturalesa s'adorm o a ulls dels antics, moria i per això mateix era l'època de l'any en què els morts visitaven el món dels vius i calia, a banda d'honrar-los, espantar-los perquè no es quedaren rondinant entre nosaltres.

Les famoses carabasses de Halloween o els fanalets de Sant Martí són els descendents de les grans fogueres que preparaven els antics en aquestes dates perquè els esperits temen la llum. Encara hui als països de cultura cèltica es celebra la nit de Samhuinn amb fogueres públiques. En altres llocs aquestes fogueres adquiriren un nou significat. Per exemple la festa de Guyfawkes night que celebren els anglesos el 5 de novembre en commemoració de l'atemptat frustrat al Parlament, potser siga un record d'aquelles fogueres paganes.

Sant Martí del Greco

Així novembre acabat l'estiuet de Sant Miquel o Sant Martí, és el primer mes hivernal i calia preparar-se per a passar l'estació com fóra millor possible. Acabades les collites, finalitzava l'any agrari i era el moment de guardar però també de renovar contractes d'arrendament de la terra o de buscar-ne, de noves. En italià "fare San Martino" s'empra com a sinònim de canviar de faena o de casa. El que podia, ompliria el seu celler de provisions però és clar que hi hauria famílies més desfavorides que dependrien de la caritat dels seus veïns perquè els donaren un poc de les seues reserves,  d'aquí provindria el costum dels xiquets de demanar dolços per les cases.

Un altre acte més profà que té lloc pels volts de Sant Martí és la matança del porc. Ja ho diu el refrany: "a cada porc li arriba el seu Sant Martí". És un refrany que trobem en moltes llengües, per exemple en castellà (A todo cerdo le llega su San Martín), en anglés (his Martinmas will come as it does to every hog), en alemany (Jede Sau hat ihre Martinstag), en italià (Ad ogni porcello, il suo San Martino) o en portugués (A cada bacorinho vem seu Sao Martinho). Un altre animal que ha jugat un paper important en les reserves proteíniques hivernals ha sigut l'oca, l'ocell tòtem de Sant Martí.

Finalment per Sant Martí és quan també es trau el vi que ha estat fermentant després de la verema, un altre refrany ens diu que"Per Sant Martí, mata el porc i trau el vi". No en va, en França conten que fou Sant Martí qui va expandir el conreu de la vinya per aquelles terres, recordant-nos un poc al mite grec del déu Aristeu.

Com a curiositat, la capa de Sant Martí era objecte d'una especial veneració a l'Edat Mitjana. Com que no era la peça sencera, sinó un tros, en deien "la capella" (la capeta). Amb el temps, capella acabà per designar tot el recinte que custodiava la relíquia.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

NAPS I COLS

Sí, ahir els del Ministeri del Temps ho van tornar a fer. Recolzats en la barra d'un bar, amb el furgadents a la boca i el solisombra en la mà tornaren a barrejar naps i cols. Políticament incorrectes, van dir alguns. No, mira, políticament incorrecte no és amollar la primera parida que et passe pel cap, que d'enfants terribles de la societat moderna en tenim a cabassos i no en necessitem tants. Visionaris, diran altres. Tampoc, obri un periòdic, encén la tele o la ràdio, la premsa espanyola fa mesos que gira en bucle sobre els mateixos eixos: independentisme català, Veneçuela i terrorisme islamista i això és el que ens va oferir el capítol d'anit del Ministerio del Tiempo. 

Dividit el capítol en dos fils argumentals, el primer girava al voltant de la figura de Simón Bolívar i una conspiració per a assassinar-lo. Per a salvar-lo, els agents del ministeri havien de viatjar a la Gran Colòmbia. Se suposa que una de les normes temporals de la mitologia de la série és que sols es pot viatjar a territoris "espanyols" però era molt golós situar l'acció en Veneçuela per a crear alarmisme sobre el règim polític, que total no era prou que els mitjans de comunicació es dedicaren dia i nit a fer això. A més Bolívar no sols és un veneçolà sinó també un independentista! ;) ;) ;) ;)

I en aquest escenari entra el personatge pitjor caracteritzat de tota la série, eixe soldat dels terços de Flandes que per la seua manera de pensar també passaria per ser director del País o del Mundo. Parlant d'honor, traïció, pàtria i orgull nacional, Alonso acusa els llibertadors de no ser més que espanyols (com els catalans) que volen la independència per a fer les seues pròpies mangarrufes i no per a alliberar els indígenes. Espereu que arriba l'indi Pachacútec desd'Espanya a defendre els drets dels indígenes. I fóra graciós si no fóra per l'esclavitud i l'espoli dels temps colonials.

De tota manera el subtext és el següent: com que els criolls són espanyols (qué pone en tu DNI?) tot el moviment emancipador americà queda invalidat perquè sí. Notícies fresques del segle XIX: els llibertadors no eren indígenes americans però tampoc eren espanyols metropolitans i molts d'ells eren burgesos, sorpresa, revolució liberal de principis del segle XIX, com els diputats de Cadis.  Els guionistes del Ministerio haurien de fer-li una llegida a Hobsbawm o a Anderson abans de començar a parlar de nacionalisme. Vull dir, que nacionalisme és molt més que orgull, pàtria i bonobos apallissant la gent pel carrer amb impunitat.

Per cert, que en l'ABC aprofiten el capítol per a recordar-nos que Bolívar és un traidor que ens furtà l'imperi. A vore si més de dos-cents anys després comencen a assumir-ho.

L'altre argument tractava sobre un grup de refugiats moriscos d'Elx que acaben en el segle XXI enganyats per un carlí que pretén infiltrar-se en el ministeri per a fer explotar una bomba. Refugiats musulmans fent de cavall de Troia del terrorisme, espera, d'on trauen els guions? De forocoches? El delegat del govern vol desfer-se d'ells però els agents del ministeri que són molt humanitaris diuen que no, que primer han de ser atesos i després ja els faran fora a patades. Evitar genocidis no entra dins de les missions del ministeri.

Crec que en cap moment es va fer referència a perquè els moriscos eren expulsats, com si fóra d'allò més normal i pareixia com si tot es deguera al caprici de Felip III, el mateix Felip III que entregà el govern a Uceda i a Lerma, vull dir que hi ha una tendència en la història a carregar les responsabilitats sobre individus concrets i a obviar la complicitat de la societat del moment o els grups d'interessos que es troben al darrere d'eixes decisions. El cas és que al final Felip III s'apiada dels refugiats d'Elx i els permet quedar-se en la seua terra  ofereix una nau per a anar-se'n a Itàlia. Dels milers de moriscos que foren expulsats de la seua terra i acabaren morts en la mar o en terra estranya no va haver-hi ni un esment.

I al final tot va lligat, a uns, que volen anar-se'n,  garrot, als que no se'n volen anar, garrot també.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

SETEMBRE BIS

L’últim mes ha sigut molt caòtic. Tot començà fa unes setmanes, llavors tenia un treball estable, això sí amb una data de caducitat a les portes de Nadal. No és la millor època per a quedar-se en l’atur? Sembla el guió d’un telefilm d’antena 3.
Però de sobte vaig emplenar la loteria de les adjudicacions contínues i em va tocar un premi. Vaig haver de deixar-ho tot, fer una maleta i anar-me’n. Havia arriscat i podia eixir-me mal la jugada. De fet el treball era per a tres setmanes però com que ja estic acostumat a cagar-la, no vaig fer cap drama. Al final la vida fa corfa.
L’experiència en Ontinyent ha sigut molt satisfactòria: el centre, els companys i els alumnes. Les coses bones s’acaben i sabia que estava ocupant el lloc d’una altra persona. Vaig acabar dilluns, dimarts de curses administratives per la capital i per sort, m’ha tocat un altre premi en la loteria. Novament, ocupant el lloc d’una altra persona que ha de tornar a reclamar-lo algun dia no molt llunyà. És com dur l’existència d’un liquen paràsit.


Tanmateix, com deia una veïna, que per cert ara per ara faltà fa cinc anys, “no res i avant”, després de tot, ja es veu la llum al final del túnel. 

dijous, 28 de setembre de 2017

APRENDRE ÀRAB SENSE EIXIR DE CASA (VIII)

En aquesta entrada els mots tenen com a element comú que són colors.

أبيض / بيضاء

Abyad  vol dir blanc. Al Nahr al Abyad és un dels noms que tenia el riu Segura abans de la conquesta. El femení és بيضاء (bayda') i el trobem per exemple en Albaida (la Blanca) pel color de la seua terra o per ser terra de secà. També el nom del riu que travessa Albaida i que dóna nom a la comarca, encara que segurament és el riu el que dóna el nom al poble i no al revés.
En Menorca hi ha una alqueria anomenada S'Albaida. Albaida del Aljarafe és a Sevilla i en Màlaga Canillas de Albaida. Las Albaidas es troba en Albacete i ben a prop, Albaidel que es forma amb el nom àrab més un diminutiu llatí.

El riu Túria és conegut en la seua part inicial com a Guadalaviar, que ve a dir riu blanc (però també hi ha la hipòtesi que signifique wadi al-abiar o riu dels pous).


A fora de la península podem veure el barri de Dar el Beida en Alger, conegut en època colonial com la Maison Blanche. Un municipi d'Algèria s'anomena Zanat el Beida, molt semblant al nostre Adzaneta d'Albaida. En Síria, Minet el Beida, el port blanc. Zawiya el Beida és una de les ciutats més importants de Líbia.  En Marroc, Ad-dar el Beida, anomenada Anfa en llengua tamazight i que nosaltres coneixem pel nom que li donaren els portuguesos, Casablanca. Sense eixir de Marroc també hi ha El Koudia el Beida, el pujol blanc. Finalment a Palestina es situa Ein al-Beida o la Font blanca.



أسود / سوداء

(asud / suda') són respectivament, negre i negra. En tenim un grapat, de topònims que provindrien d'aquest adjectiu: Benimassot, Benissoda, Benissaudet, Busot. L'arabista Mikel Epalza afirmava que el mot era sinònim de "feliç" com un eufemisme per a referir-se a població de pell negra. Llavors la seua hipòtesi era que  aquestes alqueries estaven relacionades amb població d'origen africà i això perquè hi vingueren com a soldats en els darrers anys de la taifa de València i se n'apoderaren d'algunes en previsió d'un pagament que no anaven a rebre. En aquest enllaç es pot llegir la hipòtesi millor detallada: https://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/28_epalza.PDF

D'aquí també prové el nom Sudan amb el significat de País dels negres (bilad as-Sudan).



أحمر / حمراء

Ahmar i el femení hambra' signifiquen roig i roja. 
El femení el vegem per exemple en la partida d'Alfambra, a Ribesalbes, que es repeteix en un municipi i riu de Terol i que significa, la Roja. És l'equivalent d'Alhambra perquè les aspirades esdevenen -f- en terres nostres. També podria ser-hi en Javalambre, de l'àrab djabal, muntanya a pesar que djabal en àrab és masculí i hauria de donar alguna cosa semblant a Jabalimar, de la mateixa manera que tenim el topònim Guadalimar, en Jaén, wadi al-ahmar o riu roig. Finalment també pensava que el castell d'Ambra, a Pego, venia d'aquest mot però hambra haguera donat Fambra i no Ambra.
Fora de la península tenim diversos al Hamra en Tunísia, Oman, Israel, Síria o Aràbia Saudita. 


أزرق / زرقاء

Azraq és el color blau i zarqa' és el femení. El color era el malnom d'un dels cabdills musulmans que lideraren la resistència contra les tropes cristianes al segle XIII. D'azraq també prové, segons Coromines el nom del peix aladroc. La presència en la toponímia és minsa. En Xàbia tenim la partida Benimadrocs que podria estar-ne relacionada. O en la Vila Joiosa, la Torre del Xarco que podria vindre de zarqo.



Asfar i safra, groc i groga. No n'he trobat cap en la toponímia, no obstant tenia la mania que la Safor tenia a veure-hi. Sembla que l'únic rastre que tenim és en el safrà i pot ser, en el sofre, malgrat que en defensen l'origen llatí (sulphurum), la pèrdua de la -l- i l'article que té en castellà (azufre) units al color d'aquest mineral, fan pensar en un origen àrab també.

dimarts, 19 de setembre de 2017

RUTINES, VELLES I NOVES

La setmana passada la meua rutina consistia a què venia un senyor i em deia:
-Explica'm això del penyal.
-Jo: El parc natural està obert tot el dia i l'entrada és gratuïta.
-Senyor: Però a quina obrin?
-Jo: Està obert tot el dia.
-Senyor: Ah, d'acord. I a quina hora el tanquen?
-Jo: No el tanquen perquè està obert tot el dia.
-Senyor: Però si vaig a les 7 del matí, estarà obert?
-Jo: Sí, perquè no el tanquen.
-Senyor: Ah, però fulanet m'ha dit que està tancat i no deixen pujar.
[Jo em visualitze pegant-me cabotades contra el taulell]


Ara la meua rutina consisteix a què entre en classe, explique la lliçó del dia, mane un exercici, el mig faig perquè tinguen un exemple i els mane acabar-lo. Perquè no es distraguen, els done 10 minuts de marge.
[...]
-Comencem tema nou?
-Ho podem fer al llibre?
-Jo no duc la llibreta, ho puc fer en un full?
-Escrivim l'enunciat?
-Puc escriure en roig?
-Fiquem el títol primer?
-Jo no sé què cal fer.
-La pregunta dos també la fem?
-En el llibre hi ha una errada.
-Podem fer-ho en parelles?
-Això ho preguntaràs a l'examen?
-El meu llibre està en castellà.
[...]
-Vos queda un minut.

dimarts, 12 de setembre de 2017

És la història una cadena evolutiva d'esdeveniments que ens han dut a un punt de no retorn, una sort de Xambala on la història es deté i ja no tenim dret a continuar fer-la rodar? L'estat actual de les coses s'ha de mantindre per secula seculorum fins que desaparega l'ésser humà,  i amb ell la història? Sentirem molt en els mitjans que el temps de les revolucions i de les nacions ja ha passat, que tot acabà en la Transició i que ara és el moment de les trivialitats però pretendre que la història deixe d'avançar és com intentar aturar un ferrocarril en marxa amb les mans.